Que el lector em permeti una breu digressió sobre la Crida nacional per la República, ni que els esdeveniments puguin deixar molt enrere aviat el meu text.
Sembla que tres presidents nostres (el legítim, l’executiu i l’impedit) han perdut la santa paciéncia i volen anar per feina. A totes les picabaralletes que impideixen que les principals forces independentistes presentin un front fort i massiu (i d’aixó tant en tenen la culpa una part d’ERC com una del PDeCat, i no parlem ja dels obcecats fonamentalistes de la CUP) volen enfrontar-hi un “moviment transversal” que es concentri en allò que avui cal: la implementació de la república. És l’intent de concentrar la força de les institucions i la del carrer en un sol ariet que enderroqui els murs que encara tenim al davant.
Ni que les circumstàncies siguin diferents ho podem comparar una mica amb el pas que va donar Macron a França, cansat que els partits tradicionals s’ocupessin sobretot conservar les seves prebendes i tinguessin por d’emprendre les reformes que li calien al país. “La República en marxa” s’adiria també molt bé al nou moviment, però no cal imitar exemples forans. El nom de Crida Nacional per la República (CNR) en defineix perfectament la seva fita.
Han sortit de seguida les veus que diuen que no ens calen més partits, que no s’hi val a fragmentar encara més l’àmbit electoral. I això seria cert si els que ja tenim fessin el que cal. Però no ho fan. En molts caps, sembla que les velles divergències, les velles ferides i ressentiments encara tenen més pes que no pas la urgència actual d’una unitat granítica. També es diu contínuament que la Crida només és una eina per salvar el PDeCat, negant-li el seu caràcter transversal que no saben veure amb les seves ulleres partidistes. I aquesta no és pas la intenció dels tres presidents. Si ho fos, farien el ridícul, i cap dels tres no és propens a fer-lo.
Sembla com si molts ja donessin per descomptat que tenim la independència a tocar i mirin, gelosos, que ningú altre faci mérits per poder impedir-los ser els que tallin el bacallà a la nova república. Però ni que tinguem la certitud i la decisió que aquesta arribarà, ningú no sap avui encara quan i com ho aconseguirem. I no ho aconseguirem si els partits no van a la una, no sols a les manifestacions, sinó en cada revolt de la dificil travessa política que estem vivint.
Els partits actuals han de tenir clar que la CNR és forçosament una formació passatgera, que en les primeres eleccions normals al nou estat tornarà el bastó de relleu als partits tradicionals o als que es formessin llavors. I el nou panorama de partits vindrà definit per dos factors. El primer, l’ideari social que farà que molts electors incondicionals tornin a votar majoritàriament ERC, PDeCat o els seus successors. Però el segon serà el que inclinarà la balança cap a un costat o l’altre: serà el reconeixement de qui ha estat més obert a compromisos, qui ha estat més disposat a sacrificar més posicions per arribar a la fita comuna. I els que s’hagin encastellat en les seves rancunietes o en les seves desconfiances seran els que més hi perderan.
La CNR pot ser (ni que aquesta no sigui pas la intenció de la seva fundació) el salvavides de més d’una carrera política que permeti a molts passar a l’altra riba sense haver-se ofegat en els remolins. Com més gent dels partits ho vegi, més clar haurien de tenir que cal pujar a aquesta barca, i que poden tornar-ne a baixar quan siguem a port.
La gent del carrer no para de demanar unitat i molts han demanat més d’una vegada que l’ANC agafés també la direcció política de l’independentisme. Però això no és la seva feina. L’ANC ha de poder seguir reunint imparcialment a tothom, vingui d’on vingui, políticament, socialment i ètnicament. És aquesta CNR segurament l’eina que ens faltava per remoure les aigues que estiguin estancades i fer-ne el torrent impetuós que s’endugui tots els obstacles pel davant.
La meva molt modesta opinió (de la qual molts naturalment diferiran) és que qui ara no sols no s’incorpori a la CNR, sinó que fins i tot la posi en quarantena i miri d’afeblir-la, es pot acomiadar de tenir cap rellevància política a la nova república. Perquè els catalans tenim més memòria del que molts semblen pensar (i no em refereixo solament a Madrid). I la majoria tenim clar que ara no es tracta de si la futura república es decantarà socialment cap al centre dreta, cap al centre esquerra, o cap qualsevol radicalisme. Ara es tracta senzillament d’arribar-hi a aquesta república. I la CNR pot ser (i perdoneu la profana imatge) l’obrellaunes més pràctic per arribar al saborós contingut del pot. Molta sort, presidents!
