premsa de proximitat
Image by congerdesign from Pixabay

Soc lector de dos diaris. Un, al qual estic subscrit i, l’altre, només els caps de setmana. Tots dos són del mateix color. Alguns m’han criticat, amb la millor intenció, que així sempre tinc la mateixa versió de les coses que succeeixen. Tenen raó. Però tinc tres raons per ser tan limitat. Primera: soc tan partidari de la llibertat de triar lectura com de la llibertat d’expressió; són drets fonamentals. Segona: soc gran i no tinc cap necessitat de fer-me mala sang llegint coses que m’afecten negativament. Tercera: per acabar d’assabentar-me de tot tinc la tele i les xarxes socials, que comparteixo amb la lectura en paper, que és la meva preferida.

D’altra banda, soc molt partidari de dos tipus de premsa no diària. La premsa especialitzada i la de proximitat. La raó és que aquests tipus de premsa són les de més fiar. L’especialitzada, perquè està escrita per especialistes per a especialistes i, per tant, no pot fer passar gat per llebre. La de proximitat tampoc pot colar notícies no contrastades perquè el lector està molt a prop dels fets. Així que, a aquestes alçades, considero les publicacions que s’editen a la meva comarca o al meu municipi com les meves publicacions de capçalera i, entre elles, en destaco EL9NOU del Vallès Oriental. Quan surto de casa, cada vegada menys lluny, procuro llegir la premsa del lloc, visitar les llibreries del lloc i menjar i beure productes del lloc. “A Roma com els romans”.

EL9NOU d’avui, premsa de proximitat, no té rebuig, com sol ser habitual. És clar que hi surten calamitats, però són calamitats properes que són les que més em preocupen. No oblido les que passen allà i més enllà, però crec que ens hem de preocupar (ocupació preferent, però no exclusiva) per allò més proper. Endemés de les informacions, acostumo a seguir la majoria de col·laboracions i articles d’EL9NOU, que no tenen res a envejar a les de firmes dels grans rotatius.

Avui, a la primera pàgina d’opinió, hi trobo la segona part d’una sèrie d’articles de Josep Sampera, parlant de “la Il·lustració”. Entre altres, m’ha agradat quan diu això: “Cap avenç no està adquirit per sempre i potser l’educació ha oblidat explicar els fonaments del mètode científic i la seva diferència en relació amb les inspiracions, els sentiments o els pressentiments. En la vida i en l’educació, durant molt temps havíem ignorat el valor de les emocions, que no s’oposen a la raó sinó que la complementen”. Més endavant matisa el valor i l’abús de les emocions en la literatura i arreu, matís amb el qual estic totalment d’acord.

En el seu “Dietari de l’Okupa de l’Altell”, Teresa Sagrera ens parla del foc, del foc pur, del foc del solstici d’estiu, del foc màgic de Sant Joan, no del maleït foc que crema per les nostres terres. Diu: “Un solstici d’estiu sense foc és com un cafè descafeïnat. M’atrau el foc, potser per haver nascut a l’estiu i estar sota un dels signes d’aquest element. Em sedueix la seva força màgica i renovadora. El foc és llum i escalf. I Sant Joan: família, amics, veïns, carrer, rituals…”. En el seu diari del diumenge 30 de juny, no oblida la injustícia, aquesta vegada en els drames de la nostra Mediterrània: “La policia italiana va detenir ahir Carola Rackete, la capitana del Sea Watch 3. En quin món tan pervers vivim, que detenen les persones per salvar vides humanes? (…). Estem en mans de governants mafiosos i despietats que actuen sense cap mena d’escrúpols. (…) Tenim l’ànima de plàstic!”. Quanta raó, Teresa!

Arribo a les pàgines grogues que entenc es publiquen a les edicions del Vallès Oriental, d’Osona i Ripollès. Una entrevista de luxe al gran poeta menorquí Ponç Pons, del qual potser m’heu sentit parlar alguna vegada. És una pura delícia llegir les seves respostes. No semblen fets de cop i volta, semblen l’essència del seu pensament, de la seva manera de ser, d’un mestre de vida; ve de la docència, m’hauria agradat ser alumne seu, malgrat que li porto setze anys. Penso en Einstein, potser la màquina del temps em permetrà aquesta oportunitat. He tingut bons mestres, però m’agradaria ser-ho de Ponç Pons. Sobre el joves que ha tingut a les aules, diu: “El mòbil els ha pres una bona part del seu temps… Ara estan acostumats a la immediatesa, i així no llegiran les quatre-centes pàgines de Guerra i pau de Tolstoi. No saben el què es perden!

… A mi em sap greu, perquè són una generació que està enganyada, manipulada… volen convertir-los en robots i en consumidors. La feina és dir-los: ‘Al·lots, sou persones, no sou robots’. A les meves classes, es parlava de filosofia, a més de literatura”. A la seva entrevista cita grans pensadors; a primers de curs, posava, per exemple, una frase de Montaigne a la pissarra: ‘No res sense alegria’. Aquesta els agradava, la comentaven… La paraula clau és passió, però per dir això has de predicar amb l’exemple, han de veure que quan expliques Ramon Llull, levites”.

Ara, Ponç Pons, fa quatre anys que no publica. Per què? “En aquest moment de la meva vida, el que m’interessa és la claredat. Dues coses, de fet. L’essencialitat, és a dir, que no hi sobri ni falti res. I que el lector m’entengui. Vull que el lector m’entengui, em sembla una qüestió de deferència cap a ell. Fer-ho senzill és el més difícil… la senzillesa a vegades és enganyosa.”. Se li pregunta com és que després de Camp de bard no ha publicat res? “En aquests anys, he llegit, he estudiat, he escrit. Fins que no ho vegi aclarit, no ho mostraré a ningú. En aquests quatre anys, m’he tancat a sa meva cabana (Sa Figuera Verda, un oasi de pau i natura enmig de l’illa), sense llum, amb una ràdio de piles i música clàssica… i m’he posat a escriure i escriure (…), i això sortirà. (…) Puc viure sense publicar, però no sense escriure”. Ell és el creador del mot-concepte escriviure.

En un altre lloc: “Més que explicar el meu drama, el que m’interessa és explicar el drama del món. Hi ha una paraula que no està de moda i que és compromís. Poesia i compromís. Sembla que no se’n parla. (…) On vull anar a parar és que la poesia és una forma de compromís amb la nostra societat, amb el nostre poble”. Sobre el menorquí i Menorca: “És el meu món. És la meva pàtria, la nostra illa. I en els meus poemes la defens. Benvingut tothom que vingui a Menorca, però deman que l’estimi, que la respecti, que s’integri… i que aprengui la nostra llengua.” En seguirem parlant d’ací uns dies, Ponç. Sobre la seva poesia; el millor és que llegiu els seus llibres, quasi tots exhaurits, per alguna cosa deu ser. Esperem els propers ben aviat!

Vaig acabant aquest 9NOU i… una entranyable sorpresa. El qüestionari d’aquesta setmana el contesta la periodista Laura Mor, de Llerona, molt vinculada a la parròquia del seu poble. Forma part de Justícia i Pau i del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans. Professionalment treballa al portal digital Catalunya Religió, al programa Signes del Temps de TV3 i la productora Animaset.

La Laura és una persona tan propera en tots els sentits que em limitaré a citar literalment alguna de les seves respostes. Sobre un restaurant de la comarca: “El que obriran a can Santa Digna. Sempre a favor de generar noves oportunitats”. Té previst fer algun viatge? “Sí, a Menorca”. Hauràs de conèixer Ponç Pons, imprescindible! Un lloc per viure: “Soc feliç a Llerona”. Una paraula que li agradi: “Unbutu, perquè som gràcies als altres”. Un projecte immediat: “Publicar unes píndoles sobre la cura de l’entorn”. Ah! Una mania: “Procrastinar i tenir la taula de treball desendreçada.” Cerco procrastinar al Diccionari de la Llengua i no trobo el mot; potser és que tinc l’edició de 1995. Laura, m’ho hauràs d’explicar. Què té a la tauleta de nit? “Una pila de llibres, llapis i paper”. Em sembla que a les nits també treballa… EL9NOU la defineix com “Fe i periodisme”. Jo, hi afegiria moltes coses més, sempre positives.