Foto: El Punt Avui
Foto: El Punt Avui

Aquests darrers dies hem conegut uns fets que, com a diputada i membre de la mesa del Parlament, m’avergonyeixen. Parlo de l’existència de les anomenades “llicències per edat”, un privilegi -que no un dret- del que disposen els i les funcionàries del Parlament de Catalunya i que els permet que a partir dels 60 anys deixin de treballar i cobrin la totalitat del sou, fins a la jubilació.

Per ser justa, haig de dir que en la darrera sessió de la Mesa del Parlament, de dimarts 25 de gener, es va prendre l’acord de suprimir aquesta figura i analitzar la situació dels i les professionals que ho han sol·licitat.

Aquesta figura ve des de l’any 2008 i no entraré aquí en el debat sobre els motius de la seva creació ni perquè cap Mesa des d’aleshores no ho ha revocat. Però si que vull deixar clar que tot aquest debat i el que ha generat, no suposa en cap cas posar en qüestió la professionalitat i el bon fer dels treballadors i treballadores del Parlament, de tots ells i elles sense excepció per categories.

Deia un lletrat, ja jubilat i que no en va fer ús, que eren coses que es sabien “amb veu baixa”, que ningú en parlava, ha estat una periodista que amb les seves preguntes, i el seu treball , ha posat en evidència que les coses no s’han fet bé.

Però la segona evidència, a la que vull referir-me en aquest escrit, és que ens cal també analitzar que ha fallat en els mecanismes de transparència i el dret d’accès a la informació.

No sempre disposar d’una bona Llei, com és el cas de Catalunya, ni tenir un Portal de Transparència és garantia d’un bon accés al dret a la informació.

És molt important com es presenta i es tracta la informació i com la pot llegir el ciutadà. Una informació complerta, accessible i fàcil de tractar evita als i les ciutadanes tenir que recorre als mecanismes de protecció del dret a la informació.

A banda de l’aspecte regulador és important assenyalar que la publicitat activa, els portals de transparència, i el dret d’accés a la informació pública tenen una relació molt estreta entre ells.

Els especialistes en aquesta matèria posen en relleu que quan els portals de transparència estan més ben organitzats per ser consultats i la informació que contenen és amplia, concreta i de fàcil accés, menys rellevància pràctica té el dret d’accés a la informació. Si un ciutadà ja troba al Portal la informació, no li caldrà iniciar un procediment d’accés a la informació.

Això fa que avui dia moltes administracions i entitats públiques hagin optat per potenciar els seus Portals de transparència com a instrument d’ informació directa, fins i tot més de la que obliga la legislació, sens perjudici de tenir en compte els límits que s’han de respectar d’acord amb la llei.

I això és un dels aspectes que hem plantejat abordi el Parlament, juntament amb altres mesures de garantia de la independència dels òrgans que han d’actuar per facilitar l’accès de la ciutadania a les informacions, sobre la pròpia administració parlamentària.

Perquè una major i millor informació, uns sistemes de transparència ben entesa, no són res més que mecanismes d’aprofundiment democràtic, d’evitar la desafecció i de prestigiar la pròpia institució.

Preguntar i saber no ha de voler dir, per se, que hi hagi d’haver desconfiança.

Ni mai avançar cap a la major transparència ha de ser motiu de “batusses” entre funcionaris, que per sobre de tot han de garantir el millor servei públic.