En plena polèmica sobre el “pin parental” que volen posar en marxa els partits de la dreta espanyola em vaig adonar que era una forma eufemística de denominar un comportament molt antic i asocial de certs sectors civils: la intromissió professional i la negació d’un ensenyament adient a una societat democràtica.

Els ideòleg  d’aquesta maniobra ho han portat a un terreny tan grotesc com demagògic, immoral i anacrònic, el de la propietat dels pares i mares sobre els seus fills i filles. Cap ésser humà és propietari de cap altre ésser humà. Evidentment, té obligacions referides a l’atenció, l’educació i l’estima, però no ho pot decidir tot. Supose que ben pocs dels lectors i lectores d’aquest article estaran d’acord que un pare es pot negar a una transfusió de sang al seu fill per a salvar-li la vida, tot i que ho diga la religió que professa. Efectivament, aquest pare no té cap propietat sobre la vida del seu fill, de la mateixa manera que no pot determinar o condicionar l’educació institucional, és a dir, escolar, que s’ha donat democràticament una societat. 

Ni en qüestions vital ni en els aspectes instructius, de competències  i de valors convivencials. A sa casa, com a família educadora, els podrà matisar, fins i tot contradir, però com a membre de la comunitat els haurà d’acceptar, entre altres coses perquè té mecanismes participatius per decidir el projecte educatiu del centre a través dels seus representats als consells escolars de centre, municipi, autonòmic o estatal participats per tota la comunitat educativa.

Si ens mirem la Convenció del Drets Universals del Infants, de 1990, signada entre altres estats pel Regne d’Espanya, veurem que en tot el seu articulat no es fa referència a aquesta suposada propietat familiar i, en canvi, sí que s’afirma el dret a una educació gratuïta, aconfessional, solidària i basada en els principis de justícia i igualtat, és a dir, una educació inequívocament democràtica.

Cap família, per tant, pot intervenir en l’educació escolar sempre que aquesta es base en la Costitució, les lleis educatives i el currículum establit també per disposicions legals, tots d’arrel democràtica.

El “pin parentiu” és una intromissió antidemocràtica en l’educació integral dels infants, alhora que un atac directe a la professionalitat dels ensenyants així com als mecanismes de control administratiu i social dels processos educatius, és a dir, les direccions dels centres educatius, els serveis d’inspecció i els consell escolars. La dreta conservadora, en matèria educativa, es mostra com una organització antisistema que nega les funcions de l’estat i els Drets Universal dels Infants.

Totes les activitats escolars, les relacionades amb les àrees o assignatures, com les complementàries, normalment reforçadores d’aquestes assignatures i transversals pel que fa a la formació (educació per a la salut, per a la pau i la solidaritat, per la igualtat de gènere, vial, sexualitat responsable, convivència democràtica, etc.) configuren un model curricular integral només modificable per decisions democràtiques de la comunitat educativa. És com funcionen les societats democràtiques avançades.

Altra cosa ben distinta és la necessitat de llevar de la formació curricular els aspectes relacionats amb la superstició acientífica, per exemple, l’educació religiosa, siga de religions majoritàries, com la catòlica en el cas de l’Estat espanyol, com minoritàries (islamisme o cristianismes protestants…). Aquesta formació sí que l’han de decidir les famílies i l’han d’articular fora de la institució educativa pública. Cosa que, per cert, al nostre Estat encara no s’ha resolt del tot i de la que els del “PIN parental” no diuen res.

Un “vell PIN parental”

Aquesta forma d’intromissió, però, al sistema educatiu valencià és molt antiga. De fet, inexplicablement, funciona amb un consens sociopolític tan sorprenent com inexplicable des de les acaballes de 1983, més de trenta-sis anys! Quan s’hi “va inventar” no es coneixia ni la sigla d’origen anglés PIN (Personal Identification Number) ni tan sols era molt habitual l’adjectiu “parental”. Per això el nom amb què va fer fortuna, i ha arribat als nostres dies, és altre, és diu “exempció” i va ser consagrat per una llei encara vigent, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983), una llei que, tot i desplegar el principi de cooficialitat del valencià i el castellà a tota la comunitat autònoma —tal i com permetia la Constitución Española (1978) i establia inequívocament l’Estatut d’Autonomia de 1982, reafirmat en el de 2006— facilita als pares i mares de determinats municipis impedir que els seus fills i filles aprenguen el valencià, una de les dues llengües oficials. 

Això, en la pràctica, significa negar un dret bàsic als infants, atés que sense accedir a l’aprenentatge d’aquesta llengua oficial —el País Valencià en té dues llengües i no una només—. Dit d’altra manera, impedir que l’educació oriente els infants “al desplegament de la persona i les aptituds de l’infant, a fi de preparar-lo per a una vida adulta activa; i que ha d’infondre-li el respecte als drets humans fonamentals, els respecte envers els seus pares i mares, la seua llengua i el seu entorn natural, i el respecte als seus valor cultural i nacionals tant com els de les altres civilitzacions” (Convenció dels Drets dels Infants). Efectivament, parla de “la seua llengua”, però no hem d’oblidar que la ciutadania valenciana no té una sola llengua, sinó dues.

Aquest és el “PIN parental” avant la lettre que al País Valencià han mantingut totes les administracions que han passat per la Generalitat —Govern i Corts— conculcant així la Convenció dels Drets dels Infants de 1990. Perquè ¿quin dret té un pare o una mare, una família, a negar el dret a aprendre una llengua imprescindible per garantir una comunicació plena entre els valencians i valencianes i, des d’un punt de vista pragmàtic, necessària com a eina professional en moltes activitats laborals de caràcter públic al País Valencià?

Potser aquesta assimilació de l’actual i polèmic “PIN parental” a la nostra tristament tradicional “exempció” del valencià algun lector o lectora la considere improcedent. Com a resposta oferirem un últim exemple en forma de pregunta: ¿no coneixen cap cas d’alguna persona ben preparada que per no haver estudiat valencià a la seua infància i joventut haja perdut un treball o la possibilitat d’optar-ne? Qui li va negar aquesta preparació idiomàtica? El sistema educatiu no; van ser els pares o les mares en gaudir del “privilegi” de viure en un municipi històricament no-valencianoparlant, en alguns casos a uns centenars de metres d’altre municipi històricament valencianoparlant. 

Aquesta és la història d’un vell “PIN parental” que com a una mena de currículum ocult ha funcionant, i segueix funcionant, al sistema educatiu valencià des de fa quasi quatre dècades amb un absurd i inexplicable consens sociopolític.