Per fi havia arribat la data assenyalada. Per a molts ciutadans anònims el dia havia començat dins d’un sac de dormir, provant de descansar en un col·legi electoral. Per a d’altres, movent-se nerviosos al llit sabent que al cap de poques hores eren els responsables de fer arribar les urnes, les paperetes i els sobres al punt de votació. A quarts de sis del matí, s’anava aplegant cada cop més i més gent a les portes dels col·legis, per evitar que arribés una patrulla dels Mossos d’Esquadra i el precintés. Cap a les set, aquestes patrulles van començar a desplegar-se pel territori i van veure, en molts casos, que no podien fer res sense córrer el risc d’alterar l’ordre públic o de saltar-se el criteri de proporcionalitat utilitzant la força contra persones que no estaven provocant cap aldarull.

L’obertura dels centres de votació era a les nou del matí. A dos quarts d’onze de la nit del dia abans, els sindicats d’estibadors de Barcelona anunciaven per Twitter que els policies espanyols estaven sortint del port cada vegada en grups més grans. No eren els del port els únics policies desplegats a Catalunya, sinó que també n’hi havia en diverses casernes, comissaries i hotels. A l’hora de començar les votacions, van posar en marxa un dispositiu que tenia bona part de propagandístic i que anava dirigit a impedir el vot del president Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i la presidenta del Parlament Carme Forcadell, atacant directament a Sant Julià de Ramis, Sant Vicenç dels Horts i Sabadell, respectivament. Era evident que això no tenia res a veure amb la seguretat ciutadana ni amb el compliment de la llei. Com que el Govern i els organitzadors del referèndum sabien que això podria passar, van anunciar la posada en marxa del cens universal, que permetia votar en qualsevol punt de votació de Catalunya. No s’havia anunciat abans l’existència d’aquest cens per no donar unes hores extra als aparells de l’Estat per intentar desactivar-lo. La decisió final s’havia acabat prenent durant la tarda de dissabte, mentre des del Palau de la Generalitat se sentien els crits de la manifestació espanyolista concentrada a la plaça de Sant Jaume. Aquell dissabte, a les onze de la nit, es va convocar una roda de premsa per l’endemà a les vuit del matí, i aleshores és quan es va fer pública l’existència d’aquest sistema de cens.

El pretext de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional per començar a atacar col·legis electorals, i així ho repetia la premsa espanyola, era la «passivitat dels Mossos d’Esquadra». La realitat, però, era que els Mossos estaven seguint al peu de la lletra les instruccions judicials i els criteris lògics dels cossos policials de qualsevol país civilitzat. La Guàrdia Civil va arribar al col·legi de Sant Julià de Ramis on havia de votar Puigdemont pegant a tothom que es trobava pel mig i rebentant-ne els vidres sense cap justificació. Després de tanta parafernàlia, tampoc no van arribar a trobar les urnes, però això realment no era important. Es tractava de sembrar el caos. Entremig, ja s’havia activat el sistema de cens universal que permetia que el president de la Generalitat pogués anar a votar a un altre indret. Carles Puigdemont va sortir de casa seva perseguit per diversos helicòpters. Per despistar-los, com en una escena d’una pel·lícula d’espies, va canviar de vehicle sota un pont de la carretera i va acabar votant en un col·legi electoral de Cornellà del Terri pels volts de les deu del matí.

El cas del vicepresident Junqueras va ser similar. El col·legi de referència d’Oriol Junqueras tenia els panys inutilitzats perquè algú hi havia posat silicona. Això ho van detectar alguns dels amics més propers a Junqueras al seu municipi i l’hi van comunicar. Mentrestant, un helicòpter de la Policia Nacional anava sobrevolant Sant Vicenç dels Horts. La primera intenció era dirigir el vicepresident cap a un altre col·legi electoral, molt a la vora de casa seva. En el moment que Junqueras i el seu equip estaven a punt de sortir de casa, van veure al capdamunt del carrer dos individus que els controlaven i parlaven tapant-se la boca. Van preguntar a l’escorta del vicepresident, dels Mossos d’Esquadra, si eren agents del seu cos policial i els van respondre que no. En aquell moment, a l’escola que s’havia triat com a segona opció per al vot del vicepresident encara no hi havia arribat l’urna. Els bombers van crear un cordó per permetre entrar-hi tot el material electoral, però allà hi havia molta presència policial dels Mossos d’Esquadra i l’equip del vicepresident va decidir no posar-los en un compromís, i van optar per una tercera opció. Van preguntar si les urnes havien arribat en aquell tercer col·legi i els van dir que sí. Ara calia idear com burlar la vigilància dels personatges que hi havia al cap del carrer. Van preguntar als bombers si podien anar fins a la casa de Junqueras. Quan hi van anar, els van demanar si era possible que sortissin tots de cop per anar cap al col·legi electoral que havia estat la segona opció. Quan la gent va veure sortir els bombers de la casa del vicepresident, van aplaudir i van començar a fer càntics, pensant que Oriol Junqueras anava escortat per ells. Amb això, Junqueras i el seu equip van aprofitar per marxar en direcció contrària amb dos cotxes que van sortir a tota velocitat pels carrerons de la part cèntrica de Sant Vicenç dels Horts, dificultant la visió des dels helicòpters. Finalment, el vicepresident va poder arribar al tercer col·legi, on va votar amb normalitat després d’esperar cinc minuts que es recuperés el sistema informàtic d’una caiguda per culpa dels atacs espanyols. És per tota aquesta peripècia que només hi ha una fotografia d’Oriol Junqueras votant, perquè els periodistes no hi van poder ser convocats.

En aquesta història hi han aparegut dos elements que és necessari explicar i que són molt importants per entendre el desenvolupament de la jornada de l’1-O. El primer és la implicació dels cossos de bombers en la defensa dels col·legis electorals i el segon és la constant pressió sobre el sistema informàtic que permetia l’ús d’un cens universal. Els diversos sindicats de bombers van informar durant els dies previs al referèndum que es posaven a disposició de la defensa dels col·legis electorals. Al llarg d’aquells dies també van participar en diverses de les manifestacions convocades, com ara la d’estudiants del dia 28 de setembre, on van ser rebuts amb càntics: «Els bombers seran sempre nostres». Els bombers catalans també van aconseguir la complicitat dels cossos bascos, que van enviar delegacions a protegir col·legis electorals. En diversos dels col·legis, formaven un cordó posant-se a la primera línia de les persones que oferien resistència pacífica a les ràtzies de la policia espanyola, i els seus cascos grocs eren els primers que rebien els cops.

Pel que fa al sistema informàtic, és important explicar que al llarg del dia va estar sotmès a atacs constants, que de vegades provocaven cues molt llargues als col·legis electorals per la impossibilitat de votar en moments concrets. En una entrevista del 4 d’octubre a VilaWeb, un dels informàtics responsables de la posada en marxa d’aquell sistema explicava la tensió d’aquell dia:

Desenes de servidors, escampats per mig món, van rebre el software minuts abans de les vuit del matí de diumenge, l’hora acordada per a començar a constituir meses. Recordo el crac que va carregar el programa, com li tremolaven les mans mentre treballava. I tothom (els no informàtics) preguntant-li si el sistema ja estava a punt. No, no es podia anar més de pressa! Quina tensió! Encara em poso nerviós quan hi penso. […] La censura de l’Estat hi era present, en tot moment. El nom de domini el van tancar en menys de quinze minuts, fins i tot van tancar totes les IP —totes!— d’un conegut proveïdor europeu…, cosa que va afectar milers de serveis que no tenien res a veure amb el referèndum, censura indiscriminada en estat pur. Però cada cop que ens donaven nosaltres el responíem. Per cada IP que ens tancaven, els meus companys n’obrien dues mes. Ja ho tenien previst, això. Vull agrair la paciència que van tenir tots els votants, la gent de les meses i, especialment, tots els qui atenien el telèfon de suport. Aquesta gent —alguns els teníem a la mateixa sala on érem— quina gran feina que van fer atenent milers de trucades.

El responsable d’un col·legi electoral explica com es va viure tot plegat a peu de col·legi. A les nou del matí, el sistema informàtic ja no funcionava. Després anava rebent IP noves que corresponien a nous servidors, que permetien posar en marxa de nou el sistema. A mesura que un servidor era inutilitzat per l’Estat, se’n posava en marxa a un de nou. Un dels defectes del sistema del cens universal era que no permetia l’entrada de números de DNI amb un zero davant, i això també va provocar alguns problemes fins que no es va detectar. A la tarda, l’Estat va aconseguir desmantellar del tot el sistema de cens electoral tal com estava concebut al principi, però es va tornar a posar en marxa d’una altra manera, amb un format completament nou que demanava una clau de pas per a cada una de les meses. Al llarg de tot el dia, la qüestió informàtica es va anar convertint en una mena de joc del gat i la rata, que es traslladava als collegis electorals en la formació de cues més llargues o bé en l’avenç més ràpid, en funció de qui anava guanyant la partida en cada moment.

Des de primera hora del matí, ja van començar a circular per les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria vídeos i fotografies de la brutalitat policial en els col·legis electorals. Un dels primers vídeos que van arribar va ser el del pavelló de Sant Julià de Ramis on havia de votar el president Puigdemont. A mesura que passava el matí anaven distribuint-se cada cop mes imatges, algunes d’especial cruesa, on es veia gent gran amb el cap ensangonat, policies disparant bales de goma —prohibides a Catalunya— contra persones que no estaven fent res, puntades de peu al cap d’altres que només estaven assegudes a terra pacíficament, agents que trencaven un per un els dits de la mà d’una noia, dones arrossegades pels cabells, avis rebotits per terra… En alguns municipis petitíssims arribaven grups de policies que gairebé eren la meitat de la població local i es posaven a repartir llenya sense ni tan sols pronunciar cap paraula, contravenint tots els protocols. De nou, és molt important destacar l’estoïcisme i la disciplina de la ciutadania, que va aguantar totes aquelles agressions sense tornar-s’hi, sabent que qualsevol escena d’enfrontament violent seria utilitzada fins a la sacietat per la maquinària propagandística de l’Estat. Les imatges de violència policial de seguida estaven recorrent el món i la premsa internacional va començar a posar el crit al cel en veure que s’estava produint una vulneració flagrant dels drets humans.

Després dels fets, s’ha pogut elaborar algun mapa dels atacs policials espanyols al llarg de la jornada de votació. S’ha recollit fins a un centenar d’assalts que, disposats en el mapa, sembla que no segueixin cap patró. En un determinat moment els policies podien aparèixer en un poble qualsevol, saltant-se els municipis del costat sense que ningú en sabés el motiu. A la ciutat de Barcelona hi va haver molts assalts, però a les ciutats de l’àrea metropolitana n’hi va haver en comptades ocasions.

Un expert en matèria policial no sap explicar els motius de moltes intervencions. Des d’uns criteris d’eficàcia policial el més normal hauria estat intentar evitar que es constituïssin els col·legis electorals i actuar amb precisió, procurant que no hi arribés el material electoral. Per contra, es va esperar que els col·legis electorals estiguessin en marxa per atacar-los a través de la força bruta. El mateix expert explica que es va optar per fer servir molt de «múscul» —és a dir, molt desplegament d’unitats— i en canvi molt poca intel·ligència, si el que realment es volia era evitar la votació. En aquest sentit, només hi sap veure una voluntat de sembrar el terror i una intenció d’escarmentar. En la tria dels llocs, sembla que no hi imperi cap lògica, tampoc, si bé és cert que, com hem dit, a primera hora es va voler impedir el vot dels tres càrrecs polítics més rellevants del país. També s’ha de destacar que la manca d’intervenció a l’àrea metropolitana segurament estava feta amb criteris polítics, procurant que la violència policial no acabés indignant excessivament persones que tradicionalment haurien estat contràries a l’independentisme.

Mai no se sabrà segur quina intencionalitat hi havia darrere de tot allò. És molt possible que es pensés que els cops de primera hora del matí servirien per atemorir la major part dels votants i que això faria que els col·legis electorals es buidessin immediatament. La reacció de la ciutadania, per contra, va ser heroica, i un munt de persones van sortir al carrer disposades que els trenquessin la cara, literalment, per poder emetre el vot. Als pobles es podia observar com les crides a la població fetes a través de les xarxes socials cada cop que es veia algun vehicle sospitós feien que riuades de gent apareguessin davant dels col·legis des de tots els carrers adjacents. Tot i així, el que és segur és que, malgrat no obtenir tots els efectes desitjats, la violència va ajudar a desmobilitzar bona part de la ciutadania, especialment entre els sectors de més edat, que estaven veient a la televisió com corrien veritable perill si s’acostaven al seu col·legi electoral. Això es fa evident fent una comparativa amb totes les enquestes prèvies i les dades de participació posteriors: havien aconseguit, aproximadament, fer baixar vint punts la participació.

A partir de la tarda, la intensitat i la freqüència de la violència sembla que va començar a disminuir. Entremig, arreu s’havia anat aguditzant l’enginy per amagar les urnes en cas de detectar presència policial. Després s’han vist imatges d’urnes penjades en arbres o bé amagades en falsos sostres, tot i que la solució més comuna era posar-les dins del maleter d’un cotxe aparcat a la vora del punt de votació. Els rumors d’atacs policials circulaven per les aplicacions de missatgeria i, al mateix temps, els cotxes i furgonetes de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional es dedicaven a fer voltes per les carreteres sense un rumb fix per contribuir a la sensació de pànic i descontrol.

La defensa dels col·legis es va convertir en tot un art. En alguns llocs es van arribar a tallar arbres per impedir l’accés per carretera. En d’altres, van aparèixer tractors, excavadores i contenidors tallant els carrers. Alguns municipis van bloquejar els accessos travessant camions de gran tonatge al mig del pas. Tot plegat tenia un aire de revolta i, alhora, era promogut per la gent comuna, la menys propensa a l’aldarull i el tumult. La que sosté el país, al cap i a la fi. Que aquella gent estigués actuant al marge de l’Estat i dificultant l’acció dels cossos policials demostrava que ja estaven actuant com si fossin un ens independent i que el control d’un territori és pràcticament impossible si la seva població s’hi oposa.

Al final del dia, els sentiments eren a flor de pell. Sort n’hi havia hagut dels telèfons mòbils, que havien permès gravar els abusos de la policia, però la constant arribada d’informació també havia servit perquè tothom estigués en tensió permanent. Hi va haver persones que, en arribar a casa després de la jornada electoral, es van passar tota la nit plorant. A d’altres, això els va passar l’endemà al matí.

A la nit, un cop finalitzada la jornada electoral, va comparèixer el Govern en bloc al Palau de la Generalitat i el president Puigdemont va pronunciar un discurs, que reproduïm íntegrament:

Benvolguts conciutadans i conciutadanes, En aquest moment de gran transcendència per a Catalunya, ara que hem aconseguit celebrar el referèndum d’autodeterminació que l’Estat s’ha esforçat tant a impedir, i que ho hem fet gràcies al compromís, al coratge i a la valentia de milions de catalans que l’heu fet possible, vull adreçar-vos a tots vosaltres aquest missatge. Un missatge que vull que arribi també a tots els demòcrates d’arreu de l’Estat, d’Europa i del món, que han assistit atònits i preocupats a la injustificada, abusiva i greu violència policial dictada pel govern espanyol. A vosaltres i a tots els qui avui heu fet possible la victòria de la democràcia per damunt de la violència, a tots els qui ens heu expressat el vostre suport, als primers ministres i presidents de govern de l’Europa democràtica que heu fet arribar missatges de preocupació, a les desenes de parlamentaris de tots els països que heu expressat la vostra indignació per la repressió brutal desfermada pel govern del president Mariano Rajoy, a tots un agraïment molt profund, molt sincer. Em vull adreçar especialment a les gairebé vuit-centes persones que han hagut de ser ateses de diversa consideració com a conseqüència de la brutalitat policial, algunes de les quals han patit lesions de consideració, vexacions i clares violacions dels drets humans que no poden quedar impunes. A vosaltres que heu ensenyat al món el civisme d’un poble pacífic que vol votar, que heu resistit les provocacions i heu aconseguit que la gent pogués anar a votar us en dono les gràcies emocionades; la vostra gesta solidària, anònima i exemplar ens quedarà gravada a la memòria. L’estat espanyol ha escrit avui una pàgina vergonyosa en la seva història de relació amb Catalunya. Tristament no és la primera; massa vegades la repressió i la violència han estat la resposta de l’Estat a les aspiracions catalanes. Avui, tot i que som a la Unió Europea, tot i que som en ple segle xxi, el de la llibertat d’informació i el de la globalització, la resposta de l’Estat ha tornat a ser la de sempre: violència i repressió. Fins quan? Avui hem dit que això ja s’ha acabat. El camí que hem de recórrer a partir d’ara l’hem de fer junts, tal com hem fet junts el camí que ens ha dut fins aquí. I l’hem de continuar amb civisme i en pau, perquè és el desig d’aquest país. L’hem de fer oberts a les propostes de diàleg que serveixin per respectar la voluntat dels catalans i a les ofertes de mediació que arribin per tal que tot aquest recorregut el fem amb la màxima eficàcia possible. En aquest camí he de fer una apel·lació directa a Europa. Els catalans ens hem guanyat el dret a ser respectats a Europa. La Unió Europea ja no pot continuar mirant cap a un altre cantó. Som ciutadans europeus els qui patim la vulneració de drets i llibertats, violacions directes de la Carta Europea dels Drets Fonamentals. Convé que la Unió Europea reforci els valors fundacionals quan aquests estan en perill pels abusos d’un estat que es comporta de manera autoritària, cal que actuï amb rapidesa per mantenir l’autoritat moral dins i fora del continent quan aquests abusos escandalitzen els homes i les dones de bé d’arreu del món. La situació que s’ha generat a Catalunya per la intransigència i la repressió, per la negació absoluta al reconeixement de la realitat, per l’hostilitat acreditada davant les demandes democràtiques dels ciutadans del nostre país, ja no és un afer intern. És un afer d’interès europeu, que apel·la directament als valors fundacionals de l’espai de pau, llibertat, convivència i democràcia que hem anat construint des de fa dècades i des d’accents molt diversos. Avui, Catalunya ha guanyat molts referèndums. Ens hem guanyat el dret a ser escoltats, a ser respectats i a ser reconeguts. Avui, milions de persones mobilitzades, fent front a tota mena de dificultats i amenaces, heu parlat alt i clar i heu adreçat un missatge al món: tenim dret a decidir el nostre futur, tenim dret a la llibertat i volem viure en pau, sense violència i fora d’un estat que és incapaç de proposar una sola raó convincent que no sigui la imposició i l’ús de la força bruta. Per això avui, amb aquesta jornada d’esperança i també de patiment, els ciutadans de Catalunya ens hem guanyat el dret a tenir un estat independent que es constitueixi en forma de república. En conseqüència, el Govern que presideixo traslladarà en els propers dies al Parlament de Catalunya, seu i expressió de la sobirania del nostre poble, els resultats de la jornada d’avui perquè actuï d’acord amb allò que preveu en la Llei del referèndum. Avui, després d’aquesta jornada amarada per la dignitat dels milions de persones que avui l’heu fet possible, Catalunya s’ha guanyat a pols la seva sobirania i tot el respecte. Les institucions catalanes tenen el deure de respectar i implementar el que avui han decidit els seus ciutadans, i d’honorar-ho amb la seva fidelitat al compromís per alçar, dignament i col·lectiva, un país lliure, pacífic i democràtic.

Passades les dotze, els consellers Junqueras, Turull i Romeva donaven els resultats al centre de premsa de Mediapro. Pendents del recompte definitiu, que s’acabaria uns dies després, van informar que havien votat negativament a la independència de Catalunya 176.565 persones. Els vots afirmatius eren 2.020.144. En total, hi havia hagut una participació del 42,34% del cens, i també es va aportar la dada que havien estat clausurats col·legis electorals on, en un principi, hi havien de votar 770.000 persones.

Amb tots els elements en contra, amb una persecució que feia setmanes que durava, amb els atacs constants als sistemes informàtics i amb les agressions físiques durant tota la jornada electoral, s’havia aconseguit una fita històrica. El poble de Catalunya havia defensat amb el seu propi enginy i amb els seus propis cossos el seu dret democràtic a l’autodeterminació, i havia votat massivament a favor de la independència de Catalunya, amb més vots afirmatius que no pas els que havia obtingut l’Estatut en el qual es basava tot el sistema autonòmic imperant. La ciutadania de Catalunya s’havia guanyat, en una gesta heroica, el dret a ser reconeguda com un estat independent en forma de república.

*Aquest text és un extracte d’un capítol del llibre “Vam fer un referèndum”, d’Andreu Pujol Mas, editat per Saldonar.