Estiu del 2026, un estiu on les onades de calor es produeixen una darrera l’altre, en pocs dies entre elles, “tren d’onades” en diuen, un estiu on s’ha produït el pitjor incendi de la història d’Espanya.
Mentre escric aquestes ratlles, els incendis d’Àvila, Madrid i Toledo, també el de Castelló cremen sense aturador, també al Nord a França on les flames estan ja a pocs quilòmetres de Bordeus. I quan encara tenim fixat l’incendi d’Almeria que ens va deixar 13 persones mortes. Catalunya de moment queda fora, però com diu, el gran expert Marc Castellnou, ens queden encara moltes setmanes, més onades de calor, i podem patir en qualsevol moment, com va passar dies enrere.
Ja no ens serveixen els tòpics que els incendis s’apaguen al gener. El que està passant és molt més profund i estructural. Estem parlant del que els experts anomenen Incendis de sisena generació, que queden fora de les possibilitats d’extinció.
I torno a usar les paraules d’en Marc Castellnou, el que ens cal són estratègies a llarg termini per fer front a aquest tipus d’incendis que cada vegada seran més habituals. Estratègies sobre les causes que ens han portat fins aquí, estratègies de prevenció i de canvi en la lluita contra el foc, i en la protecció de les persones i béns.
El Govern de l’Estat ha tornat a plantejar la necessitat de treballar en un “Pacte d’Estat contra l’Emergència Climàtica”, de fet recupera una proposta d’ara fa més o menys un any i que la batalla política, el negacionisme i la desinformació de l’extrema-dreta, i el curt termini de la dreta del PP, no el van fer possible.
Ara, davant les flames, sorgeix de nou la proposta, i és amb el foc encès, i sense tenir en compte el patiment de les persones desallotjades, el cansament dels i les professionals que hi lluiten cada dia, i a les seves conseqüències, que tornem a viure i a veure les pateixes actituds.
Davant d’una proposta d’estat a llarg termini, segur que millorable, o es nega i es desinforma o només es parla de l’immediat: la coordinació de les administracions, sense oblidar que hi ha dirigents polítics de la dreta i presidentes de comunitat autònoma que pensa que millor “es cremi políticament l’altre”. O la desafortunada frase de Miquel Tellado: “Cambio… qué?”. En el fons pensen que entrar en el debat d’un pacte d’estat, és a dir entrar a debatre i consensuar mesures a llarg, mitjà i curt termini, seria donar aire al Govern de Pedro Sánchez
.
Aquests dies es diuen tantes barbaritats, que jo les faria sentir “amb bucle” a qui les fa.
De nou tenim dues grans batalles polítiques: la del foc i la responsabilitat política i la del foc i la veritat. El negacionisme de VOX, a part de mentir sense cap rubor, pensa que amagant el problema, deixarà d’existir, o el PP que creu que parlant de coordinació ja en té prou. Quan la realitat és que més enllà de tuits, la coordinació dels i les professionals sobre el terreny, siguin d’on siguin, els hi pagui la nòmina qui els pagui, és efectiva, entre altres coses perquè els hi va la vida.
L’evidència científica apunta que l’increment de risc de grans incendis a Espanya respon a una combinació de factors: el canvi climàtic intensifica les condicions que afavoreixen el foc, l’increment de les temperatures, la reducció de la humitat i la major freqüència d’episodis de calor extrema, per una banda i per l’altra l’acumulació de combustible vegetal, l’abandonament del món rural i la poca o nul·la gestió forestal condicionen la seva propagació. Cap d’aquests elements cala el foc, l’origen immediat de l’incendi té molt a veure amb l’activitat humana – accidents, negligències i incendis intencionats –.
Reduir el debat a una única causa – el canvi climàtic o la manca de gestió forestal- dificulta comprendre un fenomen complex, les polítiques més eficaces, d’acord amb la ciència, combinen la reducció del risc climàtic. Mesures estructurals en el marc del Pacte Verd Europeu, per assolir la neutralitat climàtica abans del 2050, mesures de reducció d’emissions, de transició cap a energies renovables i d’augmentar la capacitat d’adaptació front fenòmens extrems que afavoreixen els grans incendis.
Amb polítiques de prevenció contundents durant tot l’any, una gestió forestal sostenible, una aposta pel sector primari, i una coordinació efectiva de tots els nivells de les administracions.
Deixem de jugar amb el llenguatge, estem enfront de una emergència climàtica, no front un “risc natural”, deixem de jugar amb les falsedats i la desinformació. El canvi climàtic no “és comunisme”, és una realitat que crema. Els hi devem a les persones que han mort, als que estan desplaçats, als que han perdut casa seva, i als que ja han estat o resultaran afectats per aquestes onades de calor.
L’ideal seria que la proposta del govern contemplés la lluita contra el canvi climàtic, perquè mata, el foc potser és una de les seves cares més impactants, però només ens cal analitzar l’escreix de mortalitat en cada onada de calor. Però també en formessin part les polítiques públiques de prevenció i l’abordatge davant l’emergència, per estalviar-nos declaracions i retrets que fan caure la cara de vergonya.
I que els partits de l’oposició fossin capaços, per responsabilitat, de reconèixer el que està passant, i actuar en conseqüència, és el moment de fer-ho, sense mirar el calendari electoral. I sisplau que es treguin l’armilla d’emergències quan estan en els centres avançats. Són els responsables polítics, no professionals de l’emergència.
No és culpa d’uns o altres és responsabilitat compartida en les causes, els efectes i també ho haurien de ser amb les solucions.
