No és fàcil situar la democràcia cristiana en el tradicional espectre ideològic de dretes i esquerres. Això s’explica, en part, pel seu origen: va néixer com una resposta cristiana a les tensions socials provocades per la Revolució Industrial i es constituí com una via entre el socialisme col·lectivista i el liberalisme capitalista. I a partir dels anys trenta del segle passat, amb el feixisme, el nazisme i el marxisme soviètic ja consolidats, va aparèixer també com una ideologia política contraposada als totalitarismes.
Anem a poc a poquet.
A mitjans del segle XIX la consciència social cristiana comença a desvetllar-se. L’arquebisbe de Malines i diversos professors de la Universitat de Lovaina discuteixen el posicionament social catòlic enfront de les polítiques liberals. A França, uns polítics catòlics desenvolupen el corporativisme. El bisbe de Magúncia, a Alemanya, reclama el salari digne, l’abolició de l’explotació infantil i el dret d’associació dels treballadors. Un grup d’acadèmics es reuneix periòdicament a Friburg i elabora una sèrie de plantejaments social-cristians que acabaran constituint el pal de paller de l’encíclica Rerum Novarum de 1891. El terme ‘democràcia cristiana’ apareix a Graves de Communi Re, escrita pel mateix Lleó XIII deu anys després, tot i que no l’entén en un sentit polític, sinó com una acció social popular.
Per a completar el context històric hem de fer referència a la Qüestió Romana, és a dir, l’annexió dels Estats Pontificis al Regne d’Itàlia. El punt àlgid fou la presa de Roma per part de l’exèrcit italià el 1870, en ple Concili Vaticà I. Per manifestar el seu rebuig i com a negació de la legitimitat de l’estat italià, Pius IX es va recloure als palaus pontificis. El 1874 va prohibir als catòlics italians de participar en la política: no podien votar a les eleccions ni presentar-se com a candidats. A principis del segle XX la prohibició, però, es va anar relaxant. I aleshores apareix Luigi Sturzo, un sicilià irreductible, capellà, polític, pensador i activista social, amb un compromís democràtic a prova de bomba. Don Sturzo, li deien.
El 18 de gener de 1919, amb un grup de polítics i activistes catòlics de la seva generació, Luigi Sturzo va fer pública la proclama Appello ai liberi e forti, un manifest que suposava la fundació del Partito Popolare Italiano. Era un programa polític genuïnament democratacristià, encara que Sturzo utilitzà el terme ‘popularisme’, que definia com el sistema polític i social basat en la participació lliure i orgànica de tot el poble en el bé comú. Defensaven la separació de poders i la participació popular, la llibertat religiosa, la família, la petita propietat rural enfront dels terratinents, els sindicats, la descentralització administrativa i l’expansió del sufragi universal, inclòs el femení. Era la resposta política d’un catolicisme plural i interclassista —integrava camperols, obrers, petita burgesia i intel·lectuals—, inspirada en la doctrina social de l’Església, però que passava a l’acció sense esperar instruccions de la jerarquia eclesiàstica.
Finalitzava així la incompareixença dels catòlics en la vida política italiana. A les eleccions del 1919 el Partito Popolare fou el segon més votat, pel darrere del partit socialista. Però el 1922 Mussolini marxà sobre Roma i el feixisme va arribar al poder. Anticipant-se a Hannah Arendt, Don Sturzo va reconèixer el feixisme i el comunisme soviètic com a fenòmens estructuralment similars i va oposar-se fermament a Mussolini. Amenaçat pels feixistes i pressionat pel Vaticà, que cercava un acord amb l’estat italià, el 1923 Sturzo va dimitir de la direcció del partit. L’any següent va marxar a l’exili a Londres. El partit va ser declarat il·legal pel règim feixista i molts líders van ser processats i condemnats a presó.
El 1926 la minoria catòlica neerlandesa havia fundat el Partit d’Estat Catòlic Romà. Aquest nom tan xocant s’ha d’entendre dins el marc d’organització social dels Països Baixos, dividida en diversos blocs basats en la religió o la ideologia. El partit advocava per un model corporativista basat en la doctrina de la Rerum Novarum. A finals de 1945 es va transformar en el Partit Popular Catòlic. Al País Basc existia el Partit Nacionalista Basc, fundat per Sabino Arana el 1895, alineat amb els principis socials cristians. I el 1931, amb un manifest fundacional publicat a El Matí, aparegué la Unió Democràtica de Catalunya.
Tot plegat, en el concert polític internacional, ben poca cosa. Però vet aquí que en acabar la Segona Guerra Mundial, la democràcia cristina va esdevenir la força política dominant d’Europa occidental.
A Itàlia, cap a la fi de la guerra, Alcide De Gasperi crea la Democrazia Cristiana, i després de les eleccions esdevé primer ministre. A Alemanya, amb Konrad Adenauer al capdavant, els catòlics i protestants s’uneixen en un sol partit, la Unió Demòcrata Cristiana (CDU). El 1949, tot just promulgada la Llei Fonamental per a la República Federal, Adenauer és escollit cap de govern. A França, grups propers al moviment democratacristià sorgits de la Resistència creen el Mouvement Républicain Populaire, que juntament amb els socialistes i comunistes van constituir els tres grans partits de la IV República. També després de la guerra, el partit catòlic belga que existia des de finals del segle XIX es va refundar com a Partit Social Cristià, el qual va participar durant dècades en gairebé tots els governs belgues.
A Amèrica Llatina el corrent democratacristià es va desenvolupar més tard emmirallant-se en els partits europeus. El COPEI, fundat el 1946 per Rafael Caldera, va ser un dels dos grans partits de la política veneçolana durant tres dècades. Fundat el 1957, el Partido Demócrata Cristiano de Xile va liderar amb Eduardo Frei la reforma agrària i la nacionalització del coure. També a Guatemala, El Salvador, Costa Rica i Equador han existit partits democratacristians influents en la política dels seus països respectius.
La història de la degradació ideològica dels partits democratacristians i la seva dissolució en els anomenats partits populars conservadors neoliberals és una altra història, trista, per cert, però pel propòsit d’aquests escrits, no cal rememorar-la aquí. El que haurem de fer és endinsar-nos una mica en els dos pilars que sustenten els plantejaments teòrics i la praxi política de la democràcia cristiana, això és, el personalisme comunitari i la doctrina social catòlica.
