Antonio Molinero (Larraix, 1957) és biòleg i fotògraf aficionat. Va néixer a Larraix durant les darreries del Protectorat espanyol del Marroc. La família va anar a viure a Estepona, i quan l’Antonio tenia cinc anys, va traslladar-se a Sant Vicenç dels Horts. El 1975, mentre estudiava el segon curs de Biologia a la Universitat de Barcelona, va haver de fer-se una analítica. El laboratori on va anar li va agradar tant que va demanar de treballar-hi. Va començar com a becari i l’any següent el contractaven en el departament de microbiologia. Va acabar la llicenciatura i encara hi va treballar onze anys més, fins que una empresa biotecnològica catalana el va contractar com a responsable de producte. Uns anys després el fitxava una companyia nord-americanaespecialitzada en immunohematologia, on va estar fins a la seva jubilació. Quan tenia divuit anys li van regalar una càmera, va començar a fer fotos, i encara és hora que pari.
—La microbiologia és la ciència que estudia els microorganismes…
—Sí, estudia els éssers vius que tenen una mida que ens fa impossible d’observar-los a simple vista. Els més petits són els virus, que no superen els 400 nanòmetres. Perquè ens fem una idea: un nanòmetre és una milionèsima de mil·límetre. Hi ha també els bacteris, inferiors a 5 micres (una micra és una mil·lèsima de mm), els protozous, les algues i fongs microscòpics… I també es poden incloure diferents estadis de desenvolupament d’alguns animals.
—Per poder observar-los i manipular-los són necessaris aparells i tècniques especials. Ens pots fer cinc cèntims?
—Les tècniques utilitzades són molt variades, però l’observació amb microscopis òptics i electrònics és present a tots els laboratoris de microbiologia. En el cas dels bacteris es treballa molt sobre medis de cultiu que permeten evidenciar la seva presència. En virologia sovint es practiquen cultius de virus sobre cèl·lules hoste. I cada vegada són més presents les tècniques modernes de recerca i identificació d’ADN i ARN específic de microorganismes.
—I la immunohematologia, què és?
—La immunologia estudia els antígens i els anticossos dels éssers vius. Si ho circumscrivim als antígens que duen les hematies, els leucòcits, etc., de la sang, i als anticossos que aquests antígens indueixen a fabricar per defensar-se d’ells, aleshores parlem immunohematologia.
—Ves per on. I a l’empresa on treballaves, quina mena de productes immunohematològics desenvolupàveu? Per a què serveixen?
—L’empresa nord-americana on treballava desenvolupa productes pels laboratoris que fan diagnosi immunohematològica: reactius específics, com antisèrumsi antígens, mètodes de diagnòstic i robòtica per a l’automatització de processos. Actualment, els estudis immunohematològics que determinen el grup sanguini, el Rh i el perfil antigènic de les hematies del donant de cada bossa de sang del Banc de Sang i Teixits de Catalunya, es fan amb reactius i robots d’aquesta empresa.
—El nostre primatòleg més eminent, Jordi Sabater,deia que el dibuix és una eina indispensable per al’observació científica, una manera d’analitzar, d’entendre i estimar. Hi passava hores i dies sencers observant la natura i dibuixant-la.
—Sí, les millors guies d’aus són les que porten dibuixos, i no fotografies. Un dibuix mostra els conceptes biològics justament en la dimensió que l’autor considera que han de ser assimilats. Ramón y Cajal ens va descobrir que són les neurones amb uns dibuixos on destacava les formes i elements més característics.
—Per a fotografiar els éssers vius, deus passar-te hores immòbil, en observació.
—Jo m’estimo més passejar intentant descobrir motius per fotografiar. De tota manera, sí, he arribat a estar moltes hores en un amagatall amb l’esperança que passés alguna cosa que pagués la pena de fotografiar.
—Sabater també feia fotografies. Utilitzava un teleobjectiu de 400 mm. Tu quin fas servir?
—Principalment, faig servir dos objectius, un de 50 mm i un altre de 150 mm. Per a fotografiar aus faig servir un zoom de 200-500 mm de Nikon.
—Molt bé, doncs. Passem a la secció específica de Parells i senars. T’agrairíem que ens confiessis un parell de cançons que no t’importa escoltar una vegada i una altra.
—Només un parell? Són moltes, però potser en podria destacar Bridge over Troubled Water de Simon &Garfunkel, i el LP sencer de The Dark Side of the Moon, de Pink Floyd.
—Amb l’irrepetible The Great Gig in the Sky… En fi, em penso que tenim gustos musicals molt propers.
—I Mediterráneo d’en Serrat, i Something dels Beatles… Totes aquestes cançons, tota aquesta música, quan l’escolto, deixo de parar atenció al meu entorn només per centrar-me a escoltar-la.
—Em passa el mateix. I ara suggereix-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.
—A banda dels típics tòpics, jo recomanaria visitar un que tenim a la vora, el Museu Egipci de Barcelona, al carrer València. La col·lecció de peces arqueològiques egípcies que s’hi mostren és magnífica.
—Un parell de pel·lícules que ens recomanes de veure
—Dues pel·lícules que acabes amb un somriure: To be or not to be d’Emst Lubitsch, i Un, dos, tres de Billy Wilder. Dues delícies que cal veure de tant en tant, sobretot si volem recuperar el bon humor.
—Fantàstic. Continuem. De segur que t’has enamorat d’una ciutat o contrada del món que ens aconsellaries que visitéssim si mai tenim l’oportunitat.
—A mi m’agradaria viure una temporada a prop del Parc Nacional Kruger, a Sud-àfrica, per poder-lo visitar diàriament.
—Deu ser un lloc formidable, fascinant…
—Sí que ho és. És un d’uns dels parcs nacionals més grans d’Àfrica i hi viu una varietat enorme de fauna. Elsfotògrafs podem visitar-lo lliurement, sense la necessitat de contractar guies i organitzant la nostra estada amb molta facilitat. Crec que és el lloc on més he gaudit fent fotografies.
—I ara, t’agrairíem que ens diguessis dues obres d’art que t’hagin colpit especialment.
—M’impressiona la perfecció i el detall amb què Miquel Àngel va esculpir el seu Moisès. I també és extraordinari qualsevol dels quadres de Sorolla: el maneig de la llum que fa aquest pintor és fascinant, sobretot per a un fotògraf.
—Podries esmentar una de les injustícies que es cometen actualment i que hauríem d’aturar de seguida.
—La primera que em ve al cap és el genocidi de palestins a Gaza. Però n’esmentaré una altra, i és la consideració que tenim de la immigració africana, que no és altra cosa que la conseqüència de segles d’abusos, espoliació i maltractaments comesos per Europa i altres països en aquest continent. Qui sembra vents, recull tempestats.
—I a continuació, un parell de llibres que hagis llegit i que et semblen prou interessants.
—El raïm de la ira de John Steinbeck em va fer entendre per què hi ha escriptors que destaquen per sobre d’unsaltres que, sí, escriuen llibres interessants, però els falta la mestria i la grapa que només en tenen uns quants. Aquest llibre hauria de llegir-lo tothom com a part de la seva educació.
—La història del llibre és molt dura.
—Sí que ho és, no et diré que no. L’altre novel·la que us esmentaré és El nom de la rosa d’Umberto Eco. Aquest llibre em va permetre descobrir Eco i tota la seva literatura. Una altra lectura obligada.
—I ara revela’ns un dels teus moments brillants de la humanitat.
—Com a biòleg considero un moment brillant la publicació de L’origen de les espècies de Darwin. A partir d’aquell moment l’ésser humà retorna a la natura i deixa de considerar-se un ésser privilegiat amb drets sobre ella.
—I per acabar, proposa’ns, si us plau, dos personatges la biografia dels quals et sembli suggeridora.
—Jack London i Joseph Conrad, dos escriptors que van viatjar molt i van conèixer el món del seu temps a base d’una vida d’aventures. I ens han deixat veure alguns trossets en els llibres que van escriure i que jo he llegit amb passió.
—Jack London i Joseph Conrad, els autors de La crida del bosc, Ullal Blanc, El cor de les tenebres o Lord Jim. Déu n’hi do. Moltes gràcies.
