Eva Comas Arnal (Gavà, 1975) és periodista, filòloga i doctora en Comunicació. Va estudiar a la Universitat Ramon Llull i a la Universitat de Barcelona. Ha impartit classes d’expressió oral i escrita en tres universitats, ha publicat diversos llibres sobre comunicació i articles en la revista Mètode de la Universitat de València, i ha guanyat el Premi Pirineu amb el relat La serp de foc. L’Eva investiga, comunica i escriu. Quan parla de literatura, educació o comunicació li brillen els ulls i transmet el seu entusiasme amb l’expressivitat de la veu, de la cara i del gest. Aquesta força comunicativa la posa en joc des de fa anys en les píndoles radiofòniques sobre educació i cultura amb què col·labora a El món a RAC-1, i en el seu videoblog sobre novetats editorials La motxilla de llibres. El 2020, amb l’Institut d’Estudis Catalans, va publicar un assaig sobre el recurs narratiu dels somnis en l’obra de Mercè Rodoreda. Fa unes setmanes n’ha publicat un altre, Afinar l’estil.

 

Afinar l’estil és un estudi del procés de creació de la novel·la pòstuma de Rodoreda La mort i la primavera. Per què t’hi vas posar?

—Vaig llegir la novel·la fa uns anys, quan encara era impossible de trobar a les llibreries —si no era a les llibreries de vell—, i em va meravellar. No deixava de preguntar-me com es podia crear una estètica literària tan bonica i depurada per expressar un univers tan negre. Al cap d’un temps, quan investigava sobre els somnis en la prosa de Rodoreda, vaig tenir l’ocasió d’estudiar els manuscrits: 700 pàgines amb múltiples reelaboracions que l’escriptora va llegar a l’IEC. Em van interessar molt les nombroses versions que va fer, els mapes, els esquemes, i també els comentaris d’estil que el seu company Armand Obiols li va fer a mà en algunes de les primeres pàgines.

—Obiols era de la Colla de Sabadell, amb en Joan Oliver i en Francesc Trabal, si no recordo malament.

—Sí, però Armand Obiols era el pseudònim amb què signava. Es deia Joan Prat i va ser escriptor, poeta i un crític literari exigent i dur. Amb Rodoreda, s’enamoren l’any 1939, al començament de l’exili. Ell era el redactor en cap de la Revista de Catalunya, una de les diverses publicacions en les quals Rodoreda va publicar contes al anys 40 i la seva relació s’allarga amb no poques tensions fins la mort d’Obiols, l’any 71.

—I què n’has tret d’aquesta investigació?

—He pogut aprendre com treballava Rodoreda i, en concret, he perfilat com va anar l’inici de la composició de La mort i la primavera. L’autora la va engendrar a Ginebra i al llarg de set mesos de 1961 en va fer com a mínim tres versions. És llavors, després d’haver-la enviat al Premi Sant Jordi, que la deixa llegir a Obiols, que en aquell moment viu a Viena. Obiols queda fascinat. Li demana que li vagi enviant els capítols per carta i li fa aquests comentaris que et deia. Rodoreda incorpora sovint els suggeriments d’Obiols en les reelaboracions posteriors, però en un bon nombre d’ocasions els desestima.

—En molts passatges de les novel·les i els contes de Rodoreda hi vibra un lirisme implícit que atrapa. Potser perquè, com en els poemes populars, s’expressen emocions comunes sense artificis, d’una manera destil·lada?

—Les novel·les i els contes de Rodoreda presenten un estil aparentment senzill, però ella mateixa va aclarir en més d’una entrevista que es tracta d’un estil més alambinat i més complex que no sembla d’entrada. La prova és que de cada novel·la en va fer múltiples versions abans de donar-la per bona. El que sí que és cert és que la veu que explica la història de les seves narracions, sovint en primera persona, sol ser la veu d’algú proper i senzill i això fa que els lectors hi empatitzin i que es facin seva la història.

—Quan vaig llegir La drecera de Miquel Martín vaig trobar ressonàncies, bones i positives, de l’estil narratiu de Rodoreda —com el de El Carrer de les Camèlies, per exemple—. Existeix algun punt comú o és una percepció meva sense solta?

La drecera és una novel·la breu entranyable que, a parer meu, aplega molts ressons de grans autors de les lletres catalanes, entre ells, és clar, Rodoreda. Especialment diria que de la novel·la Jardí vora al mar. Però La drecera també beu molt de Carner, de Ruyra, de Víctor Català….

—Passem al qüestionari de Parells i senars. Si et demanéssim alguna pel·lícula per anar a veure al cinema o per recuperar d’una filmoteca, quines dues ens suggeriries?

—En primer lloc, Arrival de Denis Villeneuve, basada en una narració de Ted Chiang titulada Story of Your Life. I en segon lloc, The Third Man de Carol Reed, amb guió de Graham Greene i Alexander Korda.

—Esmenta’ns un dels teus moments estel·lars de la humanitat.

—La creació de l’Estat del Benestar.

—Quines dues obres d’art t’han commogut especialment?

—El Guernica de Pablo Picasso, i qualsevol quadre de Montserrat Gudiol.

—Sí, les seves figures i colors transmeten silenci, malenconia, interioritat. Grandíssima Montserrat Gudiol. Bé, continuem. De ben segur que ens pots recomanar un lloc o un racó del món que paga la pena de conèixer.

—Qualsevol dels indrets naturals de la geografia dels Països Catalans que, per obra de l’especulació urbanística i per la nefasta gestió —o directament la mala fe— dels polítics, estigui en risc de desaparèixer. Anem-hi i recuperem-los.

—Patapam. Continuem que no ha estat res. Com que en recomanes tants, de llibres, aquesta pregunta potser se’t farà difícil de respondre. Podries citar-nos dos, només dos títols, que et sembli que hauríem de llegir si encara no ho hem fet?

—En primer lloc, L’Odissea d’Homer, perquè junt a L’illa del tresor d’Stevenson és una de les lectures que més he gaudit. I en segon lloc, Els catalans als camps de concentració nazi, de Montserrat Roig, perquè literalment va transformar la meva mirada.

—Doncs has estat concreta en la tria, haurem de recollir les teves recomanacions. I ara, revela’ns si us plau una de les injustícies que es perpetren en el món que caldria erradicar com més aviat.

—Qualsevol tipus de maltractament a un infant.

—Una de les injustícies més colpidores. Seguint amb aquestes confidències personals, t’agrairíem que ens confiessis dues cançons o peces musicals que t’han acompanyat sovint.

Tannhäuser de Richard Wagner; recordo la primera vegada que vaig escoltar-ne «El cor dels peregrins» a l’escola, amb 9 o 10 anys, en un concert de Santa Cecília; em va entusiasmar. També All of me cantada per Billie Holliday.

—I un museu o exposició que has visitat i on has gaudit i has après?

—El Museu de les Trementinaires de Tuixent, on s’explica aquest ofici, la recol·lecció d’herbes remeieres i els ungüents i remeis que feien. La darrera dona trementinaire va exercir fins els anys noranta del segle passat. Internet ja funcionava de feia alguns anys.

—I per acabar, ens agradaria que esmentessis un parell de personatges reals, la vida dels quals és suggeridora, vull dir, que no només són personatges per admirar.

—Rosa Sensat i Francesc Ferrer i Guàrdia.

—És clar, ensenyament, pedagogia, educació i cultura.