Aquests dies han aparegut a les xarxes diverses peticions de signatures per aturar el PLATER, el Pla territorial sectorial per a la generació elèctrica eòlica i fotovoltaica, les seves línies d’evacuació i els seus elements d’emmagatzematge.
Es tracta d’un instrument necessari per al país. Catalunya necessita incrementar de manera molt important la producció d’energies renovables si vol reduir la dependència energètica d’altres territoris i avançar cap a més sobirania energètica. No fer res no és una opció.
El Govern, complint amb la seva responsabilitat, ha elaborat el PLATER. La documentació inicial va ser aprovada el 26 de març i, a finals d’abril, es va sotmetre a informació pública, en un tràmit extraordinari amb una durada de tres mesos que finalitzava el 30 de juliol. Administracions, entitats i ciutadania hi han pogut presentar al·legacions, i municipis de tot el territori —de l’Ebre al Pallars, passant pel Bages— ho han fet massivament, sovint reclamant una revisió de la zonificació i de les càrregues assignades a cada comarca.
Malgrat la necessitat del Pla, una part important del territori el percep com una amenaça. D’aquesta preocupació ha sorgit el Manifest per a un model energètic just, democràtic i sostenible a Catalunya, impulsat per entitats de defensa del territori sota el lema “diguem no al PLATER”. El manifest no rebutja la transició energètica en si mateixa; el que qüestiona és el model concret que proposa el Pla: el seu dimensionament, la centralització en mans de grans operadors, el pes que recau sobre el sòl agrícola i natural en comptes de teulades i altres sòls ja transformats per l’activitat humana, i el desequilibri territorial que perpetua entre món urbà i rural.
La sensació, en bona part del territori, és que la Generalitat ha optat pel procediment administratiu clàssic: “us presentem el pla i podeu fer-hi al·legacions.” És cert que abans d’aquesta fase hi va haver reunions a escala de consell comarcal amb els ajuntaments i un procés de participació ciutadana previ; però per a molts municipis, especialment els més petits, aquesta participació ha resultat insuficient i la informació facilitada, incompleta.
El món municipal, especialment el rural, fa temps que expressa el seu cansament davant la sensació que moltes de les decisions que més l’afecten es prenen des de despatxos allunyats de la realitat del territori. Ho hem vist en la gestió de l’aigua, dels boscos i ara també en la planificació energètica. Més enllà de si aquesta percepció és sempre justa, és evident que existeix i que no es pot ignorar.
El Govern sembla haver-ho entès. Després de reunir-se amb l’Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya, ha acordat obrir un segon procés d’informació pública: un cop analitzades i, si escau, incorporades les al·legacions actuals, el document revisat tornarà a exposar-se públicament perquè el món local pugui comprovar com s’han tingut en compte les seves aportacions i, si cal, presentar-ne de noves. És un pas en la bona direcció, tot i que no és exactament el que reclamava una part del territori: no hi ha una negociació prèvia al tancament del document, sinó una segona volta de revisió posterior. Encara hi ha marge, doncs, per aprofundir en tres qüestions fonamentals abans de l’aprovació definitiva: la quota territorial que correspon a cada comarca i municipi; el còmput de la càrrega energètica històrica que ja ha assumit cada territori, i el potencial real de generació en teulades, polígons industrials, aparcaments i altres sòls ja transformats abans d’ocupar nou sòl.
Aquest darrer punt no és una qüestió menor. La mateixa Prospectiva Energètica de Catalunya 2050, el marc en què s’emmarca el PLATER, ja preveu que la generació fotovoltaica en edificis i altres espais urbanitzats aporti fins a un 40% de la generació solar total del país. És a dir: el Govern mateix reconeix aquest potencial com a part de la planificació oficial. La pregunta legítima que planteja el territori és si aquest 40% s’ha exhaurit fins on és tècnicament i econòmicament raonable abans de destinar més sòl rural a grans plantes.
La transició energètica només serà un èxit si també és una transició territorialment justa. El segon procés d’informació pública que el Govern ha obert és una oportunitat real per construir aquest consens més sòlid, sense que això hagi de suposar cap fre a les energies renovables. Cal més respecte pel món rural, més diàleg i més cultura del pacte. Les energies renovables són imprescindibles, però també ho és la confiança entre el govern del país i els seus territoris.
