Invariablement, quan algú sent a parlar per primer cop del principi de subsidiarietat, es fa dues preguntes. La primera és demanar-se si serà capaç de repetir la paraula sense embarbussar-se. A continuació, cerca a la IA la confirmació del significat que ja ha intuït, i descobreix que es tracta d’un dels principis sobre els quals se sustenta la Unió Europea. I aleshores sorgeix la segona qüestió: i com és que no en sabia res, d’això?
París, 1951: Alemanya Occidental, els Països Baixos, Bèlgica, França, Itàlia i Luxemburg estableixen la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer. Sis anys més tard aquests mateixos països signen a Roma un tractat pel qual constitueixen la Comunitat Econòmica Europea. Maastricht, 1992: la CEE es transforma en la Unió Europea. En aquest moment ja aplega dotze membres.
Segons les fonts, el nombre dels pares fundadors de la unió econòmica i política europea oscil·la entre sis i onze. En un document de la mateixa UE del 2013 hi figuren els alemanys Konrad Adenauer i Walter Hallstein, els francesos Robert Schuman i Jean Monnet, el belga Paul-Henri Spaak, els italians Alcide De Gasperi i Altiero Spinelli, els neerlandesos Johan Beyen i Sicco Mansholt, el luxemburguès Josep Bech i el britànic Winston Churchill.
Adenauer, Hallstein, Schuman, De Gasperi i Bech, gairebé la meitat dels precursors, eren democratacristians. La cosa és que els partits demòcrates cristians van dominar l’escena política europea de la postguerra i van liderar la construcció de l’estat del benestar i la integració supranacional en l’àmbit econòmic i polític.
Al darrere de la ideologia i la praxi democratacristiana hi ha una visió antropològica i social que s’inspira en el personalisme comunitari i en l’ideari social cristià —catòlic i protestant— sorgit durant la segona meitat del segle XIX. Ras i curt, parlar de democràcia cristiana vol dir parlar d’acció política i social amb plantejaments humanístics personalistes de base cristiana.
La proposició seminal d’aquest pensament polític és l’ésser humà entès com a persona, amb la seva llibertat i amb la seva dignitat irreductible, física i espiritual. La persona copsada com a un fi en ella mateixa. Però les persones es desenvolupen i creixen en el si de la comunitat. Per tant, la persona té deures envers la societat que l’acull, i, al seu torn, la comunitat està al servei de les persones. Però al servei de realitats personals concretes —i això no és una puntualització menor—, no de grups i classes socials genèriques o col·lectius anònims.
L’afirmació de la centralitat de la persona com a subjecte social permet al pensament democratacristià de crear un punt d’ancoratge entre els extrems de qualsevol totalitarisme, que dissol els membres particulars en el tot de societat, i de l’individualisme liberal. El radicalment important no és ni la societat com a tal, ni l’individu tancat en ell mateix, sinó la persona en relació amb els altres.
En virtut d’aquest enfocament, l’acció política democratacristiana posa l’accent en els drets humans, la justícia social, la iniciativa individual, la comunitat, l’estat del benestar i la solidaritat, i preconitza —com a necessitat moral— la participació dels treballadors en la governança de les empreses, l’existència dels sindicats horitzontals i la regulació de les forces del mercat.
Pel que fa a l’organització administrativa i la gestió del bé comú, partint de la persona amb nom i rostre, la democràcia cristiana reconeix diferents nivells o esferes d’autonomia, és a dir, de responsabilitat i decisió: la família, l’associació professional, el municipi, la nació o estat… Aleshores, en l’àmbit de la governança, les qüestions han de ser tractades en el nivell més baix d’autonomia abans de ser abordades a un nivell superior, i, al seu torn, cada nivell no hauria d’assumir tasques i prendre decisions que el nivell anterior pugui assolir per ell mateix. Això és el principi de subsidiarietat, compartit per un gran nombre de pares fundadors de la Unió Europea.
Ara bé, per entendre el protagonisme de la democràcia cristina durant la postguerra mundial i la seva influència en el procés d’integració econòmica i política europea caldria aproximar-nos als orígens i la història d’aquest corrent polític. Això farem en el pròxim article.
