«Què volen aquesta gent: que truquen de matinada?» La pregunta que Maria del Mar Bonet va convertir en un símbol contra la repressió franquista em ve al cap aquests dies quan miro les detencions que s’estan produint a l’altre vèrtex de la Mediterrània. A Turquia, també truquen de matinada.
El 13 de setembre, les autoritats turques van posar en marxa l’operació «La meva família està segura». El ministre de Justícia, Akın Gürlek, una figura que sembla voler guanyar pes dins del règim i projectar-se més enllà del mateix Erdoğan, va anunciar procediments judicials contra 162 persones, nou organitzacions i tretze negocis en quinze províncies d’arreu del país. Desenes de persones han estat detingudes i diverses entitats LGTBI+ han estat escorcollades. Dos dies després, la policia tornava a detenir manifestants que protestaven contra aquesta ofensiva.
El nom de l’operació ja explica bona part de la retòrica oficial: família, infants i ordre públic.
Paraules recurrents de l’argumentari reaccionari que, repetides una vegada i una altra, acaben servint per assenyalar un enemic. El problema arriba quan aquesta retòrica es converteix en l’argument per perseguir persones i organitzacions pel simple fet de defensar els drets LGTBI+. Quan la protecció de la família serveix per justificar escorcolls, detencions i prohibicions, ja no parlem de protegir ningú: parlem de controlar qui pot ocupar l’espai públic.
I això passa en un país on l’homosexualitat no és un delicte.
Quan l’odi marca l’agenda política
El que està passant no és nou ni ha començat aquestes setmanes. Des de 2015, les autoritats d’Istanbul han prohibit reiteradament les manifestacions de l’Orgull. El 2014, més de 100.000 persones havien recorregut la cèntrica avinguda Istiklal en una de les mobilitzacions LGTBI+ més multitudinàries de la història del país. La repressió també ha arribat a les entitats. Organitzacions LGTBI+, de defensa dels drets humans i de prevenció del VIH han estat investigades i escorcollades. I quan les autoritats necessiten arguments, les paraules es repeteixen: obscenitat, prostitució, protecció dels menors. Primer es presenta la diversitat com una amenaça. Després, les persones que la defensen com un problema. I, finalment, la policia i els tribunals entren en escena.
ILGA-Europe situa Turquia el 2026 al 47è lloc de 49 països europeus en matèria de drets LGTBI+.
I mentrestant, Erdoğan continua acumulant poder mentre la tectònica política turca es mou. El seu projecte polític ha anat incorporant cada vegada més elements nacionalistes, neootomans, conservadors i reaccionaris, mentre el discurs contra les persones LGTBI+ guanya centralitat. Potser per això la bombeta del logotip del partit del règim, l’AKP, es va apagant. Avui, Turquia no és una democràcia liberal. Freedom House la classifica com «Not Free», amb 32 punts sobre 100, i documenta la concentració de poder en mans d’Erdoğan i la persecució d’opositors, periodistes independents i membres de la societat civil.
Persones a qui truquen de matinada. Activistes que poden acabar davant d’un jutjat. Entitats a les quals entren a escorcollar. Persones LGTBI+ a qui el poder intenta convertir en una amenaça simplement per ser qui són. I és aquí on torno a aquella pregunta de Maria del Mar Bonet: “**Què volen aquesta gent?”. **Potser volen que deixem de mirar. Que deixem de parlar. Que deixem de sortir al carrer. Que deixem d’existir.
Però ens trobaran de cara a Turquia, a Polònia, a Hongria i arreu. Perquè els drets no poden dependre de qui governa. Perquè avui són les persones LGTBI+, demà poden ser els sindicalistes, els periodistes, les feministes, les persones migrants o qualsevol que decideixi no callar. I davant d’això, mirar cap a una altra banda no és una opció.
