Ara que tornen a fer Veterinaris a TV3 m’ha vingut al cap aquest refrany. Quan veus algú que està realment preocupat perquè la seva iguana té uns tremolors estranys o algú altre disposat a pagar un psicòleg per al seu porc vietnamita trobes que el refrany no pot ser més literal. Bé, això ja et passa només de veure que algú té un porc o una iguana a casa seva. Encara recordo altres casos mítics de la primera edició d’aquest programa, com quan una senyora portava el seu cèlebre conill obès a fer règim o un individu es dedicava a recollir els coloms esguerrats del carrer i a curar-los amb diners de la seva butxaca. Tot plegat és una mostra de com una societat benestant –encara que ara estiguem en temps de crisi- es pot arribar a guillar justament per disposar d’aquest benestar. I que la televisió ho mostri com quelcom ben normal, sense assenyalar-ho com una conducta estrambòtica que no s’ha de seguir, diu molt de la situació general. Qui no té feina, el gat pentina.

El que m’agradaria veure és si tota aquesta gent tan preocupada per les bestioles mostra la mateixa preocupació pels éssers humans. Llegeixo, astorat, al diari espanyol El País, que una parella de vegans –i, alhora, bajans- són acusats de provocar la mort de la seva filla. Es veu que els individus en qüestió havien vist un programa a la televisió on es mostrava la feina que es fa als escorxadors i havien quedat acollonits. Aleshores va ser quan decidiren prescindir de qualsevol aliment provinent d’un animal. Sembla ser que un metge ja havia avisat als pares inconscients sobre la seva temeritat. El nadó, que encara s’alimentava de la llet materna, estava perdent pes a causa de la mala alimentació de la mare. Malgrat tot, ells preferiren no fer-ne cas i fer servir remeis naturals com uns xamans qualsevol. El resultat va ser la mort de la nena i l’autòpsia va revelar una manca de vitamines que l’havia fet propensa a les infeccions. El cas és que aquests personatges preferiren la mort de la seva filla que la d’un pollastre o un xai.

No dic pas que haguem de seguir fent servir els campanars per penjar-hi burros o llançar-hi cabres. No dic pas que m’agradi que es punxin els toros com si fossin olives. Això no fa altra cosa que acostar-nos a les orques que fan rebotar les foques sobre el mar per diversió o a la meva gata que frueix castigant ratolins a cops de pota, malgrat anar ben tipa de pinso. Però, potser perquè el meu món és el rural, cada cop que veig algú vestint amb un jersei el seu gos o sento parelles anomenant-se «papa» i «mama» tot dirigint-se a una bestiola, m’agafen esgarrifances.

En la nostra relació amb els animals, el que ens fa més humans és saber-nos superiors i saber emprar aquesta superioritat amb seny. No els hem de torturar, no els hem de fer patir per gaudi nostre. Però no som com ells i no hem de voler que siguin com nosaltres.