En pocs anys, Catalunya ha superat els 8,2 milions d’habitants i manté un ritme de creixement demogràfic elevat en el context europeu. Aquest creixement no és vegetatiu: el saldo migratori amb l’estranger n’és, amb molta diferència, el principal component. El creixement natural és negatiu.
El Govern considera que Catalunya podria arribar als 10 milions d’habitants el 2050. L’actual projecció de l’Idescat, amb base 2024, situa la població el 2050 en 8,09 milions en l’escenari baix; 8,94 milions en l’escenari mitjà i 9,92 milions en l’escenari alt.
Davant d’aquesta possibilitat, el Govern ha preparat un document oficial que es presenta explícitament com una preparació de Catalunya per a un escenari de 10 milions d’habitants: Construir la Catalunya del 2050: principals inversions departamentals, publicat el juliol de 2025 pel Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica. És un document de 78 pàgines que aborda habitatge, infraestructures, energia, activitat econòmica i seguretat hídrica.
Malauradament, és més un programa d’inversions i actuacions sectorials que no pas un pla integral de capacitat demogràfica del país.
No hi trobem un anàlisi d’escenaris que respongui preguntes elementals. Si Catalunya arriba als 10 milions d’habitants, quants habitatges addicionals necessitarem? Quants metres cúbics d’aigua? Quants centres educatius? Quants metges i infermeres? Quants quilòmetres de ferrocarril? Quanta electricitat? Quina superfície urbanitzada? Quants residus? Quines necessitats alimentàries? Quin impacte tindrà sobre el territori? Quin cost tindrà tot plegat?
I, sobretot, quins d’aquests recursos constitueixen un límit físic i quins depenen simplement d’inversions?
Durant aquest darrer any s’han concretat diversos plans sectorials importants, però no sembla haver-se definit un pla integral per preparar Catalunya per a 10 milions d’habitants. Prenguem el cas del ferrocarril. Es parla d’inversions i d’increment de serveis, però això sembla més aviat un pla de transport per donar resposta a les necessitats previstes que no pas un pla dimensionat a partir de les necessitats d’una Catalunya de 10 milions.
El problema és que no s’ha definit amb claredat quina Catalunya volem tenir el 2050 ni quins estàndards de qualitat de vida volem garantir.
I encara hi ha una qüestió fonamental que sovint queda fora del debat: quina serà la piràmide demogràfica i quin serà el perfil educatiu de la població?
Un estudi recent del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), elaborat per Josep Oliver, estima que entre 2024 i 2050 l’escenari alt acumularia aproximadament 1,4 milions de saldo migratori amb l’estranger, davant d’uns 953.000 en l’escenari mitjà. El mateix CADS ja advertia el 2015 de tres reptes que continuen plenament vigents: la integració de la població immigrant, la disponibilitat d’una oferta de treball adequada tant en quantitat com en capacitació i la sostenibilitat de l’estat del benestar, especialment de les pensions i de la dependència. El 2025, el CADS va encarregar al mateix economista una nova anàlisi de la transició demogràfica catalana en l’horitzó 2024-2050.
Deu anys després d’aquell advertiment del CADS, fins a quin punt els governs successius han incorporat realment aquests reptes en la planificació de la Catalunya del futur?
Aleshores, algú s’ha plantejat si la Catalunya de 10 milions tindrà més capital humà que l’actual o simplement més població?
Imaginem dues Catalunya demogràficament semblants.
Una, amb immigració predominantment qualificada, una proporció elevada de persones amb formació professional i estudis universitaris, bona integració lingüística, elevada ocupació i una baixa proporció de persones amb baixa qualificació.
L’altra, amb molta immigració de baixa qualificació, una elevada concentració de persones amb estudis baixos, dificultats d’integració lingüística, baixa ocupació femenina en alguns grups i necessitat d’una gran inversió educativa compensatòria.
Seran la mateixa Catalunya demogràfica, però no seran la mateixa Catalunya econòmica i social.
La piràmide d’edats resultant estarà fortament condicionada pels fluxos migratoris. No només importa que el 2050 hi hagi 10 milions d’habitants, si no quants tindran edat laboral, quants seran dependents, quin nivell de qualificació tindran i quina serà la relació entre ocupats i població dependent.
I encara hi ha un altre element: els fills dels immigrants. El seu nivell educatiu l’any 2050 dependrà en bona part del que faci el sistema educatiu català durant les pròximes dues dècades.
Amb els resultats actuals del nostre sistema educatiu, què podem esperar?
Les aules poden absorbir els fluxos migratoris sense deteriorar l’ensenyament? Els resultats actuals del sistema educatiu no permeten ser gaire optimistes. Si l’escenari demogràfic depèn en gran part de la immigració, el Govern ha de projectar també el capital humà resultant i les necessitats educatives per assolir-lo.
Això ens porta a una pregunta més general. De tota l’acció de Govern que he anat observant, hi veig nombroses actuacions sectorials, però poca coordinació i, sobretot, poca capacitat d’escenificar el futur.
No es tracta de predir exactament quants habitants tindrà Catalunya el 2050. Es tracta de preparar diferents escenaris i saber què significaria cada un.
No tenen diners? No tenen competències? O no tenen idees?
Perquè governar no és només reaccionar davant dels problemes quan arriben. És també anticipar-los, quantificar-los i decidir quina societat volem construir.
Les visites institucionals i les declaracions d’intencions no substitueixen una autèntica planificació. Les visites monàstiques no han aportat aquest do imprescindible per a un bon govern.
