I ja ho tenim aquí i no m’ho volia perdre així que divendres 17 cap a l’estrena de l’esperada Odissea d’en Christopher Nolan, director que venero per la meva apreciada Interstellar quàntica i els seus món paral·lels on m’atrapa, i director que d’altres vegades em deixa més pensatiu i desconnectat que als seus personatges principals.
Aquí a L’Odissea tindreu una mica de tot i segons els gustos i criteris de cadascú, perquè si alguna cosa acostumen a tenir en comú les pel·lícules d’en Nolan,apart de les tres hores habituals de durada, són protagonistes que remenen ben endins de les seves qüestions i dubtes morals, es construeixen, es destrueixen, dubten, pensen i cal anar preparat sabent que això hi serà.
I l’Odissea no decep en aquest sentit i en el seu gran format de presentació, malgrat les llicències que s’agafa amb el clàssic d’Homer. Cal tenir clar que estem davant una adaptació de l’obra clàssica i no una reproducció fidel: Aquí els Déus gairebé desapareixen quan a l’obra original en són ben presents en tot moment, aquí el nostre protagonista, típic de l’obra d’en Nolan, està carregat de traumes enlloc de ser l’heroi astut del clàssic, aquí el seu fill Telèmac té un paper molt residual i secundari respecte al clàssic on també Odisseu recupera el tron i continua sent rei i no com a la pel·lícula amb un final més romàntic…
Però tenim l’avantatge que sabem per on anirà tot plegaten la seva principal línia argumental així que cert factor sorpresa el perdem aquest cop. Això sí, Nolan ens el complementa amb sorpreses vàries com trobar un Agamèmnon que sembla sortit de Star Wars en un bon dia de Darth Vader després d’hores de gimnàs i amb els habituals llocs de rodatge que si desconnectes una estona ja no saps si estàs veient la pel·lícula o El Senyor dels Anells o Joc de Trons i imagines de cop un drac poderós de foc sortint i cremant les naus d’Odisseu com a maledicció divina…
Anem a pams! Comencem des del punt de vista clàssic d’Homer, l’Odissea narra les peripècies d’Odisseu ( també dit Ulisses), un heroi grec rei d’Ítaca, en el seu retorn a casa després de la guerra de Troia. En què quedem? Odisseu? Ulisses? Aquí ja tenim un desdoblament de personalitat o era un espia clàssic encobert? Què amagava? Després ho descobrirem… De fet, jo encara recordo l’Ulysses 31 de dibuixos animats dels anys 80 i segur hi ha gent que en sortir del cinema encara es preguntava que se n’havia fet d’Ulisses i quan sortia a la pel·lícula!
Quan acaba el conflicte, deu anys després, la seva tornada de Troia a Ítaca, passant per Àfrica i el sud d’Europa, en dura deu més, tot trobant un seguit de perills i adversaris que es cobren la vida de tots els seus companys de viatge. De tots! Només queda viu ell! Sort que després no va anar a reclutar més gent per a noves batalles perquè a veure qui s’atreveix a anar amb ell sabent que no torna mai ningú!
Triga tant a tornar, 20 anys com podem veure, que a Ítacael donen per mort i la seva muller, Penèlope, i el seu fill, Telèmac, han de patir l’escomesa d’un grup de pretendents odiosos que es disputen la mà de Penèlope per ocupar el tron de Troia.
A veure…. Vint anys i torna sol! Troia estaria situada al que avui dia és el nord-oest de Turquia i Ítaca, illa grega del mar Jònic. Estem parlant de Turquia i Grècia, un viatge per mar d’uns 1000 km que triga 10 anys a fer!
Cent quilòmetres per any aproximadament, està clar que Odisseu-Ulisses no havia de patir pels radars de velocitat i que s’ho agafava amb la calma. Però perquè va trigar tant, perquè es va perdre? Què li va passar en realitat?
Existeix una teoria de la conspiració que comenta que en aquella època ja hi havia una tecnologia desconeguda molt avançada i que Odisseu-Ulisses (d’aquí la seva dualitat de nom pel tema de l’espionatge) en el saqueig de Troiahauria pogut accedir a ella i tenir al seu abast una complexa nova eina de navegació per a utilitzar en el seu retorn enlloc dels mapes tradicionals: se’n deia Posidó Maps.
Però el nostre heroi desconeixia que es tractava d’una versió beta encara en fase de prova i l’eina va estar recalculant rutes contínuament, fent-lo anar endavant i enrere i navegant ves a saber on. Primer el va posar en mode caminar i clar, no era Jesús (de fet faltaven encarauns milers d’anys perquè fes aparició) i no podia caminar sobre les aigües i no funcionava…
Després va recalcular en mode vaixell però Posidóenfadat per la mort del seu fill il·legítim ciclop, Polifem(com veurem després) li canviava la ruta a cada moment i el deixava sense cobertura donant la culpa a Zeus i les seves tempestes elèctriques. El nostre heroi ben perdut tombant i maleint haver llençat els mapes tradicionals al mar…
Finalment arriba a Ítaca vint anys després de la seva marxa cap a Troia. Jo si sóc la seva dona, Penèlope i després de vint anys d’absència hauria malpensat una mica: Va a la guerra i acabada aquesta desapareix durant 10 anys més, torna sol i sense testimonis i ni un supervivent de tota una flota sencera. I va i et diu: “No et creuràs el que m’ha passat…”
“Que perdona el retard és que una nimfa m’ha retingut, im’he trobat un ciclop pel camí, l’he liat perquè era fill il·legítim de Posidó, que després he sentit unes sirenes (i no de la policia marítima a la velocitat que anava), que si m’han donat unes llavors i m’han drogat i llavors m’he anat a fer una volta per l’inframón a veure als mortscom els anava per l’altra vida...”
“I ara arribo a casa i dins el meu cap només sento veus que em diuen “mata’ls a tots” i clar, dit i fet!” Vaja jo sóc Penèlope i enlloc d’alegrar-me de la seva tornada truco als Mossos d’Ítaca i demano una ordre d’allunyament d’Odisseu-Ulisses i el seu ingrés a un psiquiàtric d’immediat.
