Estocolm, 10 de desembre de 1982
Enmig de centenars d’homes vestits de gala, sota l’estricte protocol del Palau de Concerts, totes les mirades convergeixen en un home baixet, de bigoti abundant, enfundat en una impecable guayabera blanca que encara conserva l’olor del tabac.
Aquella tarda, Gabriel García Márquez rep el Premi Nobel de Literatura.
El seu discurs no és només una explicació de la seva literatura. És, sobretot, una disputa amb la mirada amb què Europa ha intentat llegir Amèrica Llatina. Allò que havíem anomenat realisme màgic no era un exercici d’imaginació desbordada, sinó el reflex d’una realitat que, per si mateixa, semblava impossible: una terra d’excessos, de tragèdies, de passions, de violència i d’abusos de tirans i dictadors.
Però el discurs no acaba en la denúncia, sinó en l’esperança.
García Márquez reivindica una manera pròpia de mirar i d’explicar el món i defensa la possibilitat que els pobles llatinoamericans siguin amos del seu destí. Parla del dret a la dignitat i de la possibilitat de construir allò que ell anomena la utopia de la vida.
Cali, 7 d’agost de 2026
Un home també baixet porta un frac a mida, ulleres de sol i una gestualitat que sembla assajada per a la televisió (una mena de Tony Stark llatinoamericà). És un recinte militar, lluny de la solemnitat d’aquell palau d’Estocolm. Però també és una cerimònia de poder: un home pren les regnes de Colòmbia i anuncia el país que vol construir.
En el seu discurs de possessió, la paraula es reparteix entre tres vells pilars: autoritat, pàtria i religió. La lluita sense treva contra el “narcoterrorisme”, la centralitat de les Forces Armades, la defensa dels valors tradicionals i aquell final (“¡Firmes por la Patria! ¡Que viva Cristo Rey!”) dibuixen una idea de país en què l’ordre torna a ocupar el lloc que García Márquez reservava per a l’esperança.
No és un fenomen exclusivament colombià.
A l’altra banda dels Andes hi ha José Antonio Kast, fill d’un nazi fugit i defensor de la dictadura pinochetista. A l’Argentina hi ha Javier Milei, qui ha convertit la motosierra en símbol polític i la guerra contra el feminisme en bandera. Al Perú, Keiko Fujimori continua portant un cognom i un fer inseparable del règim del seu pare, Alberto Fujimori, condemnat per greus violacions dels drets humans.
Són països diferents. Històries diferents. Però hi ha una música que es repeteix.
Pàtria. Ordre. Déu. Enemics. Exèrcit. Tradició.
La promesa d’acabar, d’una vegada per totes, amb el caos.
Potser el més inquietant no és que aquestes idees tornin. És que tornin amb la capacitat de semblar noves.
García Márquez va descriure una Amèrica Llatina on la realitat havia estat tan excessiva que semblava fantasia. Dictadors que duraven dècades, guerres que semblaven no acabar mai, pobles obligats a conviure amb una violència que sovint preferien oblidar.
Però potser avui ens toca inventar una altra expressió.
Realisme tràgic.
No perquè Amèrica Llatina estigui condemnada a la violència. Aquesta seria una manera massa fàcil (i massa europea) d’explicar-la. Sinó perquè hi ha alguna cosa profundament tràgica en una regió que, una vegada i una altra, sembla tornar a dipositar la seva esperança en homes forts que prometen acabar amb el desordre, amb els enemics, amb el passat.
Com Prometeu, condemnat a repetir cada dia el mateix càstig. Amb una diferència: nosaltres no sabem si estem castigats pels déus o per la nostra pròpia incapacitat per recordar.
Potser García Márquez no es va equivocar. Potser el seu discurs simplement no va arribar prou lluny.
Potser la utopia de la vida encara és allà, intacta, esperant.
El problema és que, de tant en tant, sembla que tornem a escollir l’infern i la distopia.
