I
Per a qui ha estat educada en una escola religiosa, com és el cas de qui inicia aquestes línies, la figura de Maria de Magdala resulta familiar des de la infància, tot i que, a les escoles, se solia presentar com una dona pecadora. L’aclariment de la confusió miraré de presentar-lo tot seguit
Començo, doncs, per l’evangeli de Sant Lluc. Al capítol 7, 36-50, s’hi parla d’una pecadora penedida, que vessa llàgrimes als peus de Jesús i, tot seguit, els hi eixuga amb els seus cabells. De la dona d’aquest paràgraf l’apòstol no en diu el nom. Jesús li perdona els pecats i li diu, “Marxa en pau”. Seguidament, al capítol 8, 2, l’evangelista comenta que Jesús anava per ciutats i pobles anunciant la bona nova del Regne de Déu; que el seguien els 12 i algunes dones que havien estat guarides d’esperits malignes, entre les quals Maria Magdalena, que el Mestre havia alliberat de 7 dimonis. Aquesta expressió dels “7 dimonis” és més metafòrica que altra cosa; com succeeix sovint en els evangelis. Podem interpretar-la com “alliberada d’un munt de pecats”, o com, “alliberada de diverses dolences psicològiques o desequilibris anímics, ”, de les quals Jesús la recupera, tal com recuperava gent amb dolences físiques, en allò que acostumem a anomenar “miracles”.
Al segle VIè, Sant Gregori identifica, potser per la proximitat en el relat de Sant Lluc -capítols seguits-, la dona del capítol 7 de l’evangeli -la prostituta que ungeix els peus al Mestre- amb la del capítol 8 dels metafòrics 7 dimonis; i aquí rau la confusió i la raó per la qual la figura de Maria Magdalena ha romàs desdibuixada fins als nostres dies, per aquesta errònia i falsa interpretació papal que les va fer coincidents. Potser Gregori les va unificar per assolir una simplificació que fes el relat de Lluc més comprensible per al poble. Però, en fer aquesta unificació va determinar el pensament distorsionat de moltes generacions de creients.
A l’evangeli de Sant Lluc, la Maria Magdalena del capítol 8, la dels 7 dimonis o del que jo interpreto com a “notable desequilibri psicològic”, al qual Jesús posa pau i serenor, torna a aparèixer en el capítol 24, 1-12 i acompanya Jesús en la passió i fins al peu de la creu, amb Joan i Maria, la mare de Jaume, i Maria, la mare de Jesús. Són les mateixes dones que més tard visitaran la tomba ja buida i anunciaran als apòstols que el Mestre ha ressuscitat; però ells consideraran aquesta nova un deliri i no les creuran.
La figura de Maria Magdalena apareix al capítol 28 de l’evangeli de Sant Mateu, al peu de la creu, amb les mateixes dones que he esmentat suara, mentre senten la veu d’un Àngel, que els diu, “Ha ressuscitat i va cap a Galilea, on us espera”. Pel camí, Jesús els surt a l’encontre, ja prop de Galilea, els parla i els diu que estarà amb ells (i amb els qui el seguim) fins a la fi del món.
L’evangeli de Marc parla de Maria de Magdala al capítol 16, 1-8 en uns termes molt semblants als relats dels dos evangelistes precedents, potser tot afegint-hi algun detall més a la fi del seu relat. Aquí les acompanya també una dona anomenada Salomé i duen perfums per ungir-lo al sepulcre. La imatge bizantina que ha romàs d’aquestes dones s’anomena Les mirròfores(del grec, les que porten mirra) i la veiem uns minuts a l’obra teatral dirigida per Carme Portaceli, que hem tingut ocasió de veure darrerament al Teatre Nacional de Catalunya, sobre la Santa tan significativa, i a la qual em referiré de seguida.
Al text de Sant Joan, capítol 20, Maria Magdalena va a trobar Pere i Joan que l’acompanyen a la tomba i que, en veure-la buida, se’n van. Ella, en canvi s’hi queda i es lamenta que algú s’ha endut el seu Senyor i que no sap on l’han posat. Jesús se li apareix, ella el reconeix i, en aquella frase coneguda que també ha donat lloc a diverses interpretacions i traduccions Noli me tangere, el que Jesús mira de dir-li és, No vulguis retenir-me, que encara he de pujar al Pare, i no pas No em toquis, que és la traducció més escampada -la veiem sovint en algunes obres d’art- que esqueia a la tradicional interpretació de la Magdalena prostituta i pecadora. Tanmateix, la versió en grec va més en la línia de “no voler retenir el Mestre”, de “no voler aferrar-se”. Joan continua dient que després Jesús es va aparèixer a tots els apòstols junts i els lliurà l’Esperit Sant.
II
Aclarida aquesta secular confusió entre la dona sense nom que apareix a Sant Lluc i Maria Magdalena del peu de la creu, present en els quatre evangelistes, per a qui subscriu aquestes línies, aquesta segona és la dona que Jesús tria per assabentar-la de la seva resurrecció, que és el fet central del Nou Testament i de la fe cristiana. Ella és l’escollida, una protagonista al mateix nivell gairebé que Maria, la seva mare. I això té gran importànciaper desfer la confusió del papa Gregori. Fou Sant Tomàs, al segle XIII, qui li reconegué aquesta rellevància i, ja als nostres dies, el papa Francesc l’anomenà, en uns termes semblants, “anunciadora preferent”, “apòstoladels apòstols” [Αποστόλη, “enviat” “enviada”], el primer testimoni ocular de la resurrecció. Amb les altres companyes portadores de la mirra -poques-, ella juga un gran paper per a la memòria del que realment va succeir en aquella tomba, i per a les primeres comunitats cristianes, per a les quals va ser una figura central i que la veneraven.
Maria de Magdala no apareix als Fets dels Apòstols, però té una individualitat pròpia i reconeguda, com Jesús de Natzaret o Pau de Tars i, tot i que sembla que també va escriure un evangeli, aquest no ha estat acceptat com a canònic per l’Església, de manera que la vida i l’obra del Crist han estat transmeses al llarg dels segles bàsicament per homes. Curiós que la testimoni que Jesús escollí com a primera testimoni de la seva resurrecció, fos menystinguda i silenciada pels homes de l’Església. Sabem, sí, que aquesta Maria Magdalena va ser una dona independent, no casada ni vinculada a cap home i que, probablement, gaudia de possibilitats econòmiques. La història ens diu que, en l’època de Jesús, la població de Magdala o Tariquea, a la riba del mar de Galilea, tenia un estatus econòmic elevat, i això explica que Maria pogués tenir mitjans econòmics per donar suport a la causa de Jesús. Ell va estar en totes les ciutats de la vora el mar de Galilea i va predicar en totes les seves sinagogues, de les quals avui només roman, precisament, la de Magdala. Els primers pelegrins van identificar la casa de Maria Magdalena i sobre ella van construir una església.
III
Ara m’endinsaré en l’obra de teatre de Portaceli, que ens presenta un altre rostre de la Santa. Al meu modest entendre, no desfà la confusió entre les dues dones esmentades, sinó que la manté, i trasllada als nostres dies sobretot la figura de la pecadora penedida -no pas la real-, que “vesteix” amb el paral·lelisme d’una dona del segle XXI, la Míriam. El marit de qui ella vol divorciar-se no la considera bona mare perquè sovint està absorta per la plena dedicació a la feina, i ella malda per ser escoltada i creguda per un tribunal que pot decidir si atorgar-li o no la custòdia de la seva filla menor. No hi ha gaire relació entre la Maria Magdalena plorosa que es presenta manta vegada en la pantalla, i la imatge de la dona lliure i primer apòstol que Maria Magdalena va ser en realitat; tampoc no es copsa gaire la semblança entre la protagonista evangèlica i aquesta dona del segle XXI, si no és en la voluntat de ser lliures i de no basar llur existència només en el fet d’estar unides a un home.
L’obra representada al TNC resultà excessivament llarga; 135 minuts són molts minuts. Semblava un conglomerat, en el qual s’haguessin volgut dir massa coses, moltes de les quals “entrades amb calçador”; un conjunt d’elements superposats i, en molts moments, la figura de la Míriam del segle XXI hauria pogut protagonitzar, ella sola, una obra teatral d’actualitat, sense necessitat d’haver-la relacionada amb Maria de Magdala. Quan, a l’inici a l’obra, sonen els compassos de la Lacrimosa del Rèquiemde Mozart, s’obren moltes expectatives que, finalment, es van diluint entre les nombroses coreografies, el paper dubtós i no sé si gaire necessari del taxista -que en l’obra s’anomena Jesús, ??– i de l’altre actor masculí, que resulten perfectament prescindibles, però que potser hi havien de ser per allò tan actual de “la paritat”. La posada en escena sovint desdibuixava la línia argumental, perquè se centrava en la Míriam del segle XXI, més que no pas en Maria Magdalena, de qui sobretot apareixien imatges de quadres diversos i coneguts, i una rèplica del cap preciós, obra d’Auguste Rodin.
Sorprenent la Babel idiomàtica i forçada present en tota l’obra; per què l’anglès, l’italià, el portuguès, l’albanès al costat del català? Per expressar la multiculturalitat que avui impera entre nosaltres? Desig d’europeisme? No és prou bo el català com a llengua per sostenir tota una obra? També sembla del tot innecessari el gest de fer participar el públic –cinc o sis espectadors entre la munió de gent que omplíem la sala gran– i d’anar fent preguntes sobre què sabien de Maria Magdalena. Resultava infantilitzant i d’escola de primària. Potser es cercava la participació dels assistents però, al meu entendre, els comentaris no aportaven res a l’obra ni l’enriquien; més aviat intensificaven el garbuix interpretatiu.
Com a filòloga, vaig detectar nombroses incorreccions ortotipogràfiques en les traduccions que apareixien en la pantalla sobre les diferents llengües emprades. La veu en off de la I A també la podríem titllar de prescindible. I l’al·legat final de la Míriam del segle XXI sonava a arenga o a explicació plena de tòpics sobre el feminisme. Andreu Gomila va destacar en un seu article els minuts interpretatius de l’actriu Míriam Moukhles, sobre què esperen avui en dia els homes de les dones i on rau el poder d’elles, i va lloar-ne la força interpretativa. Altres crítics, però, també els van trobar prescindibles.
Un aspecte interessant, el fet que s’esmentés que a Barcelona antigament hi va haver una església dedicada a Maria Magdalena, situada al carrer Hospital; i que, tal com indica el Codi da Vinci, a França sempre hi ha hagut molta devoció per la Santa, on es creu que va anar a predicar i on va morir; prova d’això, el temple preciós de París a ella consagrat.
Sens dubte, té interès presentar en una proposta teatral la manipulació que s’ha fet al llarg de la història de la figura de Maria Magdalena, però potser haurien estat més convincents una posada en escena i un fil argumental diferents. Curiosament, un cop acabada la peça, el públic va aplaudir molt sonorament. Devien considerar la peça vista sota una òptica ben diferent de la que aquí he presentat …
En teatre, he vist en dues altres ocasions la representació de Maria Magdalena, a partir de l’obra Feux -Focs-, de Marguerite Yourcenar. El 2013 es representà Fuegos al Teatre Grec de Barcelona, i el 2023 ens va arribar Vatre, en serbi. Com a coneixedora de l’obra de l’escriptora belga, en vaig escriure sengles articles. A Focs hi ha diverses heroïnes i les obres teatrals no les recollien totes, però totes dues van mantenir la figura de la Magdalena. Aquestes heroïnes són la veu de M. Yourcenar, la veu del desencís i de la passió amorosa, i expressen la ferida sentimental que la turmenta. En l’ús de la “sororitat literària”, l’escriptora se serví d’heroïnes que tant van sofrir per amor i que també es van sentir anorreades per la passió que les consumia. A Focs, la Magdalena estima Jesús com a dona; se sent atreta per Jesús, home d’un carisma profund, i també pel Jesús que posseeix la força de la divinitat; quedà encisada per Ell igual que en quedaren ela apòstols, que per això el seguien. A la versió sèrbia, Vatre, el rerefons de l’Hymne à l’Amour d’Édith Piaf segella l’eloqüència que l’espectador viu a escena. En ambdues ocasions, el personatge traslladat al teatre resultà molt més versemblant que el presentat darrerament al TNC, per bé que els rostres en la versió castellana i en la sèrbia, seguint el relat de M. Yourcenar, eren els de la dona sense nom i pecadora del capítol 7 de Sant Lluc.
V
La Maria Magdalena del peu de la creu i descobridora de la resurrecció de Crist -la dels capítols 8 i 24 de l’evangeli segons Sant Lluc- va ser la patrona triada pel Col·lectiu de Dones en l’Església, organisme molt actiu entre els anys 1986 i 2006. Editava, tres cops l’any, la revista Paraules i Fets de dones, on tenien cabuda articles que reivindicaven figures femenines bíbliques, i que debatia sobre altres temes d’àmbit religiós des d’una òptica de dones i amb mirada de diverses confessions religioses. Se’n van editar 34 números. Sota l’auspici de la Santa, el Col·lectiu va reflexionar sobre el Concili, sobre el pluralisme religiós dins d’Europa, va donar a conèixer la vida i l’obra d’Hildegarda von Bingen i d’altres pensadores, va promoure i organitzar el Col·loqui Internacional Dones i fonamentalismes; l’any 1997 va organitzar el Ier Congrés Internacional de dones cristianes, i el mateix any va ser present a Graz i al Congrés Ecumènic de dones a Creta.
A exemple de la Santa que l’inspirà, el Col·lectiu agrupava dones creients, feministes i pacíficament insubmises dins l’Església, reivindicava el sentir i el fer de les dones dins la institució eclesiàstica i atorgava al pensament de la dona el mateix valor que al pensament dominant masculí, secularment institucional. El Col·lectiu vivia, doncs, el cristianisme en clau femenina, reflexionava sobre teologia, sobre violències contra les dones, sobre el lideratge de les dones dins l’Església, i sobre com calia viure l’Evangeli als nostres dies. El 2003 va participar en el IIn Sínode europeu de dones, celebrat a la UAB, amb un miler de participants femenines i alguna presència masculina, i també va ser present al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.
Una part de les dones del Col·lectiu defensava l’ordenació sacerdotal de dones, com ja és un fet en l’Església Anglicana, i sostenia que la paritat no es pot construir mai en el desequilibri. Commemoraven la festivitat de Maria Magdalena, el 22 de Juliol, davant la façana de la Catedral de Barcelona, tocades amb una estola violeta damunt les espatlles, símbol del sagrat i del dolor que envolta les dones en una societat en què sovint són objecte de violència. Reivindicaven la Maria Magdalena més valenta que la majoria dels deixebles de Jesús i totalment fidel a Ell, i li pregaven que fes les dones perseverants en la lluita contra tota mena de violència, oberta o soterrada i en qualsevol àmbit, i que la veu femenina fos creguda i tinguda en compte, més del que ho va ser la de la Santa, que els apòstols i els homes de l’Església havien desacreditat, no cregut i silenciat.
La imatge que he triat de Maria Magdalena correspon a un dels números de la revista editada per aquest Col·lectiu. Expressa moviment, i els cabells al vent indiquen que està activa, que es posa a la feina; que paraula -inspirada pel sentiment- i acció van en la mateixa direcció, com ha de ser. El cap dret la fa conscient de la seva dignitat com a persona, com a dona, no submisa. Els ulls oberts han vist i copsat la Veritat. El gest de la mà dreta enrere sembla recollir tota l’experiència viscuda amb Jesús, i l’esquerra, orientada endavant, escampa al món la bona nova de l’Alliberament. Els pits li hostatgen el cor, font de l’amor, i, en els 7 dimonis que Crist li va expulsarsegons l’evangeli, hi ha inclosos el 3, símbol del diví, i els 4 elements de la natura. Les cames avancen i no s’acomoden a les escasses seguretats terrenals. Així, aquesta Magdalena ens encoratja a avançar, a canviar les coses, a construir justícia en tots els àmbits en els quals puguem actuar i influir. I aquesta és la Magdalena que cal reivindicar i fer conèixer, la que segueix Jesús perquè Només Tu tens paraules de Veritat i de Vida.
