responsabilitat

En Biel té 18 anys i està al bar de la universitat discutint amb un grup d’amics. Comenten en un ambient de voràgine etílica temes concrets; debats que salten d’un punt a un altre de forma poc coherent, amb un rerefons de crítica, greuge i reclam constant. Parlen dels professors, de les classes, de la universitat, de l’ economia, del món laboral, de la política i d’un seguit de punts desordenats únicament connectats per la patètica queixa dels ploramiques. 

En Biel i els drets

En Biel i la seva tropa parlen de moltes coses, però sobretot parlen de drets. De necessitats. De garanties. En Biel no sap que els drets no existeixen. En Biel és un idiota. I és lògic que ho sigui, al cap i a la fi, qui no ho és amb 18 anys? Potser si hagués començat biologia enlloc de pedagogia acabaria entenent que el món natural és, en si i d’inici a fi, una condició tangible d’obligacions on res està garantit de per si més enllà de les lleis de la física. En cap cas la naturalesa ens explica ni ens parla de drets ni garanties, sinó de preus a pagar.

Òbviament el món i l’existència no estan compostos i no només s’expliquen a partir de la naturalesa o ciència i de la seva immediatesa tangible i empírica. El que passa és que, per desgràcia, en Biel és també una persona espiritualment destruïda, inerta, buida i immoral; així que tampoc pot justificar cap dret en aquest sentit.

En Biel, però, pensa que els drets són una altra cosa. Ell fa servir el terme com l’utilitza tothom. Els drets per a ell són una cosa d’humans, inventada per humans i destinada a humans —bé, i animals. I plantes! I segurament cap allà al 2030 l’aigua dels rius i la neu de les muntanyes també tindrà un bon grapat de drets. Els drets són allò que un pot posseir directament, de forma evident, sense volta de full i a cost zero. A en Biel, òbviament, no el preocupa la inconsistència lògica de garantir drets a tort i a dret.

Realment, ell viu d’aquests drets, a molts nivells. Se’n nodreix com qui té una màquina d’imprimir bitllets. Les necessitats les converteix d’una forma o altra en un dret. Perquè si hi ha una cosa més clara que aquesta creença en les garanties i els drets, és el fet que en Biel en cap cas vol obligacions. Té 18 anys i qualsevol cosa mínimament relacionada amb assumir responsabilitats ni ho nota propi ni vol sentir-ne a parlar. Al cap i a la fi, per què hauria de fer-ho? És molt més fàcil obtenir quelcom amb el justificant de sempre.

Sortir del femer

Cada dia que en Biel genera un dret nou, una nova justificació per sostenir una queixa, crítica o demanda, s’endinsa més en la foscúria. Per sort, però, hi ha aquella llum d’esperança. Aquella corda de retorn. En Biel molts cops l’observa i l’analitza tan atentament com el seu poc exercitat sistema cognitiu permet. Les conclusions que en treu de l’anàlisi són dures; li diuen que tot en el que creu és fals i que faci el favor, d’una vegada, de sortir del sot. Que allò no és un pou —els pous com a mínim tenen estructura, disseny i ús— sinó un forat ronyós; que no hi ha aigua sinó els fems que d’altres hi han deixat sota els que ell va generant romanent-hi.

La corda és clara i la seva dificultat no rau en la comprensió, sinó en assumir el que t’explica. Detalla que la buidor fomentada per la inexistència dels drets se supleix amb obligacions. Amb una responsabilitat que no sols dona un sentit a la vida, sinó que és coherent. És coherent de principi a fi. L’existència basada en deures és inexhaurible i aguanta les envestides de tots aquells que l’únic esforç que fan a la vida és ser una pitjor persona que el dia anterior. No entenent pitjor persona com l’antagonisme del que es considera bona persona, sinó essent un pitjor representat d’allò que la naturalesa humana dicta; essent segurament menys humà, més amorf.

Conseqüències

Tornem a en Biel. Pobre ruc. El miro i penso, és una fase? Quantes iteracions li calen per adonar-se que voler no és poder? Se situa en un estadi mental dissenyat únicament i exclusiva per ell on no hi ha conseqüències per res. En Biel assumeix una unidireccionalitat d’interacció amb l’exterior, amb la societat, amb el funcionament orgànic contextual que l’envolta. Ell no aporta, li proporcionen. Ell no paga, cobra. Ell no dona, rep. Ell no compleix els terminis, exigeix necessitats a l’instant. Bàsicament, en Biel diu tenir drets. La falta de coherència, d’equilibri i de lògica no li preocupen; preocupar-se és un exercici mental massa pròxim al concepte de responsabilitat.

En Biel pot pensar el que vulgui. Allò bo de les obligacions i dels deures és que són inevitables i en cap cas depenen de si les vols assumir o no. S’assumeixen tant sí com no perquè fins i tot quan es decideix obviar-les o esquivar-les s’acaba pagant un preu igual o superior a l’inicial. Les conseqüències inherents a les obligacions, a diferència dels drets, són reals i venen per quedar-se. Formen part de la nostra existència. Les conseqüències són el curs natural de les coses.

Dret a decidir i llibertat

Un grapat d’amics i en Biel surten l’endemà a la tarda a una manifestació pel dret a decidir. No entenen que tampoc existeix ni ha existit mai. Realment no saben què significa ben bé. Segurament ho assimilen com un voler canviar les normes del joc. Canviar-les perquè ells ho diuen. O potser ni això, potser significa dir que les normes del joc no existeixen i preferim directament fer el que volem.

Les societats occidentals han demostrat funcionar i organitzar-se de forma civilitzada. S’hi garanteix una convivència que proporciona estàndards, mínims, capacitats i llibertats. Drets segons en Biel. No; aquesta definició no és acurada. En tot cas, cal dir que les societats que funcionen imposen unes normes de joc, unes obligacions i unes conseqüències a les desviacions. Aquest estadi, aquest funcionament occidental, té com a conseqüència la llibertat comentada. Pot existir obligació, responsabilitat i deure sense llibertat. El que no pot existir és llibertat sense obligacions. El que no pot fer en Biel és dir —o pretendre— que la llibertat es defineix fora del deure. La llibertat és un deure; o si més no, un símptoma d’aquest.

Per tant, doncs, el dret a decidir no existeix. Existeix la capacitat de prendre decisions si has pagat el preu i has fet els deures per estar en aquella posició. Existeix la llibertat d’acció si, segons les normes del joc, arribes al punt de merèixer-la. Existeixen molts jocs, però absolutament tots tenen normes. Crear un joc nou té un preu i esforç inassolible per la gent que és incapaç de jugar-ne a cap a priori acceptant les normes. Dit sigui de passada, els qui no han acceptat mai les normes per pura ineptitud, vagància i incapacitat solen ser els qui plantegen sempre alternatives i nous jocs.

Ves a la merda, Biel

Ai, Biel, Biel, Biel. Què en farem, de tu? Tens 18 anys i encara dius que el professor et té mania. Però sí. El professor et té mania. I jo et tinc mania. I la teva exparella et té mania. Tots et tenim mania, Biel. Tots n’estem tips, de tu. Estem farts perquè sempre ens demanes diners per al cafè. Sempre vols que et paguem les cerveses. Sempre necessites els apunts d’algú altre. Sempre necessites que et traguem les castanyes del foc. I, endemés, sempre ens vens amb la mateixa cançoneta de la superioritat moral alliçonant-nos sobre la nostra manca de sensibilitat social. Ves a la merda, Biel! Quina mostra més tendra de sensibilitat social necessites tenir que la de saber-te perdonat sempre per la nostra magnànima caritat cristiana?