Llegint els articles Sobre la Manifestació (I i II) de Salvador Cardús, recentment publicats a l’Avui, sembla que algunes coses comencen a quedar clares. Comença a quedar clar que convocar una manifestació contra la sentència del TC sobre l’Estatut quan aquesta encara es desconeix és absurd i que encara més absurd que això és fer veure que la manifestació no té res a veure amb la sentència. Cada cop queda més clar també que, per ser segur, el rebuig de la sentència del TC és només una excusa per expressar el rebuig a qualsevol possible sentència del TC sobre una llei aprovada pel Parlament de Catalunya. Que el desacord no és amb una determinada decisió del TC sinó amb la seva existència, perquè aquesta existència pressuposa necessariament la subordinació legal dels Parlaments autonòmics i les seves decisions a la Constitució Espanyola. Queda clar també que és molt poc honest deslegitimar les decisions del Tribunal Constitucional Espanyol recordant els jocs partidistes que el configuren perquè és molt poc honest fer passar les aspiracions nacionals de Catalunya per simples esmenes al funcionament de l’Estat espanyol. I queda clar, per tant, que cap millora en el funcionament de l’aparell de l’Estat espanyol seria suficient per satisfer aquestes aspiracions perquè, mentre la millora de les institucions de l’Estat no el porti a convertir-se en una perfecta República platònica, l’Estat espanyol necessitarà d’una Constitució que posi límits a les eventuals decisions d’una part de la seva ciutadania (fins i tot, d’una part eventualment majoritària de la seva ciutadania) i d’un Tribunal Constitucional que vetlli pel respecte a aquesta constitució.
El manifest impulsat per la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), Sobirania i Progrés (SiP) i Deumil.cat té l’encert de reconèixer en 3 simples punts aquestes obvietats que per oblidades o dissimulades tantes discussions han generat, de descartar per incoherent qualsevol via autonomista que es negui a reconèixer i acceptar les decisions del TC (que aquesta sigui la via d’alguns Socialistes catalans i que, fins i tot, aquesta pugui ser la via del President Socialista de la Generalitat de Catalunya no fa sinó demostrar la magnitud del ridícul que afrontem) i de deixar clar que l’única via que queda al catalanisme fora d’aquesta penosa covardia intel·lectual és un posicionament clar en favor de la Independència de Catalunya.

ferrancab

Ferran Caballero
Barcelona, 1985. Llicenciat en filosofia i màster en Pensament Contemporani. Interessat en la història de la filosofia política. Actualment treballa sobre la relació de Martin Heidegger amb el nazisme i sobre el pensament de Leo Strauss i Richard Rorty. Col.labora amb la Fundació Catalunya Oberta i és Ajudant de redacció de la Revista Diàlegs.
@ferrancab
Article anteriorCarta des de la Diagonal
Article següentBombons