Hi ha una diferència important entre estar orgullós d’allò que ets i necessitar que els altres deixin de ser allò que són.
No voldria entrar a descriure les imatges d’aquell pobre policia que, estant treballant fent la seva feina, va ser atacat, ja no per un grup de secessionistes blaugranes rebels, sinó per un drap. Vull entendre per què aquell drap podia ser percebut com alguna cosa que calia retirar. Perquè abans que una mà arrenqui una estelada, cal que un cervell hagi après que aquella estelada sobra.
I això no s’aprèn a la porta d’un estadi. Durant anys, Espanya ha trobat en el futbol una excel·lent fàbrica d’espanyolitat emocional. La Roja ha aconseguit convertir Espanya en una emoció col·lectiva. Una samarreta, una bandera, un himne, un equip i milions de persones abraçades. Todos con La Roja.
Durant noranta minuts, Espanya sembla senzilla. El problema és que no ho és.
Espanya és un estat amb identitats, llengües, sentiments de pertinença i projectes nacionals diferents. Però quan representem insistentment aquesta realitat diversa sota una única samarreta, acabem construint un nosaltres que no només simplifica la realitat sinó que també determina qui queda fora.
I aquí comença el problema. Perquè si nosaltres som una bandera, una selecció, una llengua i una nació, aquell que n’aixeca una altra deixa de ser simplement dels nostres. Es converteix en aquell que trenca la fotografia.
I és que l’estelada fa exactament això, ens recorda que potser no tots som La Roja. Que no tots ens emocionem amb la mateixa bandera. Que darrere la fotografia d’un país celebrant un gol continuen existint persones que no reconeixen Espanya com el seu únic marc nacional.
I aleshores la diferència pot començar a semblar provocació. No hi ha més selecció que l’espanyola. No hi ha més bandera que l’espanyola. No hi ha més nació que l’espanyola. España es una y no cincuenta y una.
Quan has apostat tot a La Roja, qualsevol altre color sembla una derrota. Però seria molt còmode atribuir aquest imaginari exclusivament a la política espanyola, als mitjans de Madrid o a quatre tertulians obsessionats amb la unitat nacional. Els imaginaris col·lectius necessiten algú que els construeixi, però també necessiten milions de persones disposades a comprar-los.
I aquí també tenim responsabilitat quan ens posem la samarreta perquè «avui també juga el Barça». Quan celebrem el todos con La Roja com si fos una innocent excepció futbolística. Quan acceptem durant noranta minuts un nosaltres que després denunciem quan ens l’imposen políticament. Quan contribuïm a convertir una identitat nacional concreta en la identitat natural de tothom. Perquè com amb tot, els relats que normalitzem acaben construint la normalitat des de la qual interpretem el món.
Potser, per tant, la pregunta no és només per què un policia va considerar que aquella bandera sobrava, sinó quantes vegades, entre tots, havíem contribuït abans a construir un imaginari on només n’hi cabia una.
Els relats tenen conseqüències. També per part de qui els compra.
