Aquest estiu el narcotràfic s’ha tornat una preocupació més gran a causa dels múltiples tirotejos que ha generat. És per això que considero un bon moment per qüestionar-nos un altre cop com la nostra societat es relaciona amb les substàncies psicoactives recreatives, i si realment la il·legalització d’aquestes causa més inseguretat i perill que no pas el contrari.
En concret, m’agradaria proposar un model de legalització del cànnabis, la substància més rellevant pel que fa al volum de consum, quantitat de confiscacions i de detencions policials. Aquesta rellevància faria que una regularització correctament executada suposés un fort cop al narcotràfic, i, per tant, donés com a resultat una Espanya i una Catalunya més segures. Ajudaria a reduir de gran manera l’activitat de narcotràfic actual i, conseqüentment, la violència derivada. Tot i que és important entendre que hi ha altres substàncies que formen part d’aquesta problemàtica.
La realitat científica amb les evidències actuals, quan parlem d’un consum recreatiu com el de la majoria de la població amb l’alcohol, és a dir d’una a quatre vegades al mes, ens diu que el cànnabis, en adults amb cervells desenvolupats i sans, és substancialment menys nociu que l’alcohol. Tant si tenim en compte la via de consum com si ens basem en els efectes de la substància en si.
Però més enllà d’aquest coneixement fàcilment accessible, és important entendre altres aspectes de les substàncies en qüestió per poder preveure quins efectes tindria una legalització i regularització.
Per començar, hem d’entendre la facilitat de producció del cànnabis. És una planta que creix i produeix flors en un sol estiu, i en gran part del clima català qualsevol persona amb una propietat on la llum solar arribi durant gran part del dia en aquesta època és capaç de realitzar el cultiu. I la preparació pel consum també és senzilla.
A més, les llavors estan a l’abast de tothom gràcies a botigues en línia que les comercialitzen legalment, amb tota mena de detalls relacionats amb la producció i la planta en si. De fet, és tan fàcil de produir per mà pròpia que fins i tot resulta sorprenent que pugui haver-hi un negoci. Però és evident que no tots els consumidors són conscients d’aquest fet o estan disposats a fer-ho, malgrat ser econòmicament molt viable fins i tot per consumidors ocasionals.
Aquest procés relativament senzill fa que les cadenes de producció siguin mínimes, cosa que dificulta el control fiscal del producte, el control de la producció i, per tant, el de la venda. No tenir aquest fet en compte pot portar a la proliferació del mercat il·legal encara que es faci legal la venda comercial. Això es pot observar per exemple en el casde Califòrnia. És per això que podem donar per fet que regular la venda i producció del cànnabis tal com està regulada la del tabac, per posar un punt de referència, donaria lloc a la continuïtat del tràfic il·legal. El mateix amb restriccions més lleus.
Per tant, quina podria ser una solució per disminuir dràsticament el tràfic il·legal de cànnabis i potencialment disminuir les disputes entre grups criminals? Crec que el primer element essencial és permetre la venda de cànnabis en estancs, i que durant un període de temps inicial l’IVA del producte sigui del 21%, cosa que no inflaria massa el seu preu com passa amb el tabac, i per tant podria competir amb les opcions fora del mercat legal. Aquest procés de legalització i accessibilitat permetria que els consumidors percebessin al cànnabis legal com una opció assequible i al mateix temps més accessible.
Pel que fa a la producció, s’ha de donar facilitat durant la primera fase de la regularització, i fer la producció de cànnabis atractiva econòmicament dintre el marc legal. Això és important de nou per reduir el preu del cànnabis legal i competir amb el del tràfic il·legal. Perquè aquestes explotacions no venguin al narcotràfic en un intent d’aquest per mantenir la seva quota de mercat davant la venda regularitzada, cal que aquests productors tinguin penalitats especialment greus en aquest supòsit, a més, l’intermediari entre els productors i l’estanc ha de ser una institució pública, que porti el control quantitatiu de la producció, declarat pels mateixos productors, i de la venda i compra dels estancs, declarat pels estancs. Això serviria per dificultar la venda de possibles excedents fora de la legalitat i detectar irregularitats en tot cas.
Durant aquesta primera fase l’objectiu principal hauria de ser fomentar el consum de cànnabis adquirit a través del mercat regulat o de producció pròpia, i al mateix temps aplicar una forta pressió policial cap al crim organitzat (com ja s’està fent), que es veuria debilitat per la baixada de rendibilitat del tràfic de cànnabis il·legal. La quantitat que es podria transportar a la via pública hauria d’estar especificada, com també el consum en espais públics, definint circumstàncies, llocs i franges horàries.
Cal també tenir en compte el marc dels tractats internacionals de les Nacions Unides en matèria d’estupefaents, però com en els casos d’altres països com Alemanya, Canadà o Malta, és possible justificar una legalització sempre tingui com a objectiu de protegir la salut pública reduint els mercats il·legals amb un model limitat. És per això que un cop finalitzada la primera fase, s’hauria de limitar la producció i venda d’aquesta substància en les subseqüents fases com també aplicar les mesures reguladores que es creguin adequades.
