El president de Veneçuela, Nicolás Maduro, ha engegat el govern espanyol a prendre vent en un programa de televisió en directe. La reacció de Maduro es deu al fet que al Congrés dels Diputats s’hi va aprovar una proposició demanant l’alliberament de líders de l’oposició veneçolana. Concretament, Maduro ha dit que vagin “a opinar de la seva mare” i que són uns “racistes”, per tot seguit recordar que van haver de fer fora els espanyols a garrotades en el seu determinat moment.

Que Maduro és un gamarús no ho negarem pas. Aquells xandalls, aquella demagògia barata, aquells ocells que li parlen. Però el més greu no és això, ni molt menys. Si parles amb qualsevol jove veneçolà amb aspiracions de progressar a la vida et dirà que li han tallat les ales i que ha d’inventar mil i un estratagemes per construir-se un futur millor. Et dirà, també, que Chávez era com era, però que almenys es mereixia algun tipus de respecte, però que això que hi ha ara és un ninot que no sap on va.

Ara, que el Congrés dels Diputats espanyol doni lliçons de democràcia és una espècie de broma. El mateix parlament que va aprovar una Llei de Partits per il·legalitzar formacions polítiques que els feien nosa i així imposar una cacicada liderada per Patxi López al País Basc. El mateix hemicicle que no permet que els catalans s’expressin a les urnes quan no els interessa.

L’Estat que manté a la presó a Arnaldo Otegi estrictament per qüestions polítiques no pot anar a donar lliçons de democràcia a Veneçuela ni enlloc. L’Estat que barreja gihadisme amb moviments democràtics  no difereix tant de qui acusa d’imperialisme ianqui a qualsevol veu discordant, només canvien els papus respectius. “Vayan a opinar de su madre” perquè no hi ha gaire diferència entre el tòtil del xandall i aquests que aquí ens imposen els seus designis.