No és el títol d’una novel·la, però el més aproximat a una gran novel·la èpica de viatges és la narració Supermustang! Viatge al remot regne de Lo, escrita de manera tan dinàmica com culta, com acostuma fer Enric Soler i Raspall (Terrassa, 1966).
Viatja tant com pot, Enric Soler i Raspall. Ho fa constar a la seva biografia en la qual també diu que ha escrit vuit llibres de viatges entre els quals aquí cal destacar Pentalogia de l’Himàlaia: cinc viatges fora del comú que han fruitat en cinc llibres de viatges com Supermustang! Viatge al remot regne de Lo. L’autor hi narra, amb el talent d’un novel·lista que escriu en primera persona, una de les seves caminades per la serralada més alta del planeta. Al mateix temps que camina, que explora amb l’ànima ben desperta i atenta a tot el que va trobant pel camí, Enric Soler i Raspall va aprofundint en la cultura i filosofia espiritual del budisme tibetà. Aquest aspecte del llibre m’ha resultat particularment interessant: fa anys el vaig conèixer, amb meravella, de la mà del professor Ramon N. Prat, la qual cosa em va portar a ampliar el coneixement a través de lectures específiques sobre el budisme tibetà: la seva història, la seva doctrina, la seva cultura, les seves llegendes, el seu imaginari col·lectiu.
Entre els viatgers que van més enllà de l’atractiu de la cultura tibetana (ara potser vulgaritzada per un turisme superficial), voldria esmentar un precedent per a mi molt estimat: Alexandra David-Néel (1868-1969). Va ser la primera dona occidental a accedir a la secreta ciutat de Lhasa, un lloc que a principis del segle XX estava prohibit als estrangers. Alexandra David-Néel va conèixer a fons la filosofia budista tibetana fins al punt de ser anomenada lama. Autora de més de trenta llibres sobre religions orientals, David-Néel va escriure també els seus viatges moguda pel desig de deixar testimoni de la seva aventura vital i intel·lectual, de compartir les seves descobertes, com fa Soler i Raspall a Supermustang! Viatge al remot regne de Lo, del qual poc hem sentit a parlar perquè el regne de Lo, conegut també com el regne de Mustang, va romandre tancat al turisme exterior fins a l’any 1992.
Amb tot detall ens explica Enric Soler i Raspall el seu periple per arribar a aquest lloc remot ubicat en un altiplà a la cara nord de l’Himàlaia que limita amb el Tibet. L’acompanya Jaume Bartrolí, el viatger que veiem amb el rostre tan somrient com el de l’Enric, a les fotografies que il·lustren el llibre dividit en capítols i precedit per un prefaci d’Enric Soler i Raspall. En aquest text, el viatger fa una reflexió sobre el fet de viatjar, que és alguna cosa més que un desplaçament, o el trasllat d’un lloc a l’altre com una maleta. Així, escriu: «El viatge no és pas anar-se’n. El viatge és ser. El viatge és, també, tornar».
No descobreixo res si dic per pròpia experiència que el viatge comença amb la idea de viatge com a vehicle per a la descoberta de tot allò ‘altre’: paisatge, cultura, gent. Que és tan diferent en l’extern com igual en l’essencial: el cor humà batega per les mateixes penes i alegries tant allà on som com allà on anem. Per aquest motiu, l’alegria que produeix la trobada amb l’exòtic sovint ens acosta al més profund de l’ésser, com quan en una cova amagada i de molt difícil accés l’autor descobreix unes pintures religioses antigues, el motiu que l’ha portat a fer un viatge al remot regne de Lo, al Nepal: «(…) no puc fer més que admirar aquells frescos amb els ulls esbatanats. Després, busco com un desesperat per entre les figures humanes pintades en els tres panys de paret, fins a localitzar la deessa que surt fotografiada en el retall del diari que porto al damunt. Me’l trec de la butxaca i els comparo: són la mateixa figura. Quedo astorat en veure que la deessa és tan i tan petita que gairebé ni la veig… Però és allà. I jo també hi soc. Tots dos hi som, com en una espècie de comunió que ens agermana i en uneix. Sembla mentida: aquest petit retall de diari* m’ha dut fins aquí!».
En el moment d’escriure el llibre, Enric Soler i Raspall explica amb aquestes paraules el moment d’epifania viscut amb la visió de les pintures amagades: «un instant “màgic” (no se m’acut cap altra paraula fidedigna) com aquest que estic vivint ara, inexplicablement presents [els instants de la descoberta], majestàticament corporis, extàtics, vívids, que em fan sentir eufòric i perceptiu fins al moll de l’os». Recordant aquest instant màgic, el viatger Soler i Raspall reviu aquella experiència corprenedora de manera tan mental com física i emotiva.
Es viatja per viure i reviure aquests moments de sorpresa, de meravella, d’encant? Sí, entre altres motius, és clar, particulars de cadascú. I si ens és donada la traça per escriure’ls, el goig és compartit amb els lectors. D’aquí ve el gran predicament que té la bona literatura de viatges: una literatura que ultrapassa la crònica per donar fe de la vida d’una ànima que s’acorda amb el palpitar sensible del món, en aquest cas l’amagat regne de Lo situat en un indret de la serralada més alta del món.
El regne de Lo, o regne de Mustang, com també és conegut en els mapes, té la particularitat que és un lloc on s’han conservat amb una gran puresa la cultura i les tradicions del budisme tibetà des del segle XV. A través del vivíssim relat d’Enric Soler i Raspall a Supermustang! Viatge al remot regne de Lo, seguim les passes i reptes per arribar-hi, compartim el respecte que senten els viatgers en les visites a temples i monestirs, experimentem l’emoció viscuda per les descobertes i patim pels no pocs entrebancs en el camí per accedir-hi, així com gaudim de l’aprenentatge de les històries, llegendes, escriptures i doctrines que ens aproximen a la cultura i espiritualitat del budisme tibetà des de la vivència més íntima de l’experiència viatgera.
I per tal que els lectors interessats puguem avançar en el coneixement d’aquesta cultura mil·lenària, Enric Soler i Raspall incorpora al seu llibre sobre el viatge al regne de Lo, una molt completa bibliografia i un glossari que ens familiaritza amb els termes religiosos i figures rellevants de la història, la cultura, les tradicions i les escoles dins el budisme que ha generat el budisme tibetà. Pel seu carisma, una de les cares visibles és el 14è. Dalai-lama, Tenzin Gyatso. El passat 6 de juliol de 2026 va fer 91 anys a l’exili d’ençà l’ocupació xinesa del Tibet l’any 1959.
*Notícia del descobriment de les pintures de signe religiós a la Cova Conchonling o Cova del Lleopard de les Neus, al diari El País del 9 de maig de 2007, on es veu la fotografia de la deessa que uns mesos després fotografiaria en directe Enric Soler i Raspall en el seu viatge al regne de Lo.
