L’actiu més important que tenen els pobles, n’estem convençuts, és l’existència, al llarg dels segles, de persones amb un projecte de vida admirableque, des del propi talent i amb esperit de servei a les persones, llur país i el conjunt de la humanitat, hagin fet —o facin— la seva tasca amb vocació de qualitat.
Hi hem pensat amb motiu del traspàs, aquestes darreres setmanes, de sis persones que tinguérem el goig de poder conèixer i tractar: Mn. Lluís Bonet, Josep M. Cadena, Pere Grau, Carme Pla, Josep Vallverdú i Jordi Vila-Abadal.La seva vida fou extraordinària, no sols perquè entre tots sis visqueren 578anys (gairebé 97 anys de mitjana) sinó perquè aconseguiren omplir de bon fer,contingut i generositat la seva existència longeva.
Volem destacar, de cada un d’ells, una característica que valorem de manera especial. De Mn. Lluís Bonet, rector de la parròquia de la Sagrada Família durant 25 anys, el treball a favor de les persones amb necessitats. A tot arreu on estigué, dedicà molts esforços a ajudar els immigrants i a possibilitar que se sentissin com a casa.
De Josep M. Cadena, referent del món del periodisme, la manera d’entendre l’exercici de la seva professió: allunyar-se de la manipulació i complir la funció de servei a la societat com a transmissor honest entre la realitat i el lector, l’oient o el televident.
De Pere Grau, escriptor, periodista i activista cultural, la voluntatd’esdevenir un entusiasta i tenaç ambaixador de Catalunya i de la cultura catalana a Hamburg, ciutat alemanya on residia des de l’any 1960 i on treballàen el món del comerç fins a la jubilació.
De Carme Pla, la condició d’esposa, mare, àvia i besàvia exemplars. La cordialitat sincera, la dignitat encomiable, l’elegància natural, l’aprenentatge constant. La valoració de les coses positives. La visibilitat del coratge i l’esperança.
De Josep Vallverdú, excel·lent escriptor i traductor, la traça fabuladoraprodigiosa, la intel·ligència subtil, l’autoexigència, l’equanimitat i la capacitat d’aconseguir que molts nois i noies, de generacions diferents, s’engresquessin a llegir llibres.
De Jordi Vila-Abadal, metge psiquiatre i antic monjo dels monestirs de Montserrat (1946-1965) i de Sant Miquel de Cuixà (1965-1968), el compromísdes de molt jove amb Catalunya i amb la justícia social i la tasca, incessant, a favor d’una humanitat més humanitzada.
Persones exemplars que han obert esperançadors camins de futur i que, des del record, mereixen el nostre reconeixement i gratitud més profunds.
