Si busquem en el diccionari els termes Viure i sobreviure, veurem que la principal diferencia rau en la persistència de la vida –Viure– i la superació de fenòmens adversos –sobreviure.

Baixant a un nivell d’anàlisi social –i agafant com a mostra de l’anàlisi únicament la societat occidental o del primer món–, les diferències entre els dos mots cobren una dimensió que eixampla aquesta petita diferència purament lingüística. Observant, doncs, les persones que ens envolten podem detallar significats molt més profunds, extensos i segurament metafòrics de les dues paraules.

Aquest exercici de definició de la nova naturalesa que cobren Viure i sobreviure consisteix a detallar-ne la diferència. Cada acció humana associada a sobreviure és el reflex mancat de virtut, esforç i voluntat definits en el Viure. Viure és, doncs, socialment parlant, el contrari vitaminat i virtuós de sobreviure; i el fet d’escriure’n un en majúscula i l’altre no remarca la intenció de clarificar aquesta diferència categòrica.

La forma més fàcil de realitzar aquesta definició no és elucubrar sobre la naturalesa desvirtuada i dèbil del sobreviure. Sol resultar molt més entenedor exemplificar les dues cares de la moneda en aspectes del dia a dia.

Viure és esser conscient que l’aspecte d’un mateix és quelcom important, classificatori i transcendent. Aquell que Viu té cura de la seva imatge i d’allò que projecta cap a la societat que l’envolta. A diferència del que sobreviu, sap que les aparences rarament enganyen. El que Viu sap que la frase feta que diu el contrari va ser inventada per algú que volia justificar el seu sobreviure; i segueix suportada i repetida per persones que també  sobreviuen –si més no, pel que fa a l’aspecte.

Viure és el gust, ser adequat, mirar-se al mirall i encoratjar-se per canviar allò que no ens agrada. Sobreviure és la justificació del mal aspecte d’un o inclús la cerca d’aquella estètica basada en la falta d’estil, en la lletjor d’aparença. Viure és l’orgull de reconèixer el propi esforç esculpit en un mateix. Viure, però, també és reconèixer que el mirall pot reflectir el preu pagat pels propis excessos. De forma oposada, el que sobreviu sol voler esquivar pagar el preu; fer-lo pagar als cànons de bellesa, a la societat o culpar directament la genètica.

Però Viure va més enllà de la forma física, de l’aspecte, l’estètica i l’esport. Paradoxalment, aquell que Viu sol saber menjar, quan toca, de forma no precisament saludable. Viure és demanar-se allò que et ve de gust, i repetir tots els cops que faci falta. El que Viu té, doncs, cura del propi equilibri. Aquell que Viu demana un filet amb foie i s’enorgulleix de la decisió, perquè té clar que és exactament el que vol demanar. De la mateixa forma, té clar com purgarà la decisió. Té clar que si no realitza tal purga en patirà les conseqüències. I sobretot té clar que la responsabilitat de redimir la seva golafreria només depèn d’ell.

Definir, en contrapartida, el comportament en un restaurant d’aquell que sobreviu és doblement difícil. D’una banda, no és un espai que solgui freqüentar la gent que sobreviu, si més no assíduament. Clarifico que em nego a tenir en compte el dinar de mitja hora al restaurant al costat del lloc de feina –per bona elecció gastronòmica que pugui ser. En segon lloc, l’activitat del sobrevivent en un entorn de restauració sol passar desapercebuda. Poc menjar, poca carn, res per postres, “es fa tard”, “jo no he menjat pernil, pagueu-lo vosaltres”. Tot i això, si es té la intenció de distingir-los, sí que es poden observar clares evidències: no s’hi senten còmodes, no ho entenen i segurament no beuen vi. Si més no, no la quantitat suficient.

L’últim punt diferencial relacionat amb l’alimentació cau sobre la cuina. La cuina és un art que requereix dedicació, planificació, assumir i aprendre dels errors, esforç i sobretot gust. Cap persona que sobreviu excel·leix en cap d’aquestes qualitats. El qui Viu nota un imperatiu moral d’aprendre a cuinar, i fins al dia que no ho fa viu en un lament constant; totalment conscient del deure pendent. La supervivència és la palangana de macarrons com a plat insígnia. No ens equivoquem: tot aquell que Viu sap valorar els macarrons –beneïts siguin. Però el qui viu sap que hi ha vida més enllà; més profunditat i més bellesa en elaboracions més complexes i que en diferents ocasions tarden dies a coure.

Tant en l’elaboració com la presentació culinària, així com en la vida, existeix un ordre i una coherència inherents que si s’alteren –per estalviar temps, tècnica, esforç– el resultat perd exponencialment. Justificar aquesta pèrdua o intentar vendre que no té rellevància, és també un clar identificador del que cuina per sobreviure.

Posant-ho així, el temps és potser el paràmetre clau en la diferència. Qui Viu dedica temps a les coses, qui sobreviu no. I curiosament, aquella persona que mai en té, de temps, segurament és dels que sobreviu. I si no té temps, no és perquè l’estigui invertint minuciosament, sinó perquè manca totalment de planificació.

De totes formes, la gran diferències entre Viure i sobreviure en tot l’entorn culinari i d’ingesta d’aliments en qualsevol context, és sens dubte l’autoconsciència i l’assumpció de responsabilitat dels actes grassos.

Com veieu, l’exercici per diferència proposat i desenvolupat és aplicable a qualsevol aspecte de la vida i amb tota la profunditat desitjada. El meu afany per la restauració, salut i menjar en general ha fet que els exemples derivessin més cap aquest espai.

De totes formes, com a conclusió, voldria fer una última diferenciació més genèrica. Aquell que Viu preval i excel·leix tant moralment com en qualsevol altre mètrica d’aquell que sobreviu perquè és capaç de definir-se objectius, saber el preu a pagar per les desviacions que puguin ocórrer i gosa assumir la responsabilitat de tots els seus actes. Aquell que sobreviu posa excuses, no es planteja les conseqüències perquè no les vol assumir i quan toca gestionar-les les deriva a tercers. La vida és adversa d’entrada tant per a qui decideix Viure com per a qui decideix sobreviure, però només els primers estan destinats a gaudir-la.