Una bona notícia d’aquest any és la publicació de l’edició crítica del quadern gris. Que ens en pot dir?
La setmana passada vaig lliurar les segones proves, després de dos mesos de correcció i per tant, si tot va bé, el mes que ve ja el tindrem.
Com és que ha trigat tant a publicar-se?
No ho sé, però jo vaig donar l’original ara fa exactament cinc anys. Els motius d’aquests anys de dilació, no els conec, no me’ls han detallat mai. Potser es deu a que mentre jo preparava aquesta edició crítica va haver-hi un canvi entre Grup 62 i Planeta pel que fa als drets de l’obra de Pla i, per falta d’informació sobre el que jo estava preparant segurament, el primer que va fer 62 és publicar l’estiu del 2006 una edició d’El quadern gris en butxaca. Aquesta edició s’havia de vendre i potser per això van esperar a publicar l’edició crítica. Una simple qüestió de falta de comunicació.
Com és que una obra de la importància d’El quadern gris no té una versió definitiva i establerta, d’acord amb el que Josep Pla va escriure?
És una bona pregunta a la que no puc respondre perquè no en tinc la resposta. Però puc pensar, com vostè, que hi ha coses bàsiques que s’han de fer i, per exemple, no s’ha prioritzat, filològicament, l’edició de grans obres. Jo ho he fet amb Josep Maria de Sagarra, ho he fet amb Jacint Verdaguer i crec que Josep Pla també ho mereix. Els grans escriptors han d’estar ben editats. Pla és víctima o fruït de les circumstàncies dels seus anys: Per una banda, hi havia dificultats de tot ordre per publicar una obra i això ho viuen en Cruzet i en Vergés. A banda, hi havia una ultracorrecció, un encotillament molt estricte per part de l’Institut d’Estudis Catalans i, especialment, per part del seu secretari general i per tant, els correctors entraven en la llengua d’un escriptor com Pla massa a fons, arbitràriament, desfigurant-ne l’estil i l’obra.
Quin tipus de canvis hi ha respecte al text original?
Comencem per males lectures o confusions de la mecanògrafa que transcrivia a màquina el manuscrit, que ningú corregia ni repassava. I això va anar fent gruix. A banda, com deia, ultracorreccions sobre els empordanismes, sobre els localismes. O diferents nivells de censura.
Em pot posar algun exemple?
De mala lectura, n’hi ha alguns com “cine trist”, per “cine mut”. D’altres, n’hi ha que fan riure i tot, com el cas d’una escena en que es compara la olor de la sala on s’hi reunia la Penya de l’Ateneu amb l’aire del carrer i es parla d’una olor de menta, quan a l’original hi diu una altra paraula, evidentment.
Què és el que fa tan especial, aquesta obra?
És un fals dietari, un dietari literari, en que Pla vol donar la nota més alta. La meva hipòtesi és que després de les Memòries de Sagarra, Pla es va sentir obligat a fer el do de pit, es va sentir estimulat per a realitzar una gran obra d’envergadura. El quadern gris es publica deu o dotze anys després de les Memòries, que a Josep Pla li devien fer un gran efecte, aquests són els fets. El quadern gris és una obra de gran ambició literària, en que fent-lo passar per un dietari que escriu als anys 1918-1919 l’escriu quan té gairebé 70 anys. És a dir, és un llibre de maduresa que vol aparentar ser un llibre de joventut i de descoberta. Pla, ens vol fer creure que comença a escriure i es vol construir un estil, fa reflexions sobre la literatura, i et trasllada a la seva joventut. Mig llibre passa a Palafrugell, a les tertúlies del Casino, amb l’interès per com parla la gent, les descripcions del mar, del paisatge, i mig llibre a la Barcelona de 1919, i sobretot a l’Ateneu. Tens, doncs, dividida l’obra en dues parts, que ell mateix assenyala com a primer i segon volum. La ficció és creure que tot allò és de quan ell tenia vint o vint-i-dos anys i havia de començar la carrera d’escriptors i de periodista, quan és una obra de maduresa, molt ben escrita, en que hi ha materials de procedència molt diversa i fins i tot, hi ha una bona part del manuscrit que són textos impresos ja publicats, retallats i enganxats. Per exemple, un llibre de deu anys abans “Primers escrits”, editat per en Cruzet, passa a forma part d’El quadern gris, pràcticament sencer.
A banda de l’edició crítica, vostè ha estat el curador de l’obra completa d’un altre autor importantíssim, Josep Maria de Sagarra.
Anem fent, som al volum vintè però estem aturats per manca de subvencions.
Quina envergadura tindrà?
Vint-i-cinc volums. N’havien de ser vint, però seran més. I això, només de l’obra catalana original. Si hi suméssim els apèndixs que preveig d’inèdits, esparsos, epistolaris, articles, serien cinc o sis volums més. I si hi suméssim les traduccions, vint-i-vuit obres de Shakespeare, adaptacions de Molière, La Divina Comèdia, més obra esparsa en castellà, tindríem una obra tan llarga com la de la Pla o potser més i tot.
Acaba de publicar De Verdaguer a Ferrater, un grapat de textos sobre tretze escriptors que coneix bé.
El llibre és una miscel·lània de treballs esparsos, publicats en part, alguns inèdits afegits per completar-ho. Hi ha una vintena d’estudis, conferències, ressenyes, treballs de diferent envergadura sobre una tretzena d’escriptors que m’han interessat molt. Les afinitats potser s’expliquen perquè els he estudiat o editat: Verdaguer, Sagarra, Pla. I d’altres, com Carner, Pujols, Pin i Soler, gent crítica, en molts casos vinculada a l’Ateneu Barcelonès. Maragall, per exemple. I sobretot, m’interessa relacionar i comparo afinitats i divergències entre Pla i Verdaguer, que no s’havia fet mai. Per altra banda, hi ha un ric epistolari entre Pla i Coromines. En aquest cas és un científic, un lingüista, que era molt escriptor, escrivia molt i bé i tenia molta consciència d’estil.
Podem parlar d’un Jacint Verdaguer, gran autor, contraposat a un Mn. Cinto, més popular?
Molt ben vist. Jo sempre parlo de Verdaguer o Jacint Verdaguer, quan em refereixo a l’escriptor, i parlo de Mossèn Cinto, ocasionalment, com a capellà popular, conegut i, per desgràcia, amb una mala època. Potser es feia dir Mossèn Cinto perquè era l’apel·latiu familiar, ara hem de començar a parlar de Jacint Verdaguer, com a escriptor.
Al llibre es diu que el cas Verdaguer és el nostre affaire Dreyffus…
No ho dic jo, ja ho deia Gaziel. És un cas fosc, que tenim els catalans damunt: Baquetejar al poeta nacional potser és una característica molt nostra, per desgràcia. Sovint recordo el que diu Dante: “l’avara pobertà dei catalani”. Com a pobres avars, és a dir mesquins, vam quedar a la Divina Comèdia. I es manifesta en això: regatejar mèrits o fer patir a un poeta tan important, que parlava per tots i que, a més a més, va ser coronat com a poeta de Catalunya. Ell va patir molt, però hi ha un aspecte positiu: D’aquesta crisi personal, de desobediència, de no poder celebrar missa, del seu cas, calvari, afer, tragèdia, Verdaguer en va sorgir com un escriptor nou, més modern, més subjectiu, que potser que ens arriba més a nosaltres, especialment en llibres com Flors del Calvari o cel o en alguns proses. Ell passa, d’alguna manera, de Víctor Hugo, és a dir una època en que parla de manera col·lectiva a través dels grans poemes com L’Atlàntida o Canigó, a una època marcada per Charles Baudelaire, en que parla d’ell. S’ha de tenir en compte que viu una crisi com a poeta, com a creador, i com a poeta a la gran ciutat, a Barcelona, i, en aquest context, imita i copia, perquè el llegeix, a Baudelaire i fins i tot usa el terme baudelarià “spleen”.
En aquest any s’escauen diferents aniversaris: Sales, Calders, Tísner, mort de Gabriel Ferrater, etc..
I l’any vinent, el centenari d’Espriu. Les efemèrides són l’ocasió de recordar autors que potser ara no llegim, que s’han de rellegir. Jo al llibre m’ocupo de l’etapa mexicana de Calders, Tísner i Carner, que els va obligar a fer una obra diferent, molt marcada per aquest país.
Com definiria l’actual moment de la literatura catalana?
Aquesta setmana em demanaven una opinió sobre Espriu, de qui com deia en serà el centenari, i els deia que a mi, l’edat em condiciona i els autors que he dit abans – Verdaguer, Sagarra i Pla – són els que més m’agraden per motius estilístiques i lingüístiques. Hi ha un altre corrent, salvant-ne Carner, d’autors que segueixen aquell camí contrari al de Sagarra o de Pla, conceptuals, com Carles Riba. Seria el que era el Noucentisme. El mateix Joan Oliver, que era tan d’esquerres, escrivia com els noucentistes. En canvi, Pla o Sagarra que de joves van trencar amb aquestes propostes i van escriure d’una altra manera, animats per Francesc Pujols. Ho dic, perquè jo sóc un filòleg de textos d’altres èpoques però no actuals, per això se’m fa difícil pronunciar-me perquè jo puc parlar del meu gust. Puc dir que Quim Monzó té un interès com podia tenir el Pla més jove, que tens creadors de gran ambició com Jaume Cabré o Sánchez Piñol. O que tens un filòleg que ha fet una feina d’envergadura, com a autor, Joan Francesc Mira.
Actualment es pot reivindicar Pla, Sagarra o Pujols…
No crec que sigui així. Sagarra es troba encara en un purgatori cruel i injust. Pla ha resistit i se l’ha acabat acceptant perquè és una obra que s’imposa, que està editada i que sempre ha tingut lectors. A més, sobre Pla hi ha tesis, hi ha estudis. El cas Sagarra és diferent. Ara mateix, La Vanguardia ha fet una col·lecció de llibres de la postguerra, que comença amb el Cadaqués de Pla i acabava amb la Montserrat Roig i en Baltasar Porcel. No hi ha cap Sagarra. Què no hi era, Sagarra? Potser les Memòries són molt gruixudes però, i La ruta blava amb fotografies de la Polinèsia? Potser se l’han deixat? No s’hi ha pensat? Això seria més greu…
El món de la filologia encara no és prou lliure, doncs?
La filologia strictu sensu, els que ens dediquem a editar textos, no ha tingut una gran tradició i més pel que fa a autors contemporanis. Hi ha Jaume Coll que ha treballat molt bé Carner, Xavier Pla que ha fet una gran edició del glossari de l’Ors i, a banda, ha dedicat la seva tesi a Josep Pla, i jo mateix que m’he dedicat a Sagarra, Verdaguer i Pla. Però, pensi que quan vaig llegir la tesi sobre Verdaguer ara fa vint anys, era la primera tesi que es llegia aquí i a tot el món sobre ell. És a dir, cent anys després encara no s’havia fet una tesi doctoral sobre Verdaguer. I això és una mancança més que greu.
De la filologia a temes més polítics, què li sembla el debat sobre els autors en castellà i la cultura catalana?
En això hauria d’esmentar el doctor Jordi Rubió i Balaguer que als anys seixanta va polemitzar amb gent com Molas, sobre què els anys de la Decadència. El doctor Rubió era partidari d’eixamplar el ventall i considerar que els autors catalans que escrivien en castellà en aquelles èpoques també formaven part, si més no, de la cultura catalana. Avui dia, hi ha autors que parlen català però fan la seva obra en castellà. Això és un efecte més del franquisme, la pèrdua de la guerra i de la normalitat cultural, però, quan s’acabarà això? Sembla, a vegades, que anirà a més. Per exemple, quan Sánchez Piñol fa la seva obra d’ambició. Jo tinc una visió tan natural de la llengua que em costaria molt d’escriure en castellà, veig el català com una opció natural. Ara bé, com no entenc els autors catalanoparlants que escriuen en castellà, una altra cosa són els autors castellanoparlants que viuen a Catalunya com podrien viure en qualsevol lloc d’Espanya. Aquests ja són una altra qüestió. Formen part de la cultura catalana? Se’ls hauria de preguntar a ells.
I el castellà, hauria de ser llengua oficial a Catalunya?
Tota la vida he vist bé que hi pugui haver un estat català, el que em fa por és que puguem tenir un estat sense nació, en comptes d’una nació sense estat.
