El Sr. José Ángel Biel, president de les Corts d’Aragó, ha fet unes declaracions sobre la consulta del 9 de novembre en el sentit que s’ha de prohibir per anticonstitucional, que cal aplicar la llei estrictament, requisar les urnes, etc. Res de nou, oi? Per quin motiu, doncs, començo parlant del Sr. Biel? Perquè després de fer un cop d’ull a la seva biografia, trobo que és un exponent paradigmàtic del personal polític d’aquesta segona restauració borbònica (he estat a punt d’escriure “bubònica”).
El Sr. Biel va néixer a Terol l’any 1946, i és funcionari del cos tècnic de la Tresoreria de la Seguretat Social, si més no en teoria. Dic en teoria perquè des de l’any 1977, en què obtingué una acta de diputat al Congrés per la província de Terol, aquest senyor ha estat vivint de la política. És a dir, des dels 31 anys, i ara ja en té 68. Tota una vida sacrificada pel bé comú dels aragonesos.
En els inicis de la seva carrera política, a la UCD, el Sr. Biel va fer grans serveis “a les glòries d’Espanya”. Com a diputat del Congrés potser no es destacà gaire. En tota la legislatura només va presentar una iniciativa, una pregunta al govern de l’estat sobre “daños causados por los ciervos en los montes de Albarracín”. En canvi, tingué una intervenció estel·lar en els inicis de l’autonomia aragonesa. Gràcies a les seves gestions, 180 alcaldes de la província de Terol es negaren a sol·licitar l’accés a l’autonomia per la via de l’art. 151 de la Constitució. Aquesta era la via de primera, la que feren servir les comunitats que posteriorment han estat conegudes com a “nacionalitats històriques” –denominació que no consta a la Constitució però sí en l’actual estatut d’autonomia aragonès. També s’ha de dir que, per superar l’escull, la resta de partits van estar d’acord a abandonar la via de l’art. 151 i accedir a l’autonomia per la via de l’art. 143 –amb major o menor esquinçament públic de vestidures segons les conveniències de cadascú.
Com a premi, el Sr. Biel fou nomenat conseller secretari de l’organisme preautonòmic i candidat a senador per la província de Terol, acta que va aconseguir. I, ves per on, també va ser nomenat president de la part aragonesa de la comissió mixta de traspassos. Entre una cosa i l’altra, va aconseguir que l’autonomia aragonesa gaudís del menor nivell de competències imaginable.
Quan l’any 1982 es produeix el campi qui pugui dins la UCD dels que ja es veien sense càrrec, el Sr. Biel s’afilia al Partit Regionalista Aragonès i aconsegueix ser escollit parlamentari en les primeres eleccions autonòmiques. Aquest partit era un xiringito muntat a corre-cuita pel Sr. Hipólito Gómez de las Roces, últim cap provincial del Movimiento i president de la Diputació Provincial de Saragossa durant els últims anys del règim franquista i mentre el Sr. Martín Villa fou ministre d’Interior. Nascut a Astúries, funcionari del Cos Jurídic Militar i advocat de l’estat en excedència, el Sr. Hipólito Gómez se sabé preparar el terreny davant la fi imminent del règim franquista. El 1974 es començava a parlar d’un possible transvassament de l’Ebre per abastir d’aigua la zona metropolitana de Barcelona. El Sr. Gómez de las Roces de seguida s’adonà de la sort que havia fet i, des de la Diputació franquista, es posà al capdavant del moviment antitransvassament.
Tanmateix la seva estratègia no fou enfrontar-se al govern central –l’únic que existia en aquell moment–, sinó exhibir l’arma demagògica que ha dominat sempre la política espanyola: el greuge comparatiu. És una eina que tots els polítics aragonesos han emprat sense mirament, fins al punt que l’anticatalanisme ha esdevingut gairebé l’essència de la identitat aragonesa -almenys si es fa cas dels mitjans de comunicació regionals
En els inicis del procés autonòmic, el PAR s’oposava a la conversió de l’Aragó en una comunitat autònoma, proposaven una simple mancomunitat de diputacions provincials. En l’actualitat és el partit més bel·ligerant contra els catalanoparlants de la Franja i les persones de parla aragonesa del nord de la província d’Osca, i principal impulsor de la “lengua aragonesa propia del Aragón oriental”. I això que les joventuts del partit es fan dir Rolde Choben. No ha de sobtar, doncs, la facilitat amb què molts exfranquistes han sigut acollits dins aquest partit al llarg de la seva trajectòria.
En aquest sentit el Sr. Biel va ser un fitxatge de primera. A partir de 1987, el PAR ha format part del govern aragonès en solitari i en diferents coalicions amb PSOE i PP. Aquell mateix any el Sr. Biel va ser nomenat conseller de
Presidència i Relacions Institucionals, càrrec que renovà el 1991. El 1990 es convertí en president del partit. Paradoxalment, en aquella mateixa època el PAR abandonà l’adjectiu “regionalista”, i es va convertir en el màxim defensor de la reforma de l’estatut per equiparar-se amb Catalunya i oficialitzar, en el mateix text legal, que l’Aragó té la condició de “nacionalidad histórica”. Amb l’excepció de molt breus períodes de temps, el Sr. Biel sempre ha ocupat posicions destacades en les institucions aragoneses. El 1999 fou nomenat vicepresident del govern aragonès i conseller de Presidència. Des de 2011 és el president de les Corts d’Aragó. És l’únic parlamentari que ha format part de totes les legislatures d’aquest òrgan institucional.
Per acabar de completar el quadre, el Sr. Biel no s’ha escapat de les sospites de mala praxis i corrupció. L’any 2011 el Sr. Biel va intentar col·locar un membre de l’executiva del seu partit com a “letrado mayor” de les Corts d’Aragó, contravenint el reglament d’aquesta institució. El mateix any es va veure esquitxat pel principal escàndol de corrupció urbanística descobert a l’Aragó, el que va afectar l’Ajuntament de La Muela, governat en aquell moment pel seu partit. Un dels implicats afirmava que Biel s’hauria embutxacat més 500.000 € a canvi d’accelerar els tràmits per tirar endavant un macroprojecte urbanístic en aquest municipi, l’anomenada “Ciudad Zaragoza Golf”. Els mitjans de comunicació locals asseguraven que es tractava de construir una ciutat per a 30.000 habitants, que s’hauria convertit en la tercera de la comunitat per nombre d’habitants, darrere Saragossa i Osca.
En resum, es tracta d’un senyor que, com la resta de la població, només aspira a aconseguir que l’estat li pagui la nòmina; que aprofita el canvi de règim per a situar-se i escalar posicions; que ho aconsegueix seguint sense miraments les instruccions de Madrid; que canvia de partit com qui canvia de gestoria, només per conservar els privilegis; que freqüenta les males companyies i no s’acaba de saber ben bé si té les mans netes; que no té cap escrúpol a l’hora d’emprar l’enfrontament, el populisme i la demagògia només per surar. Aquest és el model d’emprenedor que es beneficia de la Marca Espanya. Ara el negoci no li deu anar prou bé i per això es preocupa desinteressadament per nosaltres. No passi ànsia, Sr. Biel, que ja té edat de jubilar-se i podrà seguir cobrant de l’estat “por los servicios prestados”. Que diu que què? Ah, sí…: “Chufla, chufla, como no te apartes tu!”
