Per Laura Fàbregas
EL LLIBRE ‘EN NOMBRE DE FRANCO’
Per què creus que el teu llibre, En nombre de Franco, ha provocat tant d’escàndol en diferents sectors? Tan viu està encara Franco?
Titular encara avui dia un llibre amb el nom de Franco és gairebé un sacrilegi. Curiosament, no només ho ha acceptat malament l’esquerra, per la qual Franco encara és una cosa molt viva, sinó que també ha estat l’origen d’alguns dels malentesos i del distanciament de la família Sanz Briz cap a mi. Estic molt content amb la família per haver-me ajudat, però sorprenentment no van acceptar de cap manera el que és una evidència: que Franco va donar les instruccions a Sanz Briz perquè actués com va actuar.
Malgrat l’enorme mèrit humanitari del senyor Sanz Briz, era un franquista convençut que va actuar com a franquista, seguint fidelment les instruccions del seu govern. Durant els anys de la República va ser un quintacolumnista, va formar part dels rebels franquistes que van considerar el règim republicà il·legítim i durant els anys de l’ambaixada va seguir les ordres de Franco. Però això no ens hauria de sorprendre, hi ha molta gent que en moments determinats ha posat la seva moral per sobre de la llei traint el seu propi govern. Fixa’t que no és un cas tan diferent que el del senyor Snowden, que creu que pot trair el seu govern perquè considera que hi ha una cosa que està per sobre de les lleis. La diferència és que l’esquerra celebra el senyor Snowden i no a Sanz Briz.
Hi ha gent que no li agrada la comparació i, a mi, la meva moral m’obliga a pensar que el cop d’estat del 36 fou una cosa il·legítima i que s’havia de castigar, però hi havia persones que consideraven que això no era així. Es van rebel·lar i, a diferència del que fan ara molts de rebel·lar-se però sense acceptar el càstig, ells eren conseqüents. La moral personal no es posava per sobre de la moral col·lectiva, que ve dictaminada i sancionada per la llei. El senyor Sanz Briz salvant republicans a l’estació de Mediodía a Madrid és el mateix Sanz Briz que salvava jueus el 1944 a l’estació de l’oest; en una ocasió traïa el seu govern i en l’altre seguia les instruccions, però en un i altre cas, seguia amb consciència la seva moral. En el cas dels jueus no només complia ordres, sinó que les seguia de bon grat i a vegades fins i tot s’excedia del seu govern.
El dia de Sant Jordi, passejant per Barcelona, vaig buscar el teu nou llibre i era impossible trobar-lo a les parades.
Aquí deuen tocar el llibre i deu ser com les persones que tenen al·lèrgia a les meduses. Però insisteixo, això no passa pel contingut del llibre, que no l’han llegit ni saben de què va, sinó purament i exclusiva pel títol del llibre.
Si l’ajuda als jueus hongaresos es va fer amb el consentiment de Franco, per què el règim no ho va explotar durant els 40 anys de dictadura?
Sí que ho va explotar, però va acabar quan la relació amb el règim d’Israel es va espatllar degut a que el govern d’Israel va formar part de la condemna a l’ONU del règim espanyol. Però durant els anys 45 i 50 ho van explotar de forma notable i va ser durant els anys candents de la història, quan realment Franco veia que el seu règim podia caure per la pressió internacional.
Quan vas decidir escriure el llibre, tenies alguna referència prèvia de si el senyor Sanz Briz actuava també en nom del govern espanyol? O ho has esbrinat a mesura que has anat investigant?
Tenia la referència contrària, que el senyor Sanz Briz era un cavalieur seul. La meva idea inicial era fer un retrat coral sobre els diplomàtics espanyols, i després, quan vaig començar a llegir sobre Sanz Briz vaig adonar-me que tot el que s’havia escrit era un sac de mentides. He fet una investigació molt laboriosa durant 5 anys però no per demostrar que fos franquista, sinó per demostrar que estava construïda sobre un mite fals.
Ara faré una segona edició del llibre perquè hi ha novetats sobre aquesta història. Arrel del feedback que ha tingut el llibre, s’han posat en contacte amb mi diverses persones, i entre elles, un testimoni que va estar durant aquells anys a l’ambaixada i que el seu punt de vista sobre Perlasca és curiosament idèntic al meu.
A Itàlia, l’ex primer ministre Silvio Berlusconi va intentar promoure la figura del feixista bo, i va sortir en Giorgio Perlasca com un dels nous herois nacionals… Creus que això pot estar al darrere de les tergiversacions que s’han fet en algun llibres italians sobre en Perlasca?
L’emergència de llibres sobre Perlasca és anterior a Berlusconi, una altra cosa és que ell ho aprofités després. Giorgio Perlasca era un senyor que va aprofitar perfectament la conjuntura i va engrandir el seu paper de manera desmesurada.
Molts sectors han criticat el teu llibre, no tens por que altres sectors el puguin instrumentalitzar?
Hi ha una cosa profundament antidemocràtica i molt marcada a Espanya i és que, per una banda, les teves opinions siguin compartides per gent honorable i, per l’altra, que totes les opinions d’una persona siguin del mateix estil. És a dir, si tu estàs favor de l’avortament immediatament has d’estar a favor que el règim espanyol demani perdó per la guerra civil. I no hauria de ser així.
POLÍTICA
Tu formes part d’una generació antifranquista, fonamentalment marxista, que amb el temps va derivar cap a la socialdemocràcia i/o cap el nacionalisme. En canvi , tu ets radicalment crític amb el nacionalisme i la socialdemocràcia. Quina ha estat la teva evolució?
Ja saps que jo no sóc molt partidari de la unitat del jo. Qui era jo fa vint anys i qui sóc ara? De totes maneres, en quina mida he deixat de ser el que era quan era comunista? En una gran mida, sense cap dubte. Però hi ha moltes coses de les que tu assenyales de la socialdemocràcia que no hi he renunciat. Jo considero completament necessari que hi hagi un suport de diner públic a la cultura. Crec que el sistema cultural, especialment a Espanya, sense l’Estat no pot funcionar. També el periodisme no pot funcionar sense subvenció. És una part molt important del sistema cultural contemporani, i el populisme a les xarxes socials només ha fet que posar-lo de manifest. El que hi ha a fora del periodisme és justament el populisme més infecte.
Inicialment Ciutadans pretenia ser un partit transversal però va acabar sent un partit de centre-esquerra on la part més definida del seu programa és l’oposició al nacionalisme. Hauria de ser així?
C’s no hauria de fer de l’anti nacionalisme l’únic eix de la seva activitat. Si és així morirà per inanició. Ha de discutir sobre els elements centrals del debat polític contemporani i, a Catalunya, el nacionalisme és el més important però no l’únic. Hi ha infinitat d’assumptes que s’haurien de tenir en compte com el que he mencionat abans sobre quin paper hauria de tenir la cultura en el sistema pressupostari espanyol.
Això no és una mica també el que li passa a UPyD? Que no acaba sent un partit transversal perquè moltes vegades no va més enllà de la socialdemocràcia i en el tema de l’estat, si bé no és nacionalista, a vegades pot semblar jacobí?
Sí, és el mateix.
El jacobinisme i el nacionalisme no estan en contradicció amb la creació dels Estats Units d’Europa?
No. UPyD està absolutament a favor dels Estats Units d’Europa. Per construir els Estats Units d’Europa és més útil el jacobinisme que el nacionalisme. Europa és la que hauria de deixar de ser jacobina i no UPyD. En realitat, el que sempre dic és que estic a favor que em governin senyors remots i foscos des de Brusel·les que no pas el senyor Trias o el veí. El principi de subsidiarietat que diu que si el problema pot ser resolt per la instància més pròxima als ciutadans que així sigui, ha fet molt de mal a la teoria política. Per exemple, que els ajuntaments atorguin ports esportius. Normalment ho fan els senyors que estan molt a prop de l’ajuntament, i aquests senyors tenen molta més possibilitat de corrompre a l’autoritat municipal que no pas a l’autoritat que visqui a Brusel·les. Aplicar d’una manera acrítica el principi de subsidiarietat és absurd.
Què opines del dret a decidir?
No existeix, però si diuen que existeix, els espanyols tenen tot el dret del món a decidir sobre la integritat del seu estat. Si Espanya s’ha construït a partir de la Constitució del ’78, les persones que van firmar aquest pacte tenen dret a opinar sobre la seva derogació.
Quin és el teu model d’Estat?
Jo sóc un “chico de la transición”, estic encantadíssim amb ella. La meva generació és la generació de la transició en molts sentits: polítics, culturals… El model que tenim ara és el que vull.
La política és un art o una ciència?
Desgraciadament és un art però hauria de ser una ciència.
Creus que el president Rajoy hauria de dimitir?
A hores d’ara no tinc cap element de judici que em faci decidir que Rajoy ha de dimitir. Si alguna vegada es demostra el contrari, haurà de dimitir per les mateixes raons que va dimitir Nixon.
CIÈNCIA
Les neurociències són unes disciplines molt tendres. Estan a les basseroles i, per tant, difícilment se’n poden treure conclusions categòriques. En canvi, certs autors s’atreveixen a fer afirmacions contundents sobre qualsevol cosa: la no unitat de jo, la inexistència del lliure albir… Aquesta prepotència, no és la negació del principi científic?
Les reflexions sobre el lliure albir no només estan basades en la neurociència. La gran lliçó que la humanitat ha après en aquest últim segle és que tot és físic. Això no només s’ha dit ara, el materialisme també apareix en els grecs. I amb la negació de l’acceptació del principi cartesià de dualisme entre cos i ment. El que passa és que costa molt que la societat assumeixi aquestes lliçons. Evidentment que la neurociència està a les basseroles, però hi ha moltes coses que ja se saben.
Com expliques en el teu blog, inicialment l’esquerra va atacar durament les neurociències. Tens alguna idea de perquè ara s’hi ha convertit?
No s’hi ha convertit. L’altre dia llegia un tweet que deia que a Catalunya hem passat de Teresa Gimpera a Teresa Forcades. Aquesta és la ruïna total de Catalunya! D’un símbol internacional a aquesta monja que diu que els nens no se’ls ha de vacunar! Ja m’agradaria a mi que els socialdemòcrates espanyols fossin com Pinker, un socialdemòcrata raonable i que entén que la ciència governi la nostra vida. L’esquerra espanyola està amb Teresa Forcades. A Espanya, la ciència no ha penetrat a l’esquerra perquè tradicionalment han pensat que l’home era una tàbula rassa i que, per obra i gràcia de la seva gestió, aconseguiria fer un món de feliços i justos. L’esquerra no s’ha fet científica, el suport de l’esquerra al nacionalisme, a entitats mítiques com els drets històrics, el dret a decidir, etc. ho demostren.
La intuïció està molt sobrevalorada ara?
Sempre ha estat sobrevalorada. Entre d’altres coses pel preponderant paper de les dones amb això del sisè sentit i la intuïció femenina. La intuïció està molt sobrevalorada i la neurociència ha contribuït a sobrevalorar-la. La majoria de gent pren les decisions de forma emocional. I opino que està incorrectament valorada, fins i tot des del punt de vista de la neurociència. Penso que les decisions són sotmeses per l’enteniment humà, especialment d’alguns humans, a una seria elecció racional.
Si la revista Edge t’hagués fet a tu la pregunta d’aquest any “qué debe preocuparnos”, què hauries contestat?
La determinació de la responsabilitat humana a la llum dels nous descobriments. La responsabilitat en la conducta de les persones és pura convenció i arbitrarietat per mantenir la vida social en els termes en els quals l’estem mantenint. Està demostrat que el 80% dels presos que hi ha a les presons americanes són malalts mentals. I fins a quin punt un és responsable de tenir un tall de caràcter que el porti a que li agradin els nens? O a ser un psicòpata? Clar que la societat s’ha de protegir d’aquesta gent, però l’altra cosa és castigar-los.
El què haurem de veure és com organitzem una societat sense Déu. Arribarà un moment en que les societats no creuran en la transcendència i, llavors, com s’organitzarà? Sense dubte, la idea de Déu ha significat un èxit per la història de la humanitat. Una certa noció de llibertat i de transcendència han estat molt favorables. Quan ja no es cregui amb aquesta idea, com s’organitzarà una societat on la responsabilitat es difumina? Sota aquests nous pressupòsits no és que no hi haurà el dret com l’entenem fins ara, tampoc la literatura!
Creus que és moralment acceptable imposar un model eugenèsic?
Sí. El desenvolupament de la tecnologia no va deslligat de la naturalesa humana, comporta dilemes morals. Quan tu tens un diagnòstic prenatal t’obliga a prendre unes decisions morals que abans no havies de prendre. L’Estat sap que els recursos són limitats i s’ha de decidir a on es destinen. No ha d’intervenir mai fins al punt d’obligar a una dona avortar però sí que li ha de dir que no col·laborarà en la manutenció del seu fill, etc. L’Estat sempre ha de traçar una línia moral perquè els recursos són finits, i prioritzar. A mesura que coneixem més coses, la nostra moral, indefectiblement, es va ajustant. L’Estat també imposa moral quan afavoreix que els transplantaments d’un òrgan no es facin a persones que superin els 80 anys. Hi ha pocs recursos – pocs cors – doncs hi ha una priorització que diu que les persones de 20 anys rebin més transplantaments que els de 40, i els de 40 més que els de 60. I que els de 80 no en rebin.
CINE
Quina de les últimes pel·lícules que has vist t’ha agradat més i per què?
El impostor. Quan veig que una cosa així és possible a la vida, hi dono tantes voltes, que em sembla sorprenent. Sóc un gran defensor del gènere del documental. També Searching for Sugar Man em va agradar molt.
