Ramon Tremosa, eurodiputat de CiU, és una persona amb qui fa goig conversar i escoltar, però això també és un handicap a l’hora d’entrevistar-lo: És un torrent d’arguments, dades, observacions, acotacions, xifres i un perill alhora de condensar-lo en una entrevista. Fa més de vuit anys el vam començar a escoltar parlant d’espoli fiscal i avui les seves tesis són compartides i han estat assumides per una majoria social amplíssima del poble de Catalunya. Els anys que porta al Parlament Europeu no li han fet perdre l’entusiasme i la passió, la bonhomia, la proximitat, l’esperit didàctic de bon mestre i la contundència. Al contrari, ens confessa que, amb els darrers esdeveniments, està més il·lusionat i content que mai.
Per Joan Safont
L’any 2004 va publicar “L’espoli fiscal: una asfixia premeditada”. Llavors tot just començava a estendre’s la idea de l’espoli, del dèficit fiscal, del maltracte en infraestructures. Com valora aquests vuit anys que han passat des de llavors?
Jo he fet d’agent comercial d’una idea de la que ja hi havia estudis i informes. Amb el Jordi Pons vam detectar una necessitat de mercat, se’n parlava en àmbits acadèmics i a la barra del bar de la Facultat, però amb el nou Estatut va esclatar una demanda d’informació sobre aquests temes. Nosaltres teníem coses disperses, havíem fet algun “paper” acadèmic, hi havia literatura i vam fer aquest llibre que va ser un autèntic best-seller. La prova és que el García-Margallo, abans de ser ministre, me’l va demanar. És un clàssic modern. Perquè no, fer-ne una segona edició “L’espoli fiscal, vuit anys després”? Malauradament no hi ha temps per fer-lo, però seria interessant.
Amb la manifestació de la Diada, hi ha una carpeta catalana sobre la taula europea?
Des de l’11 de Setembre, sí. I hi és abans que arribi la “troika”, que vindrà amb una bossa negra plena de carpetes, en una hi posarà “Catalunya”. Jo venia avisant, al blog i al twitter, del perill que teníem que si no ens movíem seríem tractats com Múrcia. És a dir, quan es liquidin les televisions autonòmiques, també es liquidaria TV3. I ja sabem com se les gasta Espanya: L’endemà d’un incendi a Tenerife, el ministre diu “Menos televisiones y más hidroaviones”. Després de l’11 de Setembre, s’ha fet molt bé, tot amb seriositat, transparència consistència, coherència, discurs constructiu, argumentació lògica i fonamentada, previsibilitat i formes educades, amb debats en seu parlamentària, amb rodes de premsa sense límit de temps en les llengües internacionals. Tot això contrasta amb amenaces, per exemple, que venen de Madrid. Amb tot això s’està guanyant la batalla a favor de Catalunya, perquè des d’aquí s’estan fent bé les coses.
Ha notat un canvi de tracte, més interès a les institucions europees, respecte Catalunya?
He tingut entrevistes amb periodistes internacionals, amb diplomàtics de diferents països al més alt nivell, amb funcionaris de la Comissió Europea, amb molts eurodiputats. En trenta dies, Catalunya ha sortit més en la premsa internacional que els trenta últims anys. Hi ha demanda d’informació i la prova és que d’aquí al 25 de novembre veurem desfilar per Catalunya els millors caps d’opinió i de política internacional dels mitjans de comunicació internacional.
Fa pocs dies un diari escocès afirmava que Europa va pressionar la Comissió Europea perquè la Comissària Reading es retractés de les seves declaracions sobre la independència de Catalunya. És només l’inici de la guerra bruta que pot desplegar Espanya?
Espanya utilitza les seves armes diplomàtiques i és públic i notori que voldria un pronunciament de la Comissió Europea d’acord amb el que ella diu. És a dir, que Catalunya estarà condemnada al foc etern de l’expulsió de la UE i de l’Eurozona. Això, a Europa no agrada. Des de la Comissària Reading fins a diputats de la CDU alemanya han dit que Espanya ha de resoldre el problema internament. Pel que fa a Catalunya, som un país molt europeista, integrat al cicle econòmic europeu més que no pas a l’espanyol, on hi ha 4.000 multinacionals europees que no crec que es vegin expulsades de la zona Euro o deseuroitzades, perquè cal recordar que Andorra no forma part d ela zona Euro però està euroitzada de facto. A la UE no li agraden les amenaces militars o judicials, l’arrogància pròpia d’altres segles. I la prova és que Regne Unit i Escòcia acaben de donar una lliçó de maneres, impecable a Espanya.
El President Mas afirma reiteradament que la pregunta al referèndum ha de ser si es vol ser un nou estat de la UE…
Una pregunta clara i única ha estat el mateix que ha demanat David Cameron per cedir competències al Parlament escocès. Que a més, Mas ho hagi dit en seu parlamentària el compromet i a Europa això és sagrat. Igualment, tota Europa està pendent del 25-N per comptar si tot el que es va veure pels carrers es nota a les urnes.
I el fet que es digui que es vol ser un estat dins la UE?
Hi ha eurodiputats que ho veuen normal i lògic. És molt més Europa, des del punt del cicle econòmic, Catalunya que Madrid. És molt més Europa, des del punt de vista del lligam comercial, Catalunya que Madrid. I per tant, si algú ha de marxar de l’UE jo tinc clar qui ha de ser. I la prova és que el propi ministre Gallardón va dir a Barcelona que sense Catalunya, Espanya no compleix els requisits per ser a l’Euro. El líder dels socialistes austríacs a l’Europarlament, Jörg Leichtfried, ha dit que un futur estat català no tindria cap sentit que quedés fora de la UE i de la zona Euro. És que som la sisena regió exportadora de la zona Euro, una de les que té més multinacionals, més comerç, més vols a ciutats europees… Com és vol expulsar això d’Europa?
Podria ser que una hipotètica Catalunya independent tingués alguna dificultat per romandre a la UE i la zona Euro, malgrat tot? Què s’haurà de fer?
La pròpia UE voldrà que el que s’hagi de fer sigui ràpid, per eliminar incertes. El problema és que l’Espanya actual és molt ineficient i amenaça d’endur-se per davant tota la zona Euro, amb la seva incapacitat per fer reformes a fons, amb les seves inversions en infraestructures deficitàries, amb el seu marc laboral ineficient, el amb el seu fracàs escolar, amb la morositat, amb el forat bancari, amb el seu nivell de desconfiança dels mercats, amb la seva inseguretat jurídica i la seva manca de justícia eficient, amb la seva burocràcia excessiva i la seva inspecció fiscal arbitrària… I Europa vol estats que funcionin. Per tant, comprèn que els catalans vulguin saltar d’un vaixell que s’enfonsa. Acostumo a dir, una Catalunya nou estat d’Europa és la nostra contribució a la construcció europea i pot ser un exemple pels PIGS. De tots els països del sud d’Europa que no funcionen, Catalunya ja és un país més nòrdic, amb 4.000 multinacionals, indicadors d’excel·lència, vocació de capitalitat de Barcelona, amb creativitat, idees, que pot ser un model.
…
Espanya no reconeix els seus mals ni es deixa reformar. Nosaltres podem provocar la gran reforma estructural que Espanya necessita. Si Catalunya marxa d’Espanya, no podrà continuar fent trampes amb reformes cosmètiques que ho volen canviar tot perquè res canvií. I Espanya s’haurà de mirar al mirall de la seva pròpia debilitat i incompetència.
Què hem de dir, davant d’aquells que parlen d’una Catalunya fora de la UE, aïllada, amb aranzels, etc.?
Qui està empobrint, arruïnant i aïllant els catalans és l’estat espanyol i el centralisme del Gran Madrid que comparteixen PP i PSOE. Quan sento tot això de les pensions, de la PAC, si algú està amenaçant-ho són els grans partits que s’han tornat en el poder espanyol i que han estat insensibles a les demandes de Catalunya. Ara no ens poden acusar a nosaltres per voler saltar d’un país que s’enfonsa. Jo sempre distingeixo: Espanya és un gran país, però té un problema que són els milers d’alts funcionaris de Madrid que porten segles monopolitzant el poder, insensibles a qualsevol canvi polític, i que tenen capturats als dos grans partits espanyols. Només cal mirar al govern del PP, en teoria “pro business”, de 14 ministres, 11 són alts funcionaris!
…
A banda, les amenaces de boicot són infundades. Fa pocs dies sortia publicat a El Mundo que Espanya retirava les sancions al biodièsel argentí, imposades arran de l’afer Repsol. Si no poden prescindir del biodièsel argentí, encara menys poden prescindir de productes i serveis catalans. I pel que fa a les exportacions, si Catalunya ja és líder en exportacions sense corredor mediterrani, imagini’s amb aquest tren que seria el de la definitiva europeïtzació de Catalunya. O més ben dit, el de la definitiva desespanyolització.
Veurem una foto com la d’Escòcia?
Ja en parlarem! Espanya deu un bilió d’euros, entre públic i privat. I, a més, aquest dineral amb una moneda que no emet. Per tant, si necessita 500.0000.000 d’euros que només se li poden prestar des d’Europa, sinó té cap credibilitat i confiança des d’Europa, no podrà vetar masses coses…
Però veu possible Rajoy acceptant un referèndum a Catalunya?
David Cameron té una frase boníssima: “Els escocesos van votar i elegir per majoria absoluta un partit que vol fer un referèndum i jo dono aquest referèndum”. I això marca un precedent brutal a la UE de respecte i de democràcia. El President Mas diu que hi haurà consulta amb la legalitat espanyola o catalana, emparada en el dret internacional. I en darrer terme sempre queda una declaració de sobirania des del Parlament, que és el cas de Kosovo. Per cert, no és casual que el dimecres passat el Comissari d’Ampliació de la UE obrís negociacions amb Kosovo de cara a la seva incorporació.
On hem de buscar els reconeixements internacionals?
Europa diu: “El dia que feu alguna cosa, ja ens avisareu”. La carpeta catalana deixarà de tenir un nom escrit en llapis i passarà a tenir-lo en bolígraf el dia que el Parlament de Catalunya hagi fet alguna cosa. Ara tenim una pre carpeta, un esborrany. Però la carpeta catalana, amb segell de la UE i que mobilitzarà tota la diplomàcia, es posarà en marxa el dia que es faci un pas endavant.
No s’atreveix a dir quins països seran més sensibles?
No en tenim precedents, però el Comissari Kallas diu que a Estònia van proclamar la independència al Parlament, envoltats pels tancs russos i els van trucar la Thatcher i el Mitterand amenaçant-los que no entrarien mai a la UE… I ara hi són. Hi són perquè van aguantar forts perquè volien saltar d’un vaixell que s’enfonsava. El primer país que els va reconèixer va ser Islàndia. No era pas una gran potència, però després van venir Noruega, Suècia, Dinamarca… Però penso que en cas de Catalunya això no passaria, està ja integrada a Europa.
Dos dels temes que com el corredor mediterrani o el català a Europa, com queden?
Amb el corredor mediterrani vam aconseguir una gran victòria l’octubre de l’any passat, amb el mapa de la Comissió Europea que portava el corredor fins Algesires – en contra del parer espanyol – i eliminava el corredor central dels Pirineus, pintat durant el mandat Aznar per sobre de qualsevol altre. Ara tenim la votació a la Comissió de Transports i després al Plenari. PP i PSOE han presentat esmenes per pintar el corredor central pel Pirineu aragonès. Tindrem una altra derrota espanyola en aquest aspecte. I d’aquí al Consell, on en una votació informal ja surten 26 països a favor i un no, Espanya. I pel que fa al català, tenim els dos vicepresidents espanyols Vidal-Quadras, del PP, i Martínez Martínez, del PSOE, en contra, però en canvi Martin Schulz està a favor del català. Europa, en tots dos casos, per nosaltres és el camp amic. Els espanyols estan nerviosos i, en canvi, veig molta comprensió pel que passa a Catalunya entre els col·legues europeus.
Quin és el millor escenari postelectoral per encarar aquest camí cap a l’estat propi?
Per mi, el millor seria que PP i PSOE baixessin i els tres partits que van votar a favor del dret a decidir pugessin. A més, m’agradaria que el President Mas quedés molt reforçat, perquè la seva és una aposta personal en certa manera. Això és el que mirarà Europa, si la manifestació és la majoria del poble. Per això és molt important una participació massiva, i per això estic dient a tots els catalans que viuen fora que vinguin a votar físicament a Catalunya perquè l’interès que pot tenir la diplomàcia espanyola en facilitar el vot dels ciutadans catalans a l’estranger ja es pot imaginar quin és… Necessitem tots els vots.
Un dels trets més destacats de la legislatura europea, pel que fa als eurodiputats catalans, és la bona entesa amb Oriol Junqueras i Raúl Romeva. És un presagi per altres escenaris?
Jo he tingut la sort d’haver estudiat amb l’Oriol Junqueras, amb qui érem companys a la FNEC, i de trobar en Raül Romeva, una persona flexible i gens dogmàtica, un gran treballador, amb molta experiència i un gran prestigi. Amb ells hem dit “encara no som un país normal” però treballem com fan els danesos, que quan tenen un tema de país van tots junts. Molta gent em felicita per anar junts en els grans temes de país, a nivell europeu. A més, totes les iniciatives les hem obert a la resta d’eurodiputats catalans. I vull recordar que el Nadal d’aquest any vam presentar una pregunta, amb diputats del PP i del PSC com Santi Fisas, Maria Badia i Raimon Obiols, en favor de que la Generalitat gestionés directament els fons de cohesió. Hem estat tres, però d’altres vegades quatre, cinc o sis. Si ens creiem que Catalunya és un país, en els grans temes hem d’anar a la una. I qui té interès en passar dretes i esquerres per davant dels consensos mínims nacionals no juga a favor de Catalunya sinó que defensa l’statu quo actual.
Aquest any és el centenari de Joan Sales, un autor que vostè coneix i estima. Que ens en pot dir?
Joan Sales és un company de vida. El vaig descobrir fa molts anys, gràcies al Grup d’Estudis Nacionalistes i, juntament amb Màrius Torres, m’acompanya des de fa molts anys. Un llibre és com un amic. Hi ha llargues temporades que no el veus, després en tens necessitat i hi tornes. Un llibre és un amic que sempre hi és, no falla mai. A Sales sempre hi trobes sempre coses noves i rellegir-lo cada cinc anys és com llegir-lo de nou perquè redescobreixes coses noves. Me l’enduria a una illa deserta. Pel que fa a les poesies de Màrius Torres, editades per primera vegada per Joan Sales, les he regalat a Jean-Claude Trichet, a Maria Draghi i a diferents comissaris.
