Ara que ja se sap que el 9 de novembre podrem votar en un “procés participatiu” (?) que aixeca poques passions, s’obre un període d’incertesa i d’un cert desànim. Però s’han posat en marxa tantes energies perquè la votació es porti a terme que l’esforç del camí no serà balder. El procés cap al dret a decidir de Catalunya ha posat de manifest en pocs anys tot de mancances de l’Estat i de realitats amagades sota una catifa d’aparença democràtica. Només per revelar això, ja hauria pagat la pena. Però és que, a més, som molts els que pensem que, en un termini breu, i sobretot pel bloqueig estatal a qualsevol proposta catalana de votació, la independència es farà inevitable.
Quines són algunes de les lliçons del procés cap al dret a decidir?
1. N’hi ha que pateixen independència selectiva
Hem après, per exemple, que molts partidaris del dret a l’autodeterminació del Tibet, del Sàhara Occidental o de Palestina fan l’orni quan es tracta de casa nostra. Practiquen una solidaritat directament proporcional a la distància, que no s’exerceix quan es tracta d’actuar contra imposicions més subtils, però ben tangibles i properes. El cas dels intel·lectuals espanyols i de certes esquerres catalanes en són paradigmàtics.
2. Legalitat i legitimitat no són el mateix
Hem après també que les lleis van darrere de la pressió per canviar-les. I que no es pot brandar el marc de les lleis vigents per impedir que s’adaptin als anhels legítims de la ciutadania que conforma una minoria estructural. Com s’ha dit sovint, amb el respecte escrupolós a la llei, ni s’hauria produït la transició cap a la democràcia ni les dones haurien accedit al vot ni s’hauria abolit l’apartheid a Sud-àfrica. La dictadura, el vot només masculí i l’apartheid van ser perfectament legals fins que es va produir un canvi legislatiu.
3. La corrupció, fre a la independència
El cas Pujol ha posat de relleu de forma crua com té més importància el càstig a la dissidència política que la persecució del corrupte, ja que l’Estat va callar mentre Pujol va servir de dic de contenció a l’independentisme. Malgrat això, no cal esquinçar-se les vestidures: sense comptabilitzar el cas Pujol, l’índex de corrupció a Catalunya és el més baix de l’Estat (p. 27-41).
4. El Tribunal Constitucional (TC), tercera cambra legislativa
Per si no havia quedat clar amb la sentència que va laminar l’Estatut el 2010, per causa de la qual se’n van desactivar aspectes cabdals com la bilateralitat o el reconeixement (en un preàmbul!) del caràcter nacional de Catalunya, el TC no ha decebut les expectatives que hom hi havia dipositat i ha suspès la consulta no refrendària del 9 de novembre. El TC, presidit per Pérez de los Cobos, exmilitant del PP, es mostra com a tercera cambra legislativa que atura allò que s’hagi pogut colar per les escletxes mínimes que deixen les tenalles del Congrés i del Senat.
5. La unitat de la pàtria davant qualsevol altra consideració
Ho poden dir de forma més o menys amable, però el PP i el PSOE comparteixen almenys una creença respecte de la sobirania espanyola: és indivisible. Els falangistes ho diuen amb rima (“España una y no cincuenta y una”) i aquests dos partits, no. Però no dubten que Espanya no és una agregat de nacions ni és plurinacional ni res que s’hi assembli. El poble espanyol, el país, la nació i l’Estat són la mateixa cosa.
6. Què és la baixa qualitat democràtica?
La democràcia espanyola va tenir fa mesos una oportunitat magnífica de mostrar fins a quin punt considera madurs els ciutadans: amb l’abdicació del rei Joan Carles I. I bé? Es va mostrar incapaç de confiar als ciutadans l’elecció sobre la forma de l’Estat. El PSOE va tancar files amb el PP i no va haver-hi ni un indici de debat (si no és que tenim en compte la invitació de Pere Navarro, mesos abans, que el monarca espanyol abdiqués.)
7. Democràcia a l’espanyola
En una torsió del llenguatge difícil de concebre, se’ns ha fet passar el bou de la imposició per la bèstia grossa de la democràcia. Se’ns diu i se’ns repeteix que no hi ha democràcia fora de la llei, que llei i legitimitat són el mateix i que votar és antidemocràtic. Un exercici de sofisme o de cinisme, una ratera, una roda de hàmster que equipara una votació en una consulta amb un acte antidemocràtic, quan la majoria de referèndums d’autodeterminació s’han convocat (i celebrat!) de forma unilateral.
8. El valor de la unitat. Pensament únic versus raó d’Estat
Una de les poques fortaleses dels catalans davant l’Estat han sigut les diferents mostres d’unitat d’acció. La del Parlament, amb una majoria més àmplia que l’escocesa a favor que se celebrés una consulta (53% a Escòcia, 66% a Catalunya). La dels partits, amb fotos inversemblants que unien la CUP amb UDC. La dels 900 ajuntaments que van aprovar una moció de l’AMI i 800 alcaldes aplegats a la Generalitat. La unitat d’Òmnium i l’Assemblea Nacional Catalana. També en aquest aspecte se’ns ha revelat el doble llenguatge de la premsa que domina el panorama mediàtic espanyol: si a Catalunya hi ha unitat, és perquè estem adoctrinats i hi impera el pensament únic; si a Espanya tots els partits van a una contra els interessos catalans, es fa en nom de la responsabilitat i la raó d’Estat.
9. Dignitat
Com va respondre en Sobraqués sobre els papers de Salamanca, la dignitat no té preu, no és quantificable. Se’ns ha dit de tot menys guapos sense que l’insult tingui conseqüències de cap tipus. Ni tan sols la reiteració de l’insult “nazi”, que banalitza el nazisme, per part d’aquells que són hereus ideològics o biològics de la dictadura feixista del Caudillo.
10. Hem après a construir
Totes les enquestes mostren que l’unionisme és sobretot sentimental (“no vull que es trenqui Espanya”) mentre que el sobiranisme és més enraonat (“podrem pagar millors pensions perquè a Catalunya hi ha menys atur i els sous són més alts”). En una democràcia avançada, la solució passaria per les urnes. Ja hem vist que el 9-N Espanya ha preferit l’àrida imposició que no soluciona res, com és sabut arreu i publica fins i tot en un editorial The New York Times (13 d’octubre de 2014). Però la desactivació de la consulta és només un moviment més en un escaquer amb moltes peces en joc. A hores d’ara, qui cregui que els anhels de llibertat del país s’han desactivat és que no entén o no vol entendre res.
