Moments, llocs, instants, mirades, sensacions… Tots tenim records a la vida en aquest sentit i alguns d’ells es fan eterns, per sempre, passi el que passi ni que les situacions canviïn perquè aquell moment era, va ser i això queda, hi és.
Aquell record de la primera mirada, d’aquell somriure que queda permanent i no te n’adones, aquell cercar el contacte ni que sigui tocant suau la seva espatlla, el seu braç… És aquella sensació de saber que has trobat una persona extraordinària per fer camí junts, que et fa tocar el cel, una estona de cel.
Moments… La vida són moments i el nostre aprenentatge consisteix en saber-los trobar i gaudir dels bons, viure’ls, fer-los eterns i que no passin. Que bonic seria recordar això sempre i no equivocar-nos, ser-ne conscients i mantenir-ho, però no sempre és així…
No sabem ni com ni quan ni perquè però també n’hi ha d’altres de moments i no són com aquests. Som humans i ens equivoquem, errem, ens envaeix la boira i la foscor, no sabem el que estem fent, i com si fóssim en Darth Vader caiem al costat fosc i, de cop i volta, tot el bo desapareix, la gent maca també hi caiem en un pou autodestructiu del que costa molt sortir-ne i més si estem o ens sentim ben sols.
No hem estat conscients ni de la nostra pròpia existència, ens desconeixem a nosaltres mateixos i aquell Jo nostre que no voldríem tenir, surt i, ens agradi o no, a vegades sobreviu més temps del que hauria i suplanta el nostre Jo més ideal, el que volem ser, el que no hauríem d’haver deixat mai de ser i el Jo fosc fa que no ens vulguem ni a nosaltres mateixos. Com hem d’estimar llavors si no ens estimem ni a nosaltres? Destrucció és la paraula.
I ens hem equivocat, no hem recordat el nostre particular 12712, la nostra Operació Moonlife ni la persona fantàstica que teníem al nostre costat que ens donava la vida ni la gent meravellosa que estava per nosaltres sempre ni que no ho semblés i hem perdut aquell somni tots plegats.
Però cal anar mirant endavant sempre, ser positiu, mirar de fer les coses bé, anar tornant a la llum, riure i ser feliç gaudint de les petites coses, dels petits detalls que sempre estan, sumant i desitjant la felicitat a la gent que ens estimem perquè aquella persona segueix estant amb nosaltres, sempre estarà ni que ara els camins a fer no siguin del tot coincidents.
Per a mi sempre serà una data màgica i quan el dia arriba, quan ens acostem al 12 de juliol, sempre apareix en mi un somriure amb un record ben especial cap a aquella persona que estimo i estimaré sempre perquè hi ha moltes maneres d’estimar i, sense cap dubte, val la pena fer-ho.
No sóc de jocs d’atzar però enguany de ben segur jugaré el 12712 en alguna ocasió, no el jugava perquè la sort ja la tenia amb mi en tenir aquella persona fantàstica al meu costat, ara potser la sort del 12712 seguirà en l’atzar, com l’atzar d’haver-nos trobat.
Gràcies per tot! Sempre present, un petó molt especial!
