Ha estat proclamada la llibertat de Catalunya, en un moment que ha fet propici greus vicissituds de la política general espanyola. Però ara aquesta llibertat cal consolidar-la. La història no acredita sempre el seny polític dels catalans. I les nostres mateixes discòrdies recents potser tenen bona part de culpa en la determinació de la gravetat extrema de l’hora present. Doncs bé, si ara els catalans de tota condició i de tot estament no sabem mostrar-nos units, absolutament unànimes en la defensa de la llibertat de la nostra terra, dins la Federació de pobles hispànics, és possible que deixem escrit, en aquesta data memorable, un nou episodi dels més tristos, dels més desoladors de la nostra història. La sent prou intensament, prou vivament, aquesta responsabilitat gravíssima l’actual generació catalana, els homes d’aquest país dels nostres amors que vivim aquests instants d’arborada febre?
El sentiment patriòtic és un dels més nobles i dignificadors. Quan aquest s’ofereix pur, sencer, no entelat ni minvat per petites passions, rancúnies personals, enveges, obra prodigis. I és perquè patriotisme vol dir, purament i simplement, amor a la pàtria; i ja sabem que l’amor crea i edifica, mentre que els odis i els personalismes intransigents no poder fer sinó destruir. Poques vegades, tot al llarg de l’existència del nostre poble, un patriotisme viu i abnegat ens ha estat més necessari. En ben comptades ocasions haurà estat, com en la present, la sort de Catalunya en les nostres pròpies mans. Si hi hagués uns catalans, qualssevol que fossin, per culpa dels quals aquesta ocasió fos deploradament perduda, damunt d’ells cauria l’anatema de tota la nostra raça. Sentim-nos, doncs, en aquests instants solemnes, veritablement decisius, fèrvidament patriotes, netament catalans. Posant-nos tots la mà al pit, trèmuls de l’emoció de l’hora, disposem-nos a mostrar-nos a l’altura, en la forma que convingui, de les presents circumstàncies, prenent per lema aquella dita de l’immortal patriota irlandès, el gran O´Connell: “Ni feblesa, ni delicte”
Editorial El Matí, 16 d’abril de 1931 (probablement escrita per Josep Maria Capdevila)
