Ja sé que en aquella època els Estats d’Europa es batien en guerres permanents per ampliar les zones d’influència o neutralitzar les dels veïns.
Eren, emperò, guerres d’exèrcits contra exèrcits. Jo no sóc historiador, però crec no equivocar-me, si afirmo que la Guerra de Successió va ser la primera gran Guerra d’Ocupació, d’exèrcits poderosos contra un poble. Avui sense cap dubte, Felip V i els seus capitostos serien jutjats pel Tribunal Internacional de l’Haya.
Felip V va actuar com ho està fent el líder de Síria, enviant tropes i exèrcits contra del seu poble, en tant que ho va fer després d’haver-se assegurat el Tron Espanyol, amb la complicitat i col·laboració dels poderosos de Castella, que no varen trigar ni un pensament a posar-se al seu costat, traïnt el seu Rei que havia de ser l’Arxiduc d’Austria: Finalment l’Estat Unitari seria possible, però, per les armes.
Els dies 3, 4 i 5 de setembre del 1713 un exèrcit de 5000 homes va entrar a sang i foc a Terrassa, varen cremar 150 cases (1/3 de la població) i varen assassinar una vintena de persones representatives de la ciutat.
Els fets de Barcelona són prou coneguts. La ciutat va caure un any després d’haver passat tot el País pel foc i les armes, contra pobles i vilatans. Si, doncs, això és així, què esperem a portar-ho als Tribunals Internacionals perquè condemnin aquests fets i obliguin l’estat Espanyol a condemnar-los? No diuen que els crims contra la Humanitat no prescriuen? En quin llibre d’Història d’Espanya hi consta aquesta definició i condemna? No tenim prou advocats capacitats per denunciar la guerra de Successió als Tribunals Internacionals per crims de guerra? No hi ha successors dels autors d’aquells fets que en cap cas els han condemnat?
De guerres n’hi ha hagut sempre, però la del 1714 va tenir aquest caràcter tan macabre de lluitar contra el poble, immolar-l’ho, homiliar-l’ho, amb voluntat inequívoca de genocidi.
La Transició no havia de representar la voluntat de tots i tothom de, deixant constància dels fets, mirar de superar-los amb acords i participació de tothom?
La Reforma previsiblement tan difícil de la Constitució i tan fàcilment i barroerament modificada trenca una vegada més amb el Pacte Constitucional del 1977. Què esperem doncs a dir que no juguem?. Una Comissió d’Experts amb finançament popular podria presentar la denúncia als Tribunals Internacionals, penso.
O és un disbarat això que dic i proposo?
De dificultats sempre en tindrem i les superarem. Però d’alguna manera, mentrestant, hauríem d’acabar amb aquest orgull dels espanyols i de les Institucions que els representen que no només se’t volen anar menjant, sinó que a més tenen el convenciment que, essent tu el diable, ells ho fan per dret diví.
