Corria el mes de gener del 2001 quan de sobte va saltar als mitjans de comunicació la notícia que desenes de persones migrants havien entrat en algunes esglésies de Barcelona amb la intenció de tancar-s’hi fins que no s’atenguessin les seves reivindicacions. El tombant de segle va coincidir amb l’entrada a l’estat espanyol de moltes persones atretes per l’empenta que l’economia havia experimentat durant els 90. Sectors com el turisme o la construcció necessitaven mà d’obra que una demografia limitada com la catalana i l’espanyola no podia proveir.
En aquell moment, l’estat espanyol era un dels que més entrades registrava, molt per sobre que la mitjana europea. A Catalunya un volum d’immigració semblant no es veia des dels moviments migratoris, en aquest cas intraestatals, dels anys 60. Es notava sobretot en alguns barris i pobles on passaven d’una presència migratòria gairebé simbòlica a percentatges de població estrangera superiors als 5%. En aquell moment la migració era sobretot masculina i amb una presència subsahariana, magrebina i pakistanesa (sobretot a Barcelona) molt majoritària.
Encara que en aquell moment les vies legals no estaven del tot tancades, com ho són ara, moltes de les persones que havien entrat ho havien fet de manera irregular, el que limitava les seves possibilitats tan laborals com d’accés a drets. A més, l’any 2000 s’havia aprovat una nova Llei d’estrangeria que suprimia la regularització al cap de dos anys d’estada al país, i eliminava la possibilitat de recórrer la denegació de visats, possibilitant l’expulsió ràpida dels irregulars. Tot això va motivar que les persones s’organitzessin, i en un acte de gran repercussió mediàtica, es tanquessin en algunes esglésies, potser la més coneguda per la seva centralitat, l’Església del Pi de Barcelona, que tenia en aquell moment com a rector a Mn. Vidal Aunós.
Que les tancades fossin en esglésies no era anecdòtic. Les esglésies sempre han estat reivindicades com a llocs de protecció i salvaguarda de drets, davant els abusos del poder. El Papa Francesc ha insistit molt en aquesta funció, i així ho segueixen practicant moltes parròquies, que continuen sent autèntics refugis o hospitals de campanya per persones en situació de vulnerabilitat.
Passats 20 anys estem igual o pitjor. La Llei d’estrangeria no només segueix vigent sinó que sempre està amenaçada d’interpretacions més restrictives, i les “vies legals i segures” estan tancades, tot i que seguim necessitant de persones que cobreixin la part baixa de la nostra piràmide demogràfica. La memòria de les tancades ens recorda que no podem girar-nos d’esquena a aquesta realitat, i que com diria Mn Vidal Aunós “la llei de l’evangeli” ens obliga a vegades a plantar-nos davant lleis injustes: lleis injustes que mantenen a moltes persones sense drets o tancades en centres d’internament.
