(Article publicat fa 2 anys, a l’Avui, en motiu del vintè aniversari de mort del senyor Trias Fargas)
Tenia vint-i-un anys. Va ser l’única vegada en la meva vida que he fet d’interventor d’un partit polític. De fet, més que d’un partit ho era d’un home a qui admirava per la seva ironia, el seu catalanisme, el seu pensament liberal i un discurs que em sonava diferent dels altres. Venia de l’Esquerra Democràtica de Catalunya, un partit que es va coalitzar amb Convergència i el PSC Reagrupament en les primeres eleccions democràtiques per formar el Pacte Democràtic per Catalunya. Aquell Pacte em parlava d’un país que era el meu. I per si no fos prou, aquella imatge com d’anglès trasplantat d’Oxford al passeig de Gràcia sense interrupcions, era irresistible per a un anglòfil confés com jo. Sí, quan el senyor Ramon Trias Fargas es va presentar a les eleccions de 1983 per a l’alcaldia de Barcelona no vaig dubtar ni un instant que era el meu candidat.
Han passat vint-i-cinc anys des d’aleshores, i vint des que va morir, en aquell míting a Ocata. Coneixent el nostre país, el temps just perquè ens en anéssim oblidant per sempre. Però l’any passat va retornar amb tota la contundència. L’amic Jordi Amat va ser-ne el culpable. Una excel·lent biografia d’un excel·lent polític. Escrita, crec, amb la mateixa admiració -i passió- que compartim per algú que no va renunciar mai al seu compromís, que no va vacil·lar mai a l’hora de triar entre càrrec o servei, que no va abaixar mai el cap davant de ningú si del que es tractava era de defensar unes idees que creia justes, que no va renunciar mai a la plenitud nacional del seu país. Fins acceptant el tint federal amb què Jordi descriu el personatge, sempre em va donar la impressió que era molt més que això, que Trias era un català que el mateix desig de llibertat que traspuava el seu pensament el volia per a la seva pàtria.
El doctor Trueta, sogre de Trias, va dir en una ocasió: “Ara i sempre estic al servei de la terra”. I ja molt malalt, quan l’honoraren amb el doctorat honoris causa, va deixar anar una altra frase que m’ha acompanyat molt aquests darrers mesos i en la qual penso sovint: “La llibertat ha estat consubstancial a la meva vida”. Així és com jo veig Trias Fargas: un home que va saber concretar aquesta idea tan difícil -i confusa- de pàtria en servei al país i que no va cedir mai ni un centímetre en la seva defensa de la llibertat gràcies a un estricte compliment ètic, i democràtic, de conducta política.
En Jordi Amat n’ha dit recentment: “Tornaran els Trias? Oblidar-los ens fa menys exigents amb el present, recordar-los ens dignifica”. Bravo, Jordi! No es podia dir millor: recordar Trias Fargas avui és exigir més compromís, més servei, més honorabilitat; és, senzillament, posar la llibertat individual i col·lectiva en el centre de les nostres vides i del debat públic.
Dignifiquem-nos, doncs, i recordem-lo:
“Tingueu la humilitat de la saviesa.
Tingueu el coratge de la justícia.
Tingueu la fe del patriotisme.
Tingueu la generositat que mereix la victòria”
