Arran el proper dia 28 -quan hem de triar entre diversos candidats al Parlament i conseqüentment el futur President de la Generalitat- crec que és convenient abordar el tema de l’esperit de servei en la política i en general.
Els grans homes de totes les èpoques insisteixen en aquest esperit pel que fa a la plenitud d’un governant, d’un dirigent, un cap de família. Jesús afirmà: “Jo sóc enmig de vosaltres com el qui serveix” (Lc 22,27)…“el Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom” (Mt 20,28). Mots exemples d’homes i dones il·lustres podríem proposar-nos per deixar ben palès que, en gran part, la pau i el benestar d’un país es construeix des de l’esperit de servei dels governants. Com tot esperit servicial ha de néixer de l’estimació envers els qui ens acompanyen en la vida per portar aquest món cap a la seva plenitud; i podríem al·ludir a les desgràcies i als malastres que dominen el món com a conseqüència de manca d’aquest esperit i de pau social com a conseqüència: la pau serà sempre i només fruit de la justícia, la llibertat i l’amor.
Per això totes les activitats polítiques haurien d’abeurar en aquestes deus esmentades; l’amor, la pau i la llibertat haurien d’amarar el just sentit de servei, sense pensar que ells -els governants- estan fent quelcom d’extraordinari.
Tota pau -la familiar, la professional i la social- en el món actual polític, econòmic, etc. es troba com enrevessada. S’haurien de gaudir d’aquest esperit d’entrega arreu de la societat; i els polítics s’haurien d’oblidar sobretot de buscar honors, aplaudiments, llagoteries, fotografies per emmarcar, dàdives bastardes, falses lloances o glòries humanes fugisseres. Els antics afirmaven allò del “nolentes quaerimus” -“busquem per als càrrecs de govern aquells que no els ambicionen; els qui no volen figurar”-. Ho deien en referir-se a l’hora de fer alguns nomenaments per a càrrecs de responsabilitat. És aquesta intencionalitat la que trobem en Agustí d’Hipona quan indica com s’ha d’exercir la funció de servei: “Non tam praeesse quam prodesse”: és a dir “no tant manant o presidint com més aviat servint, essent útil”.
El polític també en la seva tasca de servei ha de ser un home vigilant, per veure de lluny allò que s’acosta i exercir així una mena de providència o pre-vidència. S’haurà de carregar sobre les espatlles i sobre el cor la difícil feina de resoldre els problemes que poden presentar-se. No s’haurà de deixar emportar per l’anhel de poder, ni per les ànsies de popularitat; ni buscar tampoc els possibles afalacs o la recerca de quedar sempre bé o ben “maco”. Per sevir ha de viure l’atenció amb tots; ser savi, discret, enèrgic i esforçat en el treball; procurar fer-ho tot amb tenacitat, imaginació, valentia, rectitud i competència…S’haurà de rodejar dels “millors”, en els diversos sentits que pot tenir aquesta paraula. Els bons governants busquen com a col·laboradors els més ben preparats, els més estudiosos, els que no tremolen quan han de decidir el que cal, els més honrats, els més patriotes, els més moralment rectes, els més constants, els que millor entenen el Bé Comú. Només així podran servir el poble que els ha estat confiat i podran assolir aquella serena pau que tothom desitja, d’acord amb una exigent justícia i una vertadera llibertat.
Com se serveix des de la política o des d’un càrrec públic ? Prenent plenament totes les responsabilitats pròpies de les funcions encarregades i acceptades; assumint el repte per tal de millorar totes les lleis que afecten el benestar familiar, el progrés cultural i educacional, la transparència en l’ús dels mitjans econòmics, la capacitat científica en les universitats, la seguretat pública, l’ocupació i creació de llocs de treball a través d’una bona estimulació empresarial…Com assegurava algú aquestes responsabilitats són de tots, però “han d’anar de dalt a baix”. Els governants serveixen “servint”, “donant exemple” i “sent els primers en complir els deures ciutadans”. “Nolentes quaerimus…”
Es pot “servir”, des de qualsevol càrrec, però quan un veu com alguns accepten, tan tranquils, la corrupció, la mentida, la hipocresia, la discriminació, el partidisme,…com a mitjans normals de govern…; quan un governa des del ressentiment o el prejudici; quan observem no se serveix perquè no s’escolta el poble sobirà; quan es decideixen qüestions importants sense tenir les dades convenients; quan hi ha una supina ignorància del que exigeix el benestar de tots; quan no es tenen, per negligència, les capacitats necessàries per complir amb el càrrec…, aleshores el poble s’hauria d’aixecar i prohibir que governessin els incompetents. Podríem adreçar-nos a molts, dient-los: feu-vos-ho ben mirar !
