Amics, amigues,
Com que el meu cap no dona per a més, tan sols us explicaré la meva breu i frustrada escapada d’aquesta setmana. Així que si no us interessa ja podeu tancar o esborrar aquesta carta. D’entrada, us avanço que l’escric perquè aquest és el millor tractament que m’he descobert quan no les tinc totes o quan me n’aniria al llit a les 10 de la nit. Avui (per vosaltres ahir) he dormit massa durant el dia i no tinc son, però estic fluix. “Prou de mandangues!”, direu. “Comença o ves-te’n al llit! Doncs començo i quan me’n cansi acabaré.
“El temps” no perjudica la salut
Amb la Montse portàvem uns dies pendents de les previsions meteorològiques per fer una escapada a Andorra i poder compartir almenys un cap de setmana amb els nostres fills i nets. Fa pocs dies em retreien que fa més de dos anys que no hi pugem; a mi no em semblava tant, però m’haig de refiar més de la seva memòria. Jo, com que no em veig amb cor d’anar-hi, ja no d’una tirada, sinó tan sols en un dia -com havíem fet les dues darreres vegades-, em proposava de sojornar en algun lloc tranquil de la Cerdanya, que ve de passada. Fa no sé quants anys ho vam fer a Prullans i la darrera vegada a Santa Maria de Talló. Vam descansar i conèixer racons molt bonics de la Cerdanya. Aquesta vegada el lloc de sojorn escollit era Olopte, a la vall Tova, per on discorre el riu Duran que desemboca al Segre, prop d’Isòvol. Tota la tria feta per Internet, consultant mapes i cercant un lloc tranquil per passar-hi vint-i-quatre hores.
Dimecres vam veure que les previsions per dijous eren bones. Sabíem que faria fred, però això no ens importava. El que ens preocupava era trobar neu a les carreteres perquè l’experiència ens ha ensenyat que d’anar en cotxe per la neu o el gel no és el nostre fort i… la meva dona i jo sumem més de 153 anys. No estem per posar cadenes i, per no caure en la temptació, ni les vam agafar, unes que vam comprar fa anys i que estan per estrenar.
Calia, però, aprofitar el dia. A mi em feia il·lusió passar per Das perquè, com a fidel seguidor del temps després dels telenotícies de TV3, era el lloc que donava les temperatures més baixes de Catalunya. Us haig de confessar que “El temps” és l’espai que més m’agrada de la tele, m’agrada saber el temps que farà l’endemà i els següents dies. Preparar la roba més adient per l’endemà, com m’haig de calçar i si hauré de portar bastó o paraigües, que també fa les funcions del bastó. “El temps”, que té molt bons presentadors i presentadores, a banda d’ensenyar-nos les desgràcies causades per les pluges que s’ho enduen tot, erupcions volcàniques, terratrèmols i altres fenòmens naturals devastadors, no ens dona res de política de la d’ara (!): violència masclista, accidents mortals, ni el drama de les migracions (que convé conèixer per actuar). Quan surten el Trump o l’Arrimadas, miro el diari, el mòbil o me’n vaig a fer pipí. “El temps” és l’informatiu que hauríem de veure tots; és el que menys perjudica la salut.
Carretera i manta
Doncs bé, dijous al matí vam agafar carretera i manta i vam enfilar, sortint per la Meridiana, cap a la C-58, Manresa, la C-16 o eix del Llobregat. Parada a Gironella, cafè amb llet i a estirar una mica les cames. Berga amb Queralt al damunt, era un dia clar. Cercs amb l’embassament de la Baells ple que donava gust; tenim una bona anyada d’aigua. Guardiola, Bagà i cap amunt fins entrar al Túnel del Cadí; bona obra! Encara ara, avançada la tardor, les faldes del Cadí-Moixeró presenten aquelles pinzellades de tardor tan acolorides i amb tantes fulles grogues d’arbres i arbusts que no cal penjar-hi llaços: la natura ens els posa. Encara que sovint, en aquest recorregut, cal reconèixer la gosadia dels escaladors que hi han deixat penjant llaços enormes i pancartes per la llibertat del presos polítics o inscripcions a favor de la República. Et sents a casa i amb els teus. Catalunya és gran i a cada racó hi ha un munt de patriotes.
A la sortida del túnel, cerquem la carretera que ens ha de dur a Das! Ens emboliquem una mica per Riu de Cerdanya però, amb unes curtes giragonses, trobem el camí. Passem per Urús i, després de donar totes les voltes possibles a Das, m’oblido de fer-me la foto davant el rètol de l’entrada al poble. Tan se val, ja hi he estat. El lloc de les mínimes. Quan el Molina en parli pensaré: jo ja hi he estat. Volíem arribar a Olopte a l’hora de dinar perquè jo, tot seguit, faig la irrenunciable migdiada. Érem els únics hostes d’aquell dia a l’hotel rural Cal Felipet, d’onze habitacions, situat al bell mig del poble, encara que has de deixar el cotxe a la plaça Major, d’on pots arribar a cal Felipet per un carreró pendent que no té més de vint metres. Un lloc molt agradable. Una casa de poble reformada amb gust i amb unes vistes a les muntanyes nevades i a l’extrem del poble on hi ha una bella església del romànic pirinenc-ceretà. Érem la Montse i jo sols i vam poder dinar a primera línia de cara a aquell panorama de vall multicolor i muntanyes nevades.
A la migdiada no vaig poder agafar el son, malgrat que ens van donar la millor habitació per superfície i per vistes, sota teulada, amb un sostre aguantat per unes bigues que eren senzillament troncs d’arbres als que se’ls havia pelat l’escorça. Ens aixoplugàvem en una autèntica casa de l’Alta Cerdanya amb totes les comoditats. I, allí, la Judit i l’Albert, els hostalers, només estaven per nosaltres amb una amabilitat natural. A sobre, coneixien Llerona perquè havien viscut uns quants anys a l’Ametlla del Vallès. L’Albert ens va encendre la llar de foc i l’ambient, si era càlid per l’acolliment, era ho era també per la temperatura que, a aquelles alçades de l’any, s’agraïa molt.
Havíem d’acabar d’aprofitar el dia, que ara és curt. Després d’una curta migdiada d’insomni, ens vam dirigir cap al nord, on hi ha el poble de Meranges, que vam travessar amb la idea d’apropar-nos al refugi de Malniu, a 2.130 m d’alçada i des de on van, els que caminen, fins als llacs de Malniu. Vam pujar en cotxe fins on vam poder, perquè el dia començava a deixar anar cada vegada menys llum i la carretera estava una mica atrotinada. Parant en un lloc que devia estar a menys d’un quilòmetre del refugi de Malniu, vam caminar uns metres fins a la punta d’un mirador natural des d’on es veien nombroses muntanyes nevades tot al nostre voltant.
Teníem neu als costats i, dessota, avets i més avets arreu. Una tènue llum de capvespre encara ens deixava veure la immensitat de la Cerdanya que teníem als peus, les muntanyes nevades d’enfront, la Molina i Masella. Darrere i al costats, més muntanyes blanques. Ens trobàvem com en un punt privilegiat d’aquesta terra que, entre el núvols esqueixats, començava deixar entreveure una lluna plena que acabava de donar una sensació de màgia plaent a l’entorn. Si no hagués estat pel fred i la prudència d’uns ancians, ens hi hauríem quedat allí hores i més hores esperant que la lluna il·lumines els lloms de les muntades nevades. Al fons, a l’altra banda de la vall, unes lluernes menudes ens descobrien els pobles d’Alp, Das i Urús, que potser ja es preparaven per aixoplugar els seus veïns de la vesprada. Un paisatge de capvespre immens que no deturava l’admiració d’una parella que superava els 153 anys. Mitja volta i avall per descórrer aquell camí intransitat i amb algun revolt amb neu glaçada que la meva esposa va salvar com una experta conductora sobre gel. Vam tornar a creuar, de tornada, Meranges i vam agafar, com uns experts, una carretereta que ens va fer de drecera fins a Olopte.
De Suso de Toro a la nit del lloro
Ben de nit vam arribar a cal Felipet i tot just eren quarts de set. La llar de foc escalfava la zona d’estar i una còmoda butaca darrere la qual hi havia un flexo amb una punta de llum que convidava a llegir. Així que vaig anar a l’habitació a cercar el llibre de torn i les ulleres de prop i allí em vaig estar llegint i gaudint fins a l’hora de sopar del llibre de Suso del Toro La Literatura des de dins. Tornar de la natura i llegir Suso del Toro tractant sobre literatura, lectura, escriptura, mots, escriptors i lectors, era com empalmar la màgia de la nit ceretana amb la màgia de les lletres, enmig d’una tranquil·litat que no es troba a les biblioteques.
El sopar no podia ser més adient: trinxat de la Cerdanya amb bacallà i samfaina, però una samfaina especial on es notava la textura i sabor dels vegetals. Asseguts davant els finestrals que donaven al paisatge del migdia, però que ara, de nit, només deixava contemplar l’església romànica del final del poble amb un campanar ben il·luminat que recordava la llum d’aquella lluna plena que li costava d’aixecar-se damunt les muntanyes blanques que ara s’havien d’endevinar. La màgia, però, seguia. L’endemà hauríem de sortir cap a Andorra i era qüestió d’anar a joc.
Poc em podia imaginar la nit que m’esperava. L’habitació em recordava la casa dels meus avis de Llerona. Bigues rústegues que feien pendent; per la finestreta es veia l’església encara il·luminada que semblava emmarcada en un quadrat que li anava a la mida. Defora un grau sota cero, però un edredó nòrdic t’abrigava més del que necessitaves. L’aire calent s’anava engegant i parant. Ja em vaig ficar al llit una mica nerviós i no sé el perquè. Havia gaudit d’un gran dia. Demà veuria el nets a Andorra. Dilluns tornaríem per Sant Llorenç de Morunys i hi sojornaríem per fer més suportable els quilòmetres de tornada.
Però no podia dormir. L’insomni em posava cada cop més nerviós. Em va començar a fer mal tot: l’esquena, la tendinitis del braç dret, unes punxades al ventre. Vaig començar a pensar que estàvem sols en aquella casa en un poble on no es veia ningú. Només s’havia quedat a dormir-hi l’Albert de l’hotel. L’angoixa anava en augment, no deixava dormir la meva dona. El ventilador de l’aire calent s’anava engegant i aturant. No hi va haver manera de desconnectar-lo pel sensor que hi havia a l’entrada. Quan estava parat estava impacient per quan s’engegaria; quan estava engegat esperava el moment que s’aturaria.
Em vaig prendre la dosi màxima de píndoles que em té establert el metge. No en vaig voler prendre ni una més. L’angoixa augmentava i jo me’n volia anar a casa. No era conscient que en aquelles circumstàncies d’hora, nit, perill i l’estat de la meva dona, a qui no l’havia deixat dormir, no era el més adequat per agafar el cotxe i tirar avall per aquells carreteres que ja devien estar glaçades. Vaig prendre’m un Paracetamol i em vaig anar mentalitzant que m’havia de tranquil·litzar i adormir-me. No sé quina hora devia ser quan ho vaig aconseguir, però l’endemà al matí (ahir pel lector) no vaig sentir el despertador ni a la meva dona quan es llevava. Ella va baixar a desdejunar i li van dir que jo em podia quedar allí fins quan volgués. Però quan ella va pujar per dir-m’ho jo em vaig anar llevant, dutxant i vestint-me. Era evident que me’n tornava cap a casa de dret i que pujaríem a Andorra a la primavera.
Andorra per primavera
Vaig esmorzar bé i em vaig refer una mica. Vam anar cap a Llerona d’una tirada. Jo volia estar a casa i ficar-me al meu llit. I així va acabar l’escapada frustrada. Havia de durar sis dies i va durar 24 hores; ben aprofitades, però amb un final decebedor. Per anar a Andorra havia deixat d’assistir a uns actes per als quals l’amic i gran poeta menorquí havia vingut a Barcelona. Estic molt fluix i no crec que estigui en condicions d’anar a Barcelona pel de demà (avui per vosaltres). Encara no sé, ja no hi comptava, si podré assistir als actes de la Festa de la Mongeta del Ganxet de Llerona que tant m’agrada. No sé el que he tingut i tinc, però el meu estat m’ha esguerrat moltes coses. Només em distreu i atrau l’escriptura. Acabo quan són les 2 de la matinada de dissabte. El cap em pesa, però estic més animat. Gràcies per la vostra paciència si és que heu arribat fins aquí.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
