Diumenge vaig anar-me’n a dormir moix, francament. Esperava veure onejar banderes amb el so de les notes verdianes de la marxa triomfal d’Aida. Esperava abraçades amb els ulls vidriosos a altes hores de la matinada en un punt indeterminat del Passeig de Gràcia. Glops de xampany a morro i càntics joiosos. I no.
Les dades que s’aporten per defensar la victòria independentista –que ho és, malgrat s’hagi posat en dubte- són totes en termes relatius. I el que necessitàvem era una victòria en termes absoluts, inqüestionable, que fos com un cop de puny sobre la taula o una bufetada ben sonora.
Calia una victòria que no deixés cap escletxa per on hi pogués passar la més microscòpica excusa, una victòria que permetés enterrar d’una vegada per totes el catalanisme i esborrar Espanya del nostre imaginari. Per contra, la majoria insuficient de Junts pel Sí i, sobretot, el no haver pogut superar el 50% dels vots favorables a la independència podrien permetre la continuïtat del processisme, mentre seguim dedicant anys de la nostra vida a defensar obvietats.
Torna a enrarir-se l’ambient. D’una banda hi ha el perill que la CUP, amb molts menys diputats que Junts pel Sí, vulgui tensar massa la corda. De l’altra, hi ha l’evidència que CDC anteposa els seus interessos a qualsevol altra cosa i, quan algú els contraria, comença el ball de bastons. La fúria convergent ja s’ha acarnissat contra la CUP -tal com ho va fer contra ERC abans- per gosar qüestionar la presidència de Mas. Hi ha molt mala llet i intolerància a la discrepància. “Mai no ha de morir tot un poble per un home sol”, deia Espriu. Mentrestant, les imputacions -que volien ser fintades, alhora que són completament arbitràries i injustes-, apareixen en el moment precís per generar confusió entre poble i home.
Si ho mirem tot amb perspectiva, tenim la certesa que anem avançant. Abans érem quatre gats. Ara tenim 72 diputats i la majoria de la població mobilitzada. Quan tornem a mirar enrere potser ens adonarem que encara estem millor. Però per mirar amb perspectiva un altre cop cal que passi temps i jo estic impacient i molt cremat amb tanta collonada i irresolució.
