La comunicació prenia tota la seva plenitud perquè en la nostra vulnerabilitat, érem acollits i reconeguts com una expressió única del Misteri del qual tots formem part.
Els seus ulls escoltaven i, en l’escolta, et reconeixia Algú potencialment infinit que podia, sense por a l’exclusió, mostrar-se en confiança.
Escoltar-lo era inspirar l’esperança d’un Nosaltres que et feia sentir l’aroma del perquè de tot plegat.
L’Arcadi era tot el que milers de persones han expressat aquests dies. Dos mesos en què ens ha convidat a posar la mà a la ferida i tots ens hi hem llençat de cap. Ens ha convidat a acomiadar-nos personalment d’ell, a mirar-lo als ulls per darrer cop i retornar-nos un cop més la pròpia imatge. Una cerimònia en vida per celebrar junts amb Ell que sols l’Amor venç la mort. Pura Resurrecció abans no ha marxat al Pare.
Cada missatge sobre el qual han reposat aquests seus ulls que escolten té un nom propi que cerca l’atenció d’una mare/pare per ser vist i reconegut únic i diferenciat.
Sí, l’Arcadi feia de mirall de la nostra admiració i et retornava la imatge amb el teu rostre. El que veus en mi, ets Tu, deia. I llençant la pilota a la meva teulada em deixava gustosament amorosida i enfeinada cercant la Llum de la coherència, el compromís amb els més febles, l’aventura de formar part d’un Misteri i el fracàs constant.
Quan l’Arcadi parlava, la comunitat humana es feia present i respiraves Confiança i Gratitud. Els darrers mesos d’aquest canvi d’època en nom de la COVID-19, he tingut la grandíssima sort de treballar a les escoles amb nens de 8 a 11 anys. Quan els preguntava per un exemple d’allò que els feia sentir BÉ, de seguida m’ho podien assenyalar: l’amic assegut al seu costat. El que més els satisfeia era veure que no anaven mal encaminats desitjant cuidar i ser cuidats, estimant “perquè sí” i sobretot Confiant en el company. Junts fèiem conscients la cura, la gratuïtat i la Confiança i veia com les respiracions s’amplificaven en sospirs de descans profund, d’única i veritable “casa”.
Un dia, en acabar, un nen se’m va acostar privadament i em va preguntar: Com es fa per confiar? Crec que és la pregunta sobre la qual podem bastir aquesta nova època. Com es fa?
Per començar, recordant el més gran acudit de la normalitat i no riure mai més. Ara que la llibertat humana viurà tancada rere pantalles i finestres, que porucs i mandrosos deixarem de posar el cos, la mort de l’Arcadi ens convida a abraçar el bastió de la seva Esperança en què sigui la qualitat humana qui orienti a la quantitat i ja no més a l’inrevés. Ja no més una època de canvis sinó un canvi d’època per prendre’ns seriosament el més gran acudit d’aquesta humanitat que mor, l’Amor.
*Foto: Marc Javierre
