Dues notícies recents demostren fins a quin punt les grans empreses tenen carta blanca per condicionar les nostres vides sense deixar-nos marge de maniobra. La primera és la que fa referència a les noves tarifes de la llum: mentre Endesa anuncia uns beneficis nets de 1.394 milions d’euros en l’exercici 2020, Iberdrola es vanta de guanyar-ne 3.611 i Naturgy es lucra amb 1.024 milions el mateix any, se’ns convida a posar rentadores i a planxar a altes hores de la nit per no incrementar excessivament la despesa energètica de les nostres llars. Les recomanacions han tingut el seu efecte i durant la primera matinada amb la nova tarifa elèctrica en vigor s’ha detectat un increment del consum en cada un dels trams horaris que van de les dotze de la nit a les vuit del matí.
L’altra informació que citàvem és la que ens fa saber que aquest juny ja seran els onze principals bancs els que cobraran comissions pel simple fet de tenir-hi obert un compte corrent, tarifa que apliquen sota el pretext del que en diuen “manteniment” i que alguns d’ells ja fa mesos que recapten. Quedarà pendent de fer-ho Caixabank, que s’hi afegirà el mes de juliol. Podria semblar que tal mesura hauria de suposar, per força, una millora del servei. La realitat, però, és que va acompanyada del tancament d’oficines i de les restriccions en l’horari d’atenció al públic generalitzades a totes les entitats, condicionant als clients a emmotllar-se cronològicament i geogràfica a les seves necessitats corporatives. En aquest sector tampoc és que passin penúria: el BBVA va obtenir l’any passat beneficis nets de 1.305 milions d’euros, Caixabank uns guanys de 1.381 milions i el Santander més de 5.000 milions, només per posar tres exemples. Aquests darrers n’expliquen els detalls amb sinceritat a la seva pàgina web, amb cert aire triomfal dedicat als accionistes: “encara que la pandèmia ha tingut un gran impacte en l’economia, el marge d’interessos i els ingressos per comissions han mostrat senyals de recuperació en el segon semestre de l’any”. És a dir, que encara que els ciutadans hagin pogut patir les privacions causades per la situació sanitària, ells ja han trobat la manera de sortir-ne indemnes.
Tots ens sabem de memòria els quatre punts bàsics d’aquella teoria, que prou han procurat de fer-nos aprendre, que diu que el mercat s’hauria de regular per si sol amb lliure competència. D’aquesta manera, els clients insatisfets amb el seu banc, els que han de fer cua de bon matí mentre són plomats per les comissions, encara podrien estar de sort: hi hauria una altra entitat disposada a acollir-los amb els braços oberts, amb unes condicions molt més favorables com ara amplis horaris d’obertura i serveis gratuïts. És més: la privatització de les caixes i de les companyies elèctriques es va fer augurant millores en les prestacions, els serveis i els preus, perquè els competidors s’haurien d’esmerçar a captar i mantenir clients oferint millors condicions que els altres.
Lluny d’aquest escenari idíl·lic, el que ha acabat passant és que gradualment els ciutadans, sense alternativa possible, estan sotmesos a condicions cada cop més draconianes i desagradables. Perquè això sigui així, ha calgut la connivència del poder polític amb els oligopolis, fomentant un capitalisme d’amiguets, ben greixat gràcies al mecanisme de les portes giratòries. La sensació de ser un hàmster en una roda, sense possibilitat de canviar el rumb amb les pròpies decisions, havent perdut la sobirania com a subjectes polítics i com a consumidors, és de conseqüències imprevisibles si s’acaba transformant en desesperació.
