Com diu la cançó “no és un adéu per sempre és un adéu per uns instants”. No seré jo qui critiqui la vessant artística d’Antònia Font: em sembla un grup de música sublim, capaços de transportar-te amb la seva música i les seves lletres allà on munten el seu univers particular; des d’imaginar-te “L’astronauta rimador”, passant per les velles que es xafen de riure del seu himne “Alegria” fins al que molts pares estic segur que hem fet, reproduir “Bamboo” a la canalla per aconseguir que poc a poc abaixin les revolucions passades les 21.30, agafin per fi la son i et concedeixin la treva del final del dia. Són únics en la seva espècie: la barreja de la seva creativitat, l’accent de ses illes i les seves melodies i lletres a vegades un pel estrafolàries formen una barreja que marquen un abans i un després dins el panorama català, sota el punt de vista d’algú com jo que li agrada molt la música però mai se n’ha considerat un especialista (Déu me’n guardi).
La gestió del seu “comiat” durant aquest últim any són figues d’un altre paner, i és que el novembre de l’any passat la banda anunciava la seva dissolució, una separació “sense traumes interns”. Per fer-ho, entenc, apoteòsic, programaren un concert el 27 de desembre del mateix any, crec recordar que a la seva Mallorca natal, del que van volar les entrades òbviament en moments… I se’n programa un segon. D’aquest segon, també ple a vessar, es salta a un adeu més obert i es programen 2 concerts més al principat, un al Sant Jordi on un servidor va poder assistir-hi i va comprovar com les emocions (incloses les de qui escriu aquest article) eren a flor de pell. Però la cosa no acaba aquí… I és que salta la sorpresa i trobem a Antònia Font al cap de poc temps al cartell d’un festival, d’un altre i comencen a sortir nous concerts… Si no vaig errat, i al cas amb la dada, des de novembre de l’any passat amb un concert programat de comiat, Antònia Font ha acabat fent 65 concerts i n’ha anunciat tres més, un al Liceu, un a Madrid i un altre a París!!! Fins i tot escoltava una entrevista a Pau Debon, el cantant, per la ràdio i no em va quedar gens clar si realment plegaven, si no plegaven o si hi hauria nou disc!! Tot una mica críptic i pel meu gust una mica rocambolesc.
Aquí és on ve el meu parer un pèl crític: com a concepte, la nostàlgia d’un comiat la pots vendre només una vegada, fer-ho més d’un cop et passa sí o sí factura, per molt bo que siguis, per molt especial que hagis aconseguit ser pels teus seguidors o per molt fortuït que s’hagi donat el fet. Les raons són ben senzilles.
La primera és que desllueixes el fet del “jo vaig ser-hi” pel que tants ens vam afanyar a comprar entrades, la colla d’intrèpids que no volíem perdre l’oportunitat de presenciar l’adeu d’una de les bandes de les nostres vides. Si en programes 1 i n’acabes fent prop de 70 és lògic cert desengany per qui va moure cel i terra per ser a un dels 4 primers concerts, per exemple. Condicionarà això la venda d’entrades dels propers concerts? Possiblement no, però l’actitud no serà ni molt menys la mateixa, perquè en el seu dia em vas vendre exclusivitat i escassetat i el temps m’ha demostrat que em menties, per mil motius, però em menties.
La segona és conseqüència de la primera i és la pèrdua de la credibilitat del missatge. Qui m’assegura que la propera és la definitiva? Com el conte del “Pere i el llop” el risc que quan el llop baixi ningú cregui al Pere és, diguem-ho així, elevada. De fet, un servidor quan li diuen d’anar a concert d’Antònia Font diu que ja va anar al primer comiat, que va ser èpic, però que allà es va acomiadar! Aquesta història té molt de màrqueting darrera, perquè la credibilitat d’una marca és la darrera frontera amb què un equip directiu pot jugar, darrera no hi ha res més… Tot i que el producte segueixi essent boníssim i la seva entrega una gran experiència.
Dit això, com a fan, desitjar que triguin molts anys a separar-se de veritat i que ens obsequiïn amb noves entregues que segur ens faran xalar, però humilment recomanar-los que amb la nostàlgia dels seus seguidors no hi tornin a jugar.
Hi haurà més comiats d’Antònia Font? Tot i aquest article, m’hi jugo un König que sí!
