He de reconèixer que l’al·legat antijunquerista de l’Èrika Casajoana de fa pocs dies, aquí a El Matí, escrit amb tanta determinació com bona prosa, no sé si tindrà resposta per part dels bons amics que ha perdut pel seu amor al Junquerisme.
Sí que té resposta per part dels amics que no ha perdut, malgrat opinin, com jo, que Junqueras no és la bestia immunda que ella descriu. I que probablement ha fet més per la independència que molts dels qui ella descriu com a raça immunda i aprofitada. Fa molts i molts anys que vaig descobrir que l’amistat i la política son compatibles sempre i quan, en cas de dubte, posis per davant l’amistat.
L’Èrika ha estat una observadora privilegiada del procés tant per la seva formació com a politòloga, com per la seva proximitat, pel fet de viure a Bruxelles, de Puigdemont. Ha format part de la comitiva de bons independentistes que han ajudat a sobreviure al President Puigdemont en les adverses circumstàncies de l’exili. Fins que fa poc no vaig tenir la sort de conèixer-lo, acostumava a opinar amb sorna sobre ell i la seva capacitat de mantenir el relat per damunt de qualsevol altre consideració. Ara que l’he conegut, no tornaré a opinar sobre ell. És una bona persona, i fa el que pot.
Comparteixo bona part de les crítiques que l’Èrika fa d’ERC. I si no fos que estem en plena campanya i voldria respectar el dolor que s’hi respira, diria que l’odi entre militants està superant qualsevol altre mena d’odi. Error que pagaran car, no només en forma de vots, sinó en dificultat en refer relacions que vulguis o no, acaben sent determinants a la vida política. No és el relat, senyors, son les relacions. Per això Junqueras està fent esforços ingents davant de tota quanta immundícia s’està abocant al seu damunt.
Crec però que l’Èrika obvia sobretot dos punts determinants. El primer: disparar contra Junqueras ha estat l’error més gran que ha comès Junts. Després de l’infaust tripartit, va ser Junqueras qui va permetre amb els seus vint diputats que Mas tornés a ser president. I va ser Junqueras qui va acceptar, equivocadament per mi, entrar a formar part de la nebulosa aventura de Junts pel potser sí. I Junqueras qui va donar suport al govern Torra. Fins el 2022, en què Junts surt del govern, l’era Junqueras, els seus 13 anys, són d’aliança amb Junts. Irrebatible. En aquest sentit, Junqueras era, i segueix sent l’única garantia d’aliança independentista que li queda a Junts. Si Junqueras perdés el Congrés, cosa que no passarà, s’esvairia tota esperança de tornar a tenir una aliança en l’eix independentista. I per més que vulgui, Junts no té cap possibilitat de guanyar en solitari al PSC. Especialment si obviem el fet que Orriols i l’extrema dreta, amb el discurs consolidat a nivell mundial de xenofòbia antiimmigració, multiplicarà la seva força en detriment de l’electorat de Junts. I ho saps, Èrika.
L’altre punt determinant que l’Èrika obvia, és que no és de justícia parlar tan malament dels qui han estat a la presó. Ni Estremera, ni Soto, ni Lledoners, ni cap de les altres presons són comparables a Waterloo o a Ginebra. Ho dic perquè he estat a tots ells. I no m’atreviria a dir segons què en públic dels qui han estat a la presó. El to és important. Al menys, no ajuda ni aporta res menystenir. S’ha de parlar de la presó, i s’ha de respectar als qui hi van passar tres anys i mig. Respecte. Hi ha silencis que ajuden i paraules que no.
Per això acabaria amb un llarg silenci, si sabés com es fa per escriure’l. M’atreveixo a pronosticar que tot el soroll que vulguem fer, quan ja fa molts anys que no parem de fer soroll, no ajudarà a construir el país. I no ajudarà a la independència. Fer feina no és fer soroll, ni construir relats, ni edificar castells en el buit. Per fer feina de debò, moltes vegades és millor fer-ho en silenci.
