Quan un dia decideixes agafar paper i llapis, i aquest llisca xiuxiuejant sobre el blanc immaculat, deixa al seu darrere una filera de paraules que, al principi, semblen no dir res. Però, com en els primers passos d’una dansa destraçada, lentament troben el seu ritme, la seva forma. Els pensaments brollen de la ment amb una rapidesa impossible de seguir amb la mà. Volen néixer tots alhora, atropellats, desordenats, i amb prou feines hi ha temps per traduir-los en signes que tinguin sentit.
En aquest trànsit gairebé hipnòtic, la consciència s’esvaeix i, sense adonar-nos, un comença a construir i encara no importa el missatge. Com en la vida, les peces s’encaixen a poc a poc, sense saber del tot quina figura formaran.
És llavors, a la meitat d’aquest viatge, quan descobrim que el full s’escurça, que l’espai es fa petit i que no sempre hi ha lloc per explicar allò essencial… o potser allò banal. El llapis continua traçant línies negres, com si marqués un sender on van succeint coses, moments, sentiments que lluiten per ser contats.
Al final, ens trobem amb un cúmul de paraules que s’amunteguen sense que recordem gairebé com va començar tot.
L’inici ja queda lluny, borrós, perdut entre records i tinta. Però hi ha una cosa que sabem amb certesa, en aquest trànsit per la pàgina en blanc, guiats només per un llapis i allò que portem dins, anem deixant lletra rere lletra fins que un dia, en mirar enrere, serem capaços de llegir, sencera, la història de la nostra vida.
