Diu que el Govern d’Espanya desclassificarà informacions que aportaran llum sobre els afers ben tèrbols del 23-F de fa 45 anys. Alhora que el lector té aquestes frases al davant ja deuen estar disponibles per a consulta pública els documents fins fa poc secrets.
Desconeixent-ne el contingut, m’aventuro a dir que no s’aportarà gran cosa nova al relat ja conegut —no l’oficial— més enllà d’algun safareig amb un escàs contingut. I ben segur que serà així perquè tothom, més o menys, ja sap que tot plegat fou una operació matussera del mateix sistema per crear una catarsi que permetés als de sempre fer i desfer sense que aquest invent de la democràcia els escombrés o arraconés de veritat.
Tot allò que ens explicava Naomi Klein sobre la doctrina del xoc va tenir la seva aplicació local aquell hivern del 81 a l’Estat espanyol, implicant tots els actors del tendre i aparent nou règim construït i maquillat, des de la mort de Franco, sis anys abans. Amb tot el país modernitzant-se, l’eclosió del “destape” i la vinguda dels turistes que explicaven als espanyols que un altre món era possible, sobtadament —i parafrasejant la Trinca— va treure el cap la dictadura per provocar un acolloniment nacional que tanqués per sempre allò que ja havia anat massa lluny. D’aquí que en sortís la LOAPA de seguida i que tothom acceptés que “l’obertura” i l’aprofundiment democràtic havien de tenir un límit. Un límit i un capo indiscutible, per cert.
El dictador va posar a dit un successor, Joan Carles I, que fou plenipotenciari des de setmanes abans del sepeli de l’excap d’Estat, i des del primer moment s’assegurà un control ferri i absolut del servei secret, primer el CESED i posteriorment el CESID —ara CNI—.
Els mateixos agents despatxaven amb el Rei i no pas amb el president del Govern, i fou així durant molts anys, com s’ha sabut després. Joan Carles necessitava aquella bona relació per poder tenir la vida que ha tingut sense que se li obrís la terra sota els peus i es veiés abocat a la bancarrota del negoci familiar. Així doncs, amb diners públics es va pagar la seva protecció, les seves amants i els seus negocis particulars, que poc o res a veure tenien amb els serveis a la pàtria i a la “concòrdia nacional”.
Exagents del CESID van afirmar rotundament i a cara descoberta que el Rei, en relació amb el 23F, digué allò de “a mí, dádmelo hecho”. Dubto molt que hi hagi cap document o gravació desclassificada aquests dies que certifiqui això, perquè el règim continua necessitant fer veure que els seus fonaments són tal com ens els havien explicat —almenys una mica—. No per casualitat desclassifica parcialment i de manera arbitrària la documentació que li convé, però en canvi no s’atreveix a aprovar una llei de secrets oficials assimilable a la de qualsevol democràcia europea i prefereix continuar regit per una norma de l’any 1967 que cronifica el secret d’Estat i la impunitat, deixant-la a l’albir i a la utilització maniquea del govern de torn.
Aquesta cultura de l’opacitat no és una anècdota administrativa: és l’arquitectura profunda del règim. És la continuïtat d’un Estat que mai no va ser depurat, que mai no va trencar de veritat amb el feixisme. Es va optar per la reforma pactada, no per la ruptura; per integrar els aparells del franquisme dins la nova democràcia en lloc de desmantellar-los. Jutges, policies, militars, alts funcionaris i estructures econòmiques van transitar gairebé intactes cap al nou escenari, només canviant el decorat.
Quan avui veiem l’auge dels ultres arreu de l’Estat, no podem mirar cap a una altra banda. Quan adolescents de setze anys diuen amb una lleugeresa esfereïdora que “amb Franco es vivia millor”, no és només ignorància històrica; és el símptoma d’un relat que mai no es va desmuntar del tot. És la conseqüència d’haver blanquejat la Transició com un conte de fades, d’haver convertit el silenci en virtut i la renúncia en heroisme col·lectiu.
La joventut que s’identifica amb discursos autoritaris no neix del no-res. Neix d’un sistema que mai no va condemnar de manera inequívoca el feixisme, que va preferir parlar de “reconciliació” abans que d’assumir responsabilitats. Neix d’una educació que ha tractat la dictadura com un episodi incòmode però superat, i no com el que va ser: un règim sostingut per una estructura d’Estat que en bona part va continuar operativa sota la nova bandera constitucional.
I aquí cal parlar clar del paper dels qui s’han autoproclamat esquerra d’Estat, fonamentalment el socialisme governant, que durant dècades ha cregut —o ha volgut creure— que pactant amb els poders profunds, amb aquest deep state hereu del franquisme, es podia domesticar la bèstia. Que integrant-se, gestionant, moderant i contemporitzant, les coses acabarien anant bé. El resultat és que, quan no desmuntes les estructures, acabes condicionat per elles. Quan intentes avançar en alguna reforma, descobreixes línies vermelles, pressions i clavegueres que mai no han desaparegut. Roma no paga traïdors.
Desclassificar papers del 23F pot ser saludable, però no servirà de gaire si no hi ha una voluntat real d’afrontar el passat i sotmetre els poders de l’Estat a un control democràtic efectiu. Si no hi ha ruptura amb les ombres, les ombres tornen. I avui no ho fan amb tancs al Congrés, sinó amb discursos normalitzats. Una democràcia que no revisa els seus fonaments corre el risc de descobrir que mai no els va consolidar del tot.
