La commemoració del dia 8 de març, Dia Internacional de les Dones, o Dia de la Dona Treballadora en els seus inicis, ens emplaça a reflexionar sobre els avenços, però també sobre els retrocessos, d’aquesta reivindicació. No a tot el món la dona hi és reconeguda en tots els seus drets, i en els llocs suposadament avançats les escletxes encara són manifestes en el salaris esmussats i en els problemes per la conciliació familiar, així com hi ha dolor escampat per tantes ferides físiques i mentals que causen en assetjaments sexuals, les violacions i els feminicidis, en realitat com si una mà mossegués l’altra, o la tallés ocasionant una amputació al cos, ja que el pol femení de l’existència no és exclusiu de la dona.
A propòsit d’aquest pensament hereu de les tesis humanistes del psicoanalista Carl G. Jung en les figures de l’anima i l’animus, en un assaig publicat l’any 1980 sobre l’Ave Maria, del filòsof i teòleg Leonardo Boff i una joia notable en el seu gènere, l’autor escriu a l’avançada dels feminismes del segle XX: «El femení no es concreta en alguna cosa exclusiva de la dona, sinó que constitueix una determinació essencial de l’ésser humà. Tot ésser humà és al mateix temps masculí i femení; la dona el que fa és historificar [sic] amb més densitat el femení; per aquesta raó és dona i no baró». No cal dir fins a quin punt els matisos entre sexe i gènere són porosos ara que els anem fent conscients i visibles.
El llegir no ens fa perdre l’escriure, ans al contrari, il·lumina el discurs, ja que cultura i pensament es fan per capes: estudis, lectures, reflexions. En un assaig sobre la crisi de la narració, el filòsof de la modernitat, el coreà Byung-Chul Han, escriu: «La mirada és la manera com es manifesta l’altre. La pantalla tàctil fa que desaparegui per complet la realitat com a rostre que ens interpel·la. Si a l’altre li traiem l’alteritat, es torna consumible».
Som al cap de carrer corregit i augmentat, ja que la consideració de la dona com a objecte, també de canvi i compra venda, és tan vella com el món. Episodis com els besos robats, o la intimitat violada, o l’espasa de Dàmocles en les violències contra la dona, obeeixen a aquesta consideració de la dona com a objecte i, a més, consumible, en la més pura pràctica del capitalisme salvatge i mercat sense ‘rostre’.
Com revertir aquesta consideració de la dona com a ésser de segona categoria demana un treball reflexiu a fons per part de la nostra humanitat esgavellada per la ignorància de la pròpia naturalesa i dels prejudicis en contra de la part considerada subalterna fins fa quatre dies, i que tant ens empobreix com a societat civilitzada, si és que mai ho hem sigut a la vista de les desigualtats que encara es mantenen, tot i els avenços, que hi són.
No ens hauríem de permetre perdre la mirada, l’atenció sobre l’altre, la seva estima com ens estimem a nosaltres mateixos, i no perquè ho aconselli un dels manaments cristians que han configurat el nostre marc mental sobretot a Occident, sinó perquè és un dret i un deure humà, és una obligació ètica el respecte a l’altre, en aquest cas, la dona, i no només el Dia Internacional de les Dones sinó cada dia. No ens cansarem de repetir-ho.
