Aquesta setmana hem celebrat 90 anys de la proclamació de la segona república. De vegades, com diu l’estimadíssim Joan Tardà, la història s’accelera. Fou el cas. En aquell dia, 14 d’abril del 1931, la història, més que accelerar-se es va precipitar i un conjunt d’homes i dones audaços van tirar milles sense mirar enrere. Segur que amb un puntet d’inconsciència i a la vegada empesos per la força del moment se la van jugar i ho van fer perquè s’ho creien.
Les forces aristocràtiques, hereditàries, no per adoració a un monarca sinó per estructurals i fonamentals d’un estat provinent de l’antic règim continuaven essent-t’hi. No va ser la caiguda d’un rei el que precipità l’esclat del conflicte de la Guerra Civil, el “s’ha acabat la broma” d’aquestes forces en forma de ràbia bèl·lica. Més enllà del context internacional -l’auge del nazisme- el que molestà de veritat, entre d’altres, fou l’intent de donar sortida als anhels de llibertat del poble català amb la promulgació del primer estatut d’autonomia. Sabent del comú “castellà procedir històric” era curiós que les autoritats estatals acceptessin aquell paradigma, de ben segur que alguns ho feien per convicció i d’altres per necessitat, allò de la “conllevanza” d’Ortega i Gasset. Fos com fos, ho van haver de fer sabent que els del “ordeno y mando” no els hi agradaria.
Ara som aquí, 90 anys després de tot allò i amb un caldo de cultiu polític que ens recorda que les coses han canviat ben poc, almenys pel que fa a la concepció bàsica de tot plegat. El soroll de sabres és soroll de teles, ràdios i diaris. A l’exèrcit i les forces de seguretat, farcides de pulsions d’extrema dreta poden intoxicar i enverinar més l’ambient i l’esfera pública però no anar més enllà en el context actual. Els anticossos prebèl.lics s’han activat al màxim nivell des de l’eclosió de l’independentisme i l’arribada d’una esquerra real a la Moncloa.
Després de l’octubre del 2017 la maquinària repressiva va fer de corró i el “sit and talk” de l’independentisme guanyà a les urnes.
Res ha posat més nerviosa a la caverna que veure els màxims representants públics asseguts entorn d’una taula de negociació. És per això que, sovint, és incomprensible que una part de l’independentisme prefereixi aixecar-se de la cadira per fer no se sap ben bé què.
Que Junts faci un lleig al diàleg d’aquesta manera tan contumaç els ho posa fàcil, molt fàcil. Mai ha estat possible “tombar el règim” amb 25 diputats, com a molt i en funció de la conjuntura, podem aspirar a condicionar-ne algunes coses. Aquest és el principi de realitat. Sense trampes ni romanticismes simbòlics que acaben generant frustracions. Al veure això, doncs, és fàcil pensar que per interessos partidistes, alguns l’hi estan regalant a la caverna allò que busca. L’excusa perfecta per fer-nos perdre el relat internacional, el relat que diu que som al costat correcte, al costat dels demòcrates que no renunciem mai al diàleg mentre que d’altres prefereixen la mà dura i les conductes d’imposició antidemocràtiques.
Potser, en realitat, el que continua passant és allò que, per alguns, ha passat sempre: que la única bandera és la cartera i la lluita veritable és la de classes.
