Estimat amic Torra, reprenc la correspondència amb molt de retard i amb la vostra darrera carta extraviada. Ja m’està bé. L’home proposa i Déu disposa; també m’està bé. En realitat tot m’està bé quan no m’enfaristolo pel fangar de la política; aleshores la còlera em fa sortir de polleguera i acabo fatalment avergonyit del que he escrit. Fins que el dolç àngel de la mort, la dama de la godalla, la pàl·lida diu Borges, es presenta traïdorament. I doncs la mort.
Ja sabia que estàveu a punt d’editar “La mort austera”. A començament d’estiu l’atzar, és a dir Déu, em feu recórrer les llibreries de Barcelona a la recerca de “La vida austera” del gran Pere Coromines. Tot fou debades, però en una d’elles em digueren, després de consultar l’ordinador, que la vostra editorial estava a punt de treure “La mort austera”. Aquest llibre no existeix, vaig protestar. Finalment vaig adquirir l’obra completa de la Selecta en una llibreria de vell. Quan ja havia esvaït el misteri vaig rebre la vostra darrera carta. Només un home com Pere el Gran podia tenir un fill encara més gran, Joan Coromines. Els genis mai no s’improvisen en una sola generació; en calen dues i, a vegades, tres. L’epistolari entre pare i fill (Curial) és un dels llibres més importants de la meva vida.
Quan morí Joan Coromines, a la seva tauleta de nit hi trobaren els Evangelis en grec, dos volums de les “Confessions” de Sant Agustí en llatí, les obres de Dante en italià, els “Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister”, de Goethe, en alemany (en caràcters gòtics), les obres completes de Shakespeare en anglès, un volum de les tragèdies d’Eurípides en grec, dos volums de la correspondència de Josep Carner i… “La vida austera” del seu pare. Per les seves lectures el coneixem.
Comparteixo gairebé completament “La mort austera”. Hi ha, però, un escrúpol d’estoïcisme, molt petit, que no acabo de pair. En la seva “Decadència d’occident” Oswald Spengler diu que tant el socialisme com l’estoïcisme com el budisme són manifestacions de la mateixa decadència a la qual, tard o d’hora, arriben totes les civilitzacions. Hi estic d’acord. Ja veieu, doncs, que no sóc tan pessimista com a vegades puc semblar. Pere el Gran va intuir avant la lettre la tempiternitat de la qual parla Raimon Panikkar. Permeteu-me que en destaqui aquest fragment: “Anàveu una tarda pels afores de la ciutat amada, i entràreu per un camí vell on creixia l’herba, voltat de rústics ametllers que florien. Un càlid sol d’hivern, d’aquest hivern dolç de les nostres riberes, comunicava al vostre cos una alegria inexplicable. I allí, recolzats en el marge, us assentàreu amb l’esposa cansada, mentre el vostre fill feia corrues de pedres murmurant innocents paraules. No us en recordeu? Tot el vostre ser s’abandonà a la quieta delícia, i el temps passà en el més pur oblit, mentre l’aura subtil s’enduia suaument les balbes fulles de les primeres flors. Doncs això és la vida immortal”.
Cinquanta anys més tard un altre gegant, Igmar Bergman, rodava “El setè segell”. A l’Escandinàvia del XIV, assolada per la pesta negra, un cavaller i el seu escuder tornen de Terra Santa, després de deu anys de croada. En un ambient de mort i desolació el cavaller troba també la tempiternitat, un capvespre lluminós de finals d’estiu quan, bo i asseguts a l’herba ja torrada per la canícula, una parella de joglars, Josep i Maria, que va pel món amb un carro i el seu fillet d’un any, els ofereix el poc que tenen: un bol de llet i una plata de maduixes. Aquell moment es fa immortal quan el cavaller, davant l’embadalida innocència de Maria, mentre Josep desgrana les notes d’una melodia menor amb el seu llaüt, pronuncia aquestes paraules: “La Fe és un greu sofriment; és com estimar a Algú que està a fora, a les tenebres, i que no es presenta per molt que se’l cridi. Assegut aquí, amb vosaltres, que irreals que semblen totes aquestes coses! perden la seva importància. Sempre recordaré aquest dia. Em recordaré d’aquesta pau, de les maduixes i del bol de llet; dels vostres rostres en aquesta darrera llum. Em recordaré del vostre fillet, així, ben adormit, i de Josep amb el seu llaüt. Conservaré el record de tot el que hem parlat; el portaré entre les meves mans, amorosament, tal com es porta un bol ple de llet acabada de munyir. Em bastarà aquest record, com una revelació”.
I ara, precisament ara, Stephen Hawking acaba de “descobrir” que Déu no existeix. Un “descobriment” tan important com aquest hauria d’haver produït un cataclisme, un canvi de paradigma històric. La notícia, tanmateix, ha passat avall sense que ningú n’hagi fet cas. Els científics; ai els científics! Són els que haurien de ser més prudents, perquè són els que més coses els queda per saber, i pontifiquen com uns grans teòlegs. L’ateisme és una gran religió, sí, que requereix una fe cega, la fe del carboner. Ja ho digué Raimon Panikkar: no hi ha Física sense Metafísica. El fonament darrer de la Física és sempre la Metafísica. No es pot fer Física sense utilitzar, conscientment o inconscient, una Metafísica. Tant és així que quan la Física repudia tota Metafísica, ella mateixa es converteix en Metafísica, pel mer fet d’arrogar-se prerrogatives Metafísiques.
I acabo amb una petita faula. Les formigues, fartes de ser trepitjades per les sabates i de no entendre què produïa aquells cataclismes que, de tant en tant, assolaven enfilalls i nius, designaren les més sàvies de la seva espècie per tal que es dediquessin a estudiar el fenomen. I aquestes, després de molts anys d’estudi arribaren a la conclusió, científicament irrefutable, que l’univers era de goma. I que les rugositats de la sola de la sabata eren forats negres.
Una abraçada.
Pinós.
