Els fets son tossuts, durant el 2010 he rebut 2 sancions de treball i 2 de medi ambient. He de dir que en els 20 anys que porto exercint d’industrial havia tingut un parell de sancions lleus. De 2 sancions en 20 anys a 4 en 1 any, alguna cosa ha canviat.
No us avorriré amb els detalls perquè totes 4 estan impugnades. No sé si les guanyaré, però no fa al cas. Tinc la sospita que es tracta purament d’una qüestió recaptatòria. L’import de les sancions puja en total a 63900 euros. Ep!, és una sospita, però perquè 20 anys amb 2 incidències menors i ara de cop 4 multes en un any?
He vist una sèrie de terror en un canal que no recordo, on un empresari industrial català PiMero deia… “Sabeu en què consisteix una inspecció de treball o una de medi ambient? Tres sensacions: Recordeu el sargento que ens feia les revistes per sortir de paseo? Aquella sensació que per un botó mal cordat o per una mirada indecisa podia acostar-se’t i dir-te “usted no sale hoy”. Sabies que no era just, que podies ser tu com podia ser qualsevol altre. I a l’escola? recordeu el professor cabró que podia preguntar-te sense avisar i posar-te un cero? Aquella suor freda, aquell “que no m’ho pregunti…” Bé, doncs això és la primera de les tres sensacions.
La segona és que et pregunti el què vulgui que t’ho saps bé. I l’home preguntava i preguntava, fins que aconseguia el seu objectiu: la pregunta impossible: “donde se encuentra actualmente la Bastilla?”…Suspès! I l’amarga sensació de ser injustament tractat! “ han anat per mi…”
La tercera és encara més humiliant. T’han acusat mai de guanyar-te la vida posant en perill deliberadament la dels demés? Doncs a mi si.“
Això no m’ha passat a mi. En tots els casos, he tingut uns inspectors molt professionals, que m’han ajudat en tot moment a veure les deficiències del meu sistema de treball. Gràcies a ells estic aprenent com fer millor les coses i com adaptar-me a la normativa. Sé que vindran més normatives, però tinc la certesa de que els tindré al meu costat. L’únic problema és que s’han vist obligats a “facturar”. Ho han fet amb poc entusiasme i obligats. No m’ho han dit, però ho he pogut intuir.
Els meus col·legues industrials tenen el mateix problema. Podem callar, pagar, i resar perquè no ens torni a tocar. Estadísticament poden tornar a passar 20 anys més sense inspeccions… o no. Podem denunciar-ho. I dir que el industrials (els que jo conec) no tenim banyes (o almenys no ho sabem), ni volem acabar amb el medi ambient, ni volem matar a ningú, ni mereixem ser tractats com delinqüents. Que generem els impostos que paguen les misses i donem feina a molta gent.
El problema no són els inspectors, som nosaltres els industrials que som incapaços de complir les 300.000 normatives. Sempre estarem, si l’estat no rectifica la seva actitud, sota vigilància i sota sospita. Això és penós, injust, vexatori i empobridor.
Hi ha una solució: “mort el gos, morta la ràbia”. L’altre és fer un curset de high management (preferiblement a ESADE). Jo prefereixo rellegir-me “El último mohicano”.
