És una bonica coincidència que tant la primera lectura com l’Evangeli parlin avui de l’aigua, signe de vida per a totes les civilitzacions i que per al poble d’Israel, que vivia en terrenys esteparis o semidesèrtics tenia una força especial i era el símbol dels dons de Déu. El llibre de l’Èxode ens narra els fets de Massà i Meribà, dos noms que signifiquen prova i protesta. El cansament del camí pel desert, la sequera i la set fan que el poble es revolti contra Moisès i posi en dubte si Déu està al seu costat o no. ¿Quantes vegades en moments de dolor o de dificultat, també ens hem preguntat, al igual que ho van fer els israelites al desert, si Déu és en nosaltres o no hi és?
Prou que ho sabem que la resposta és sí, malgrat els nostres moments de desconcert. Déu sempre és en nosaltres, està a favor nostre, mai no ens deixa. La narració de l’Èxode mostra clarament que havien estat ells, els israelites, els que havien abandonat Déu. Però Déu, que no abandona mai, se’ls hi va fer present fent sortir un doll d’aigua de la roca, de la mateixa manera que Déu es va fer present al brocal del pou de Jacob, oferint a la samaritana l’aigua de vida eterna.
La narració del diàleg de Jesús amb la dona samaritana escenifica, d’una manera concreta i atraient, la revelació de Déu en Jesucrist i la promesa de salvació a través de la seva persona. En aquella aigua viva de que parla Jesús tenim una clara al·lusió al Baptisme.
Jesús està extenuat de forces a la vora mateix del pou. És normal, ha fet un llarg camí i al migdia el sol és fort. En aquell moment arriba una dona samaritana a buscar aigua com fa cada dia, Jesús obre el diàleg i li demana: “Done’m aigua”. És el seu estil, Jesús dóna molt, però primer truca i espera que li obrim la porta. “Déu té set de que tinguem set d’Ell”, diu Sant Gregori Nazianzè.
Jesús, porta hàbilment la conversa amb la dona, de manera que aquesta, sense adonar-se’n, manifesta tenir una altra mena de set, una set profunda de l’aigua viva que ofereix Jesús quan aquest li diu que: “…El qui begui de l’aigua que jo li donaré, es convertirà en una font que brolla sempre dintre d’ell per donar-li la vida eterna”.
La samaritana li demana d’aquesta aigua a Jesús, però l’únic camí per a poder tenir part en el do de Déu és la conversió i Jesús, per situar-la en la seva realitat, li diu que vagi a buscar al seu marit. Quan comença a reconèixer en Jesús a un Profeta i ella mateixa al·ludeix al Messies, Jesús li manifesta la seva identitat. En cap lloc de l’Evangeli trobem una manifestació tan palesa com la que va fer el jueu Jesús a una dona pecadora i samaritana de que ell era el Messies.
La dona samaritana tenia set i volia d’aquella aigua que saciava per sempre més. Tots tenim set, set de veritat, de felicitat, d’amor, de vida…seria molt trist que no tinguéssim set de res. Però, ¿de què tenim set, quins són els nostres desigs? ¿En tenim de profunds? ¿O tal volta no tenim més que capricis per coses petites, per foteses, que són fruit de les pressions de la nostra societat de consum i que no són res comparades amb les necessitats immenses del món d’avui?
En lloc d’anar a buscar aigües no vertaderes en uns pous que, als nostres ulls, semblen atractius, fem nostres les paraules d’aquella dona: “Senyor, donem d’aquesta aigua”. L’aigua de l’Esperit que l’amor de Déu ha vessat en els nostres cors, com ens ha dit Sant Pau.
No podem tenir millor desig que sentir la veu de Déu que sempre és salvadora. Procurem fer realitat la nostra relació personal amb Jesús, no deixem que es converteixi per a nosaltres només en un personatge que visqué fa més de dos mil anys a Palestina. Actualitzem aquella aigua viva que un dia vàrem rebre en el Baptisme, mitjançant el sagrament de la reconciliació. La Quaresma és un bon temps per fer-ho.
