PUJOL, DURAN, INDEPENDÈNCIA
Ben a prop del debat català sobre l’asfixia financera i espoli fiscal a que ens sotmet l’Estat espanyol i les dificultats pressupostàries que comporten pel nostre Govern, el senyor Duran Lleida ha escrit que no polemitzarà amb el President Pujol al voltant de la independència, que UDC defensa l’estat confederal, tant utòpic i inviable com la independència, que ell no canviarà i que la seva feina és intentar resoldre la crisi econòmica i aconseguir un bon pacte fiscal. Em sembla que algú hauria de respondre aquestes consideracions perquè:
1.- El que digui i pensi el president Pujol, per trajectòria política, lideratge i autoritat moral tots ho hauríem de tenir molt en compte, inclòs el senyor Duran. I l’actual secretari general de CiU caldria que prengués més en consideració el que diu l’encara president de la federació de partits a la que pertany.
2.- La confederació hispànica ha quedat certificat que és impossible. De la independència només sabem que és molt difícil. El model més proper a la primera opció ha quedat enterrat amb la sentència de l’Estatut. La segona opció encara no s’ha pogut plantejar, ni amb referèndum ni amb declaració unilateral, per part de les institucions catalanes. Per tant podem intuir però no sabem quin seria el resultat. El que si sabem és que no hi ajuda gens que part dels que hi podrien estar d’acord, remin en sentit contrari i, en base a un pretès realisme, encara ho facin més difícil del que ja ho és.
3.- El que ha generat i genera frustració, divisió i fractura és la resposta de l’estat espanyol a les demandes catalanes i la incapacitat de líders com el senyor Duran d’oferir amb credibilitat i garanties de ser acceptat per Espanya un model alternatiu d’estat espanyol on Catalunya es senti còmode i sigui tractada justament. Cal preguntar que defensarà el senyor Duran quan l’estat espanyol negui una vegada més un tracte fiscal just per Catalunya? La independència? La conversió a una simple regió més espanyola? Per què els nostres només veuen el risc de fractura i frustració dels altres? Amb aquestes actituds no els cal ni Tribunal Constitucional.
4.- A l’any 2011 no es pot fer un discurs polític de defensa de l’empresa catalana i els autònoms, dissociat de la reivindicació nacional. Només tindrem els recursos per fer les infraestructures que necessitem, per ajudar als nostres emprenedors i per mantenir un estat del benestar de qualitat si gaudim d’independència política, econòmica i pròpia interlocució internacional.
5.- I ja n’hi ha prou de parlar d’UDC i el seu model confederal. Aquest va quedat superat doctrinalment pels últims Congressos d’UDC on es defensa directament l’horitzó d’una Catalunya amb estat propi dins de la Unió Europea. Per tant, demano al president del Comitè de Govern que defensi el que va votar el seu partit i, si no li agrada, que proposi canviar-ho o que plegui.
Reproducció del text que conté la carta escrita pel senyor Duran aquesta setmana:
“Lluny del debat europeu, espanyol i internacional, el president Pujol ha fet una declaracions en què s’ha reafirmat en la defensa de la independència com l’única via per a Catalunya. Això sí, afirma que només hi veu dos problemes: la cohesió interna i la viabilitat del procés. Deu n’hi do! No seré jo, però, qui entri a debatre públicament amb el president Pujol les seves noves manifestacions. Només recordaré que des de 1931 Unió aposta per fer de l’Estat un estat confederal. És la nostra utopia. Segurament és tan inviable com la independència, però és la nostra i la que estic defensant des de fa trenta-set anys, i no la penso canviar. No em deixaré arrossegar pel corrent, i accepto que hi és. Però en política, en la defensa dels principis sovint s’ha d’anar contra corrent, si creus sobretot que el que impera pot provocar divisió i frustració per la seva inviabilitat. Ara bé, torno a dir-ho: no tinc cap interès a discutir aquesta qüestió. Respecto a tothom i no cal dir el president Pujol, però la meva feina és avui una altra: ajudar a intentar resoldre la situació econòmica, ajudar les pimes, els autònoms i els emprenedors i assegurar que en la propera legislatura –cosa que ara és impossible- puguem establir el pacte fiscal que acabi amb l’actual injusta situació del tractament econòmic de Catalunya.”
